Els laberíntics dies et senyalen
cancell, final o orígen, un nou ser;
els fets, no les paraules, et delaten,
traïdora, fal·laç i remugant.
Els mots més delicats no et digereixen,
et burles de les nostres intencions;
t'endinses dins la vida, verinosa,
sempre a punt per clavar-nos els ullals.
Rugeixes en el bosc, brutal alquímia.
Te'ns empasses el cos i l'esperit
d'una sola tacada, inclement.
Hivernem junts, oh sort, menjant la vida,
jo som el teu amic i tu em vols;
amb tu vull viure sempre, i em mates!
Antoni Taltavull
