L’home és xil·la i la dona, fufa.
Quan acaba la partida el peó i el rei
van a parar a la mateixa caixa.
entre les mans no resoltes,
viu immers dins de les pàgines
d’històries sense paraules,
Talat, el temps d’ell rebrota
i és llavor de l’ignorat,
és llum que no enlluerna,
és fosca que sembla clara,
Puix te m’has lliurat, Ada,
el meu llapis plaent un llibre
de carícies perfà en la teva
pell enamorada, on l’escriuré
tot fent-te un nou model
de fembra, meua com mai,
bessona del meu jo
que et remembra:
allí seràs la fada saciada de nit,
amazona dels cors
moguts pel Fat Desig.
“Seguim sense fer res mentre esperem l’aturada total, el col·lapse que ens deixarà a mercè de la inclemència més sagnant i depredadora. Cada dia són més, i més cruels, els corbs que ens mengen el fetge, cada cop és més pesant la pedra que arrosseguem, coster amunt. Vivim embarcats en un vaixell a la deriva, castigats pels déus de l’austeritat, del deute i del dubte. Morim, lentament, en la passivitat que desdibuixa el present i en la necessitat que emboira el demà."
(Escrit apocal·líptic sota la lluna plena de novembre)
Avui no tenia ganes d’escriure, o no m’he pogut posar el vel de la inspiració, o no he picat l’ham de cap paraula que em fes rajar frases lluentes -més o menys fetes-, oracions capaces -més o menys audaces.
Avui, les muses m’han fet el salt, m’han girat l’esquena, m’han fet, en va, suar tinta; m’han fet la guitza, ai las! “Que sigui la darrera vegada”, m’han dit, “que ens copies la llibreta!
Au, fins demà! -Si som vius.
