atònit

dimecres, 5 d’agost del 2015

Dia 5 d'agost de 2015

Tenc davant un finestral que em permet veure com el vaixell avançava al llarg de la costa nord de Menorca. Hem sortit del port de Maó tot just fa una hora i l'illa encara és visible en l'horitzó. El mar, d'un blau intens, és una superfície clapada de taques blanques que semblen flocs de núvols que s'haguessin desprès del cel i maldessin per tornar-hi. Hi ha gent a l'altra banda dels vidres que contempla el paisatge imperceptiblement mòbil des de les baranes blanques. Una dona em proporciona una línia d'horitzó més elevada que la de les ondulacions lleus de l'illa que estic deixant enrere. Guaito en un balcó del pis de sobre i em recorda aquells mascarons de proa dels velers de pel·lícules i llibres d'aventures. A aquest costat dels vidres una sala acull el passatge més mandrós del vaixell, aquell que prefereix acotxar-se en una butaca a llegir una revista, fer una capcinada o mirar la pantalla d'un televisor. Aquí i allà es veuen motxilles, capses d'ensaïmades, ampolles d'aigua, llaunes de cervesa sobre les taules rodones al voltant de les quals unes butaques giratòries de color vermell acollen culs i cames de totes les edats i de totes les files.

divendres, 10 de juliol del 2015

Dia 10 de juliol de 2015

Tota la vida que vols una novel·la i escrius i escrius. Tota la vida que vols escriure un poema i et preguntes de què serveix treure paraules d'un sac molt gran per enfilar-les en lleixes com si fossin trofeus. Vols escriure novel·les i poemes, no saps ben bé el perquè. No és una ordre de cap déu, ni el primer manament d'un decàleg sagrat, ni una missió encomanada per cap esperit superior ni per cap amic mort en un camp de batalla ("escriu sobre mi, sobre la vida i l'absurditat de les guerres"), no és res de tot això; i, tanmateix, mai no podràs deixar d'escriure; tota la teua vida serà una obra inacabada.

Des de l'avió cap a Stockholm

dimecres, 8 de juliol del 2015

Jeroni Constantí (Fragments d'una novel·la impossible)

Llavors Emma observa el mirall i aquell personatge ja no és al seu costat. Travessa el jardí aixoplugada pel sostre envidrat d'un passadís que duu als lavabos mentre la pluja no para. Pensa en l'Arca de Noè i ells dos que pugen a l'Arca bíblica. Ja en el lavabo, deixa l'arca.

Has hagut d'anar a raure en la meva cova Jeroni Constantí! T'has esmunyit dins meu, Jeroni Constantí! Malparit! L'ascensor alaferit que tenc al cap s'ha precipitat en el buit, en l’abisme de la lògica, en l'avenc negre de la materialitat. No vull saber, Jeroni Constantí, com has passat pel descrèdit d'aquest conducte, com has irromput en aquesta concepció, en l'espai utòpic d'aquesta idea meva! Només veig que ets dins el meu, de cos, i no dins el d'aquella dona del mirall que fa poc tant t'agradava, i que ara, no sé com, ha recuperat la calma i segueix sopant tranquil·lament, aliena a tu i a mi. Tots aliens a tu i a mi. Oh! Personatge sàtir, indomable. Malparit! En la meva matriu creadora (tan endins, has arribat?) hi surava un òvul I tu, personatge a la recerca d'una novel·la, no pots desaprofitar l’ocasió. Gosaràs, per tant, fecundar-lo, aquest inesperat company de viatge? Et disposes a fer-me un fill, Jeroni Constantí?

-L’escomesa va ser rapidíssima. Vas entrar, vivaç, dintre meu, amb una força mítica. Vaig notar com si una estrella hagués esclatat dins el meu univers de novel·la, o de què?. Em vaig marejar. Vaig intentar resistir-m'hi. Però aviat vaig compendre que no podia fer altra cosa que guiar-te, en aquell viatge cap a la vida, en aquell trajecte tan repetitiu i irrepetible, en el periple cíclic i harmònic que és la còpula d'un personatge amb la seva idea creadora. Et vaig deixar fer. I tot va rutllar, tot.

Semblava correcte, funcionava. Creixia el ritme de la matèria que pensa. Energia vital. Unió. Organisme. Esperit. Primavera secreta. Ametlla de carn tendra. A fora, totes les ànimes de El mirall ballaven una coreografia espectacular, agombolant Michel Jackson.

Emma, vas dir, ja sóc tu. Jeroni Constantí Bridge, ja ets meu, vaig dir. Veia paisatges onírics i provava postures. Ens mirem. Tu a sobre i jo a sota. Després, jo no toco de peus a terra i tu em somnies. Jo t'escric i tu m'esborres. Jo crido. Tu crides. Algú pica a la porta. Ocupat!, dic. Dius. Diem. Ocupats! Temo que totes les ànimes del jardí irrompin en el rusc, però al final segueixen el Jacko, disfressat de Peter Pan. Cap a l'illa del Mai Jamai. Tot ballant cap enrere.