In memoriam

                                      

Amb una baula nova, soldar velles cadenes.

En un paisatge ombrívol un sol hi he encès.

En la timba dels mots m'hi he jugat la vida.

Si he menjat una llesca, n'he paït tot el pa.

En el mercat del port la mar m´hi revenia

i els records que em tenien ara em deixen anar.

Tenc un cistell ben ple d'hores i de dies, 

fa aigua el meu rellotge, la barca sense rem,

el cor, un obelisc al bell mig de ma vida,

el cap se m'ha girat en un cap-de-cantó.

Els dies se'm fan llargs i la vida molt curta.

I sí, vull 'nar deveres, per aprendre cançons,

i si no en sé la lletra, en xiularé la musica.

Saludo en Verdaguer i en Baltasar Porcel,

n'Ausiàs March, si convé, i en Francesc Parcerisas.

Gabriel Ferrater em dona un cop de peu,

i en Salvador, aspriu, em fa una ganyota

perquè manyuclo el vers amb sorna i menyspreu.

Les muses fan desori dins el temple desert,

em diuen "què fas, Toni, açò no és poesia!"

mentre em fum una pipa i em rasc el nas.

Des del seu Macchu Picchu en Neruda em renya

si li vull copiar el seu Cant General!

No he tingut en ma vida cap trama argumental, 

els llibres que he llegit no m'han obert la gàbia;

vaig néixer en casa pobre i a casa moriré,

vaig créixer salvatgí, la lletra no m'entrava.

Em temptava el dimoni i volia ser Faust,

un capellà em cridava, i la reina de Saba.

Els Beatles em sabia, en Jagger, i en Serrat;

i el toro enamorat, una nit, de la lluna.

Ma vida, sens temàtica, sense fil conductor;

no he tingut una pàtria, ni una melodia.

M'he begut el llombrígol, i m'he vist l'enteniment.

En l'estepa de Rússia i en la cova de l'Ós,

en el pic del Canigó i a les valls de Macondo,

directors de consciències mai no m'han dirigit.

He pecat contra els déus per poder ser un home,

i n'he assumit el càstig amb un orgull humà.

M'he inventat veritats per combatre mentides,

en un duel fraticida les dues han lluitat:

si una guanya l'altra, ja s'acaba la vida, 

car és la paradoxa l'única veritat.

Prou! Nascut el desembre de l'any cinquanta-tres

-és la dada més certa d'aquesta biografia- 

vaig entendre tot d'una que no entenia res!

L'essència que té un home no pot ser mesurada

però si ho pogués ser, no ho voldria saber.

Tanmateix, si escolteu, la tindreu exposada:

entre tantes paraules, alguna em trairà.

De ben petit, jugàvem a lladres i serenos,

i jo mai no sabia quin era el meu cantó;

en cada patuleia, diversió en trobava,

en qualsevol quadrilla hi escatia un paper.

El bo no ho és del tot, i el dolent té matisos

que cal tenir presents, em deia algú dins meu.

Encara no sabia què eren "utopies":

i quan, més endavant, vaig creure-ho capir

vaig veure que encongeixen quan se les empra massa.

En les puerils ferides m'hi posava pegats,

però prest supuraven, infectades de dubtes.

M'aparegué, infinita, la crueltat del món,

no entenia el meu cos les lliçons de la vida.

Qui em posava un vel a la llum i als colors?

Qui dictava les lleis, qui tancava els calaixos?

Qui repartia cartes, qui tocava el tambor

en la gran desfilada de tots els miserables?

Prou. M'hauré de cenyir al pla encomanat,

com va fer el Creador, a aquesta gran fal·làcia.

Aferrats al misteri del fútil joc del viure

anàvem granant dies, llençant-los al femer.

Hi havia, prop de casa, una sala de cine,

un estany sense peixos i un castell esquifit,

una bruixa tronada, i un moix als terrats, borni.

Els diumenges anàvem a missa ben mudats,

i després fèiem voltes per sa Contramurada.

A cas Mèrvol compràvem regalèssia i gelats;

de xufles, n'hi havia de seques i de banyades,

i l'home les servia en ludes de paper.

En ser al Born, mos sèiem a veure passar al·lotes;

però n'hi havia tan poques que no en trèiem profit.

Amb les ludes ben buides i plenes les pilotes,

contàvem acudits, en pla i en castellà.

I rèiem, i les xufles ballaven, dins la panxa.

Se n'anava la missa i venia el desig;

i d'al·lotes n'hi havia, però eren escasses.

Hi anàvem darrera per la Contramurada,

les cridàvem pel nom que ens venia al cap;

ningú no responia: eren noms sense cara.

Si tornar a ca nostra, tocava decidir

arribats al Molí, plaça de ses Palmeres.

Així eren, i gràcies, els diumenges d'ahir.

Hauria de parlar dels capellans, aquells

homes entaforats dins una closca negra, 

aquells noms forasters, aquells ulls de falcó,

aquells fills de Maria, ombres d'un  Déu de pedra.

Soldats del vencedor, opressors dels vençuts,

minaires d'un carbó per cremar l'alegria,

missatgers del Diable, l'exèrcit de la por,

nits de llops udolant a plena llum del dia.

Però no ho faré sense el meu advocat;

mai tindré la certesa que em van prendre la vida,

però si puc dir que la van descalçar.

Aquells homes tan rectes, aquells éssers tan dignes,

cigales dins el cap, eren els seus consells:

no et toquis, que és pecat, no hi pensis en la vida.

Els colors no existien entre aquells capellans;

el blau era de Déu, el vermell del dimoni,

el rosa no era d'homes, el verd era pecat,

el groc de la bandera mai no era profanat,

el morat i el marró eren tristor, i merda.

Ells tenyien de negre la puresa del blanc.

De parlar d'inhumans, he dit que m'abstindria.

Prou. Tanmateix van ser els mestres de ma vida:

si cap mal em van fer, ja els he ben perdonat!

Vam conèixer Neruda i el seu Cant General.

La nostra soledat habità en els seus versos,

en els balcons oberts, en els seus finestrals,

i hi plantàrem desigs en parterres i testos.

Esperit i matèria, la ment, a parts iguals,

ens obrien, i el cor picava sòl i pedra

dins venes de silencis; res no era tan dur

com trobar les paraules que tinguessin la mida,

trobar el vers necessari que no fes caure el mur.

Llançàvem macs a la nit, foners sens punteria.

El cos de les al·lotes, solar desconegut,

era llibre tancat, deu en bosc amagada.

D'expressar els pensaments, renegaven els mots;

poemes erms, absurds, per descriure'l, maldaven.

Fins que vam palpar uns pits, i ho vam entendre tot!
Vam conèixer en Neruda i el seu Cant General.
Mar de constel·lacions, naufragi de paraules.
La veu entre les roques de l'aigua, el foc i el vent.
Estimàvem matèries fetes de pell i d'argila.

Fèiem fondes ferides en els nostres sentits.

Els cossos de les dones s'aixecaven com branques
d'un desig poderós en la soca d'un pi.
I vam conèixer enfonys i provàrem carícies.
Encalçàvem un rastre en un bosc infinit,

 d'un oracle incert, preteníem respostes.
Tampoc no vam saber  interpretar aquell urc
que ens pujava de baix; el goig,  era un infern.

Els vells mots renegaven del dolor que sentíem
i ens tancàvem en versos, en interrogants erms.
Fins que aquells pits galvànics dins la mà, en la fosca,
les espases ben dretes, pirates a l'assalt,

ens mostraren el Cant, dins la sala de cine.

Toquejàvem  Neruda,  soldats del General!

Tabul Bosh