I
I digues, si mil pupil·les d'estrelles
ens eren, encara, esdevinença
en els nostres ulls, no ha d'esclafir
també en mil rialles
aquest temps
de la fosca?
II
El cos inabastable és el cancell
d'un pur desig, immens,
massa immens per ser conegut
per orbes paraules. Però la pell
i el poema es refan entre l'ombra,
com el bes dels amants en silencis
d'esperança.
III
No frisis, que hem caminat i tot ens manca.
Ara toca el daurat comiat
de blats, d'estius i de segues.
I tastar, dia a dia,
l'espina del dolor
i el vermell de la rosa, en un sement.
Car hem sembrat amor.
Tabul Bosh
