Cortines

         

            Avui ha fet un dia gris com si fos racionalment normal que uns núvols que tapen el sol li donessin aquest aspecte a l'aire i hàgim de dir gris quan podríem dir una altra cosa; com ara un dia en què l'aire no és el tot diàfan i no deixa que la llum s'escampi per arreu i les coses semblin pintades de color grisenc, o blanc trencat, o fumat. Bé, deixem que gris sigui el més representatiu i connotatiu i ja està. Hem de netejar les cortines, ha dit ella. Escala. Cortines a baix. Sí que estan brutes; potser un xic grises. Ella dalt l'escala, baixant el teixit grisenc que penja davant els finestrals de la sala i del dormitori. Jo a baix, mirant. Pensava racionalment i no podia. Llavors he tingut por a una mena de buit. A l'irracional? Al buit intel·lectual? A l'instint animal que a voltes ens assetja? Li he posat les dues mans a les natges. Quà fas, ha dit. Un mig xiscle. No ho sé, li he dit. O hauria d'haver dit ignoro per què ho faig, o no comprenc per què de sobte he posat les mans en un lloc il·lògic, fora de guió, inversemblant.

Pilotes

Avui també fa un dia lluminós de primavera. Per dinar faré unes pilotes amb sípia i pèsols. A mamare li sortien molt bones, les mandonguilles, o pilotes, amb sípia i pèsols. A c'as General, un bar que hi havia al carrer de Mallorca, de Ciutadella, on ara hi ha un Kebab, també les feien boníssimes,  eren mítics els entrepans de pilotes amb sípia i pèsols. de c'as General, i les del Portal de la Mar, que regentava el mateix senyor que el Bar del carrer Mallorca, a tocar d'es Pins.  Bé, en aquest cas hauria de dir pilotes amb sípia i fesols, que és com en diuen dels pèsols a Menorca. Per cert, que el Portal de la Mar era al costat de la discoteca Mánnix, que formava part també de la cadena d'establiments de restauració i oci que dirigia aquest home anomenat popularment es general, una fura dels negocis relacionats amb el divertiment i la disbauxa, sobretot, la nocturna. A Mánnix vam veure els primers streptesses, per exemple. I allí hi va cantar en Lorenzo Santamaria i la Mari Sanpere hi va fer un dels seus xous. Tristíssim, però no hi havia res més! Sort teníem de les pilotes, per alegrar-nos el cos!

Ara, les millors pilotes que he menjat mai són les que feia la meua mare. Amb tomatigat, amb salsa d'ametlles, amb sípia i fesols... Insuperables. Com que el pa d'aquell temps era tan bo, molt mės que el d'ara, era un plaer immens fer mulles de pa en aquelles salses, quan ja s'havien acabat les mandonguilles. No hi havia festa sense pilotes, a casa. I com que les festes acabaven tard, a altes hores de la matinada, unes quantes llesques de bon pa sucades en la salsa de torn de les pilotes eren el punt final ideal de la jornada festiva.

Un palomo no hace verano

Avui ha mort Johan Cruyff. Ahir vam anar a la platja de Sant Salvador i ens vam estirar una estona a l'arena després de dinar a un restaurant anomenat El Rey del Pescado, que es troba dins el terme municipal de Calafell. Va fer un dia esplèndid de primavera, sense ni un sol núvol, immillorable per passejar al costat del mar i contemplar com de pressa passa el temps, com una altra vegada estem a les portes d'un nou estiu, com ens agrada veure que la vida, malgrat tot, és una cosa de bon veure i de bon viure. Aquest matí en despertar-me encara he pensat en la cambrera, encara he recordat el seu cos com qui recorda un bell paisatge o un quadre estimulant que no passa mai de moda, un clàssic com una obra musical o una escultura d'aquelles que no et canses mai de mirar. Reconfortant bellesa, la d'aquella joveneta que ha vingut a demanar-me què volia prendre i a qui jo hauria contestat vull  una petita presa de bellesa, com la teva, mira per on! Però no ho fet, és clar. Perquè no he pogut. Johan Cruyff ha mort. Però malgrat tot, malgrat que fa dos dies hi va haver un altre atemptat d'Estat Islàmic i hi van morir moltes persones, la vida sempre serà una cosa de bon veure i de bon viure. Ja ho deia el gran Johan "un palomo no hace verano". Però l'important és que mentre hi hagi coloms i estius, hi haurà esperança.

Pensaments

• Els escriptors miren la vida amb ulls d'escriptor. Són uns ulls que poden mirar cap a fora i cap a dins. Són uns ulls davant els quals la realitat es transforma, de tres dimensions passa a tenir-ne moltes més, desenes, o tal volta centenars o milers. Els ulls d'un escriptor no miren la realitat, sinó que la pensen, perquè els pensaments es poden escriure, i les imatges només es poden mirar. Hi ha una diferència substancial entre pensar i mirar, entre escriure i descriure. Hi ha escriptors que escriuen amb paraules; però també n'hi ha que escriuen amb imatges. I és ben cert que hi ha imatges que valen més que mil paraules; però no perquè siguin tan sols imatges, sinó perquè qui les ha creat o recreat, és no un mer observador, sinó un gran pensador.

5/03/16

      Mires a banda i banda mentre esperes per creuar el carrer. Ets de mida reduïda, molt portable, de pelatge suau i sedós, de bon caràcter, amic de moltes moixaines. Passen cotxes, no gaires, però cal estar vigilant. També passen persones que van a les seves coses; entre altres, a perdre aquells grams de greix que es van trobar per casualitat en la menja de dins d'un plat massa ple, en una dieta massa carnosa, massa complementada, condimentada i desorganitzada, sense horaris ni agenda. Et passen pel costat persones que volen estar bé amb el seu cos, i amb el cos de les seves companyies, persones que cuiden la seva imatge, aquella imatge que se les mira de dins el mirall estant. Aquestes persones corren com a fletxes i passen al teu costat, vestides amb pantaló curt, samarreta lleugera i transpirable, és a dir, de teixit orgànic, calçades amb vambes de color cridaner i de pes insignificant. També cal que vigilis, amb les persones; una topada amb la seva massa calòrica podria tenir per a tu conseqüències fatals i irreversibles, o, amb una mica de sort, podria suposar per a l'economia de la teva família, una despesa que mai no ve de gust d'assumir. Per cert, aquest mirar a banda i banda que fas abans de creuar el carrer se m'acut que tal volta també vol ser una llambregada a unes altres menes de dretes i esquerres. No sé com deus estar, amable i prudent gosset, de política; fins als dallonses, suposo, com tots i totes! Quina vida!

Escriure

"Tinc el desig d'escriure i no puc; no en tinc ganes i no puc estar-me de fer-ho; aleshores escric i m'aturo."
                             Baruch Togarni