Sonet afòtic

      

       

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.

Toni Taltavull

Metro

T'acostes a aquells pits, que mires a mans plenes,

que acaricies, llosc, més enllà dels sentits,

dins l'embat de tants cossos que sempre es repel·leixen

en una xarxa presos, de túnels de desigs.

Els dies

Ahir, una mà,

demà, quatre dits.

Ahir, un manat,

demà, un pessic.

Fa temps, una mar,

molt prest, un gotellim.

Tot s'ho empassen els dies:

darrere el dolor, ve el delit,

al record l'encalça l'oblit,

a la pluja, la sequera,

a la ventada tenebrosa,

l'ínfim brunzir d'un insecte

entre els pètals d'una rosa.

Ahir no és avui

i demà serà tot nou.

De la mà vindran,

de la mà se n'aniran,

i tot s'ho empassaran -rondaires revenits-

els dies.

El camí

El camí és dins nosaltres,

ara s'estén, ara s'arronsa,

amb revolts

oberts a l'esperança,

als paranys

de la paraula.

A cada passa, els arbres

brosten sang de rosa,

els ocells

diuen mentides

refilant entre el fullatge.

El camí és dins nosaltres,

ara se'ns obre, ara se'ns tanca,

ens mou el cor

cap a la vida,

ens clou el cap

dins una rasa.

El camí és dins nosaltres,

ara ens fa lliures, ara ens domina,

ens traça horitzons,

ens aïlla,

ens dóna raons,

ens humilia.

El camí és dins nosaltres,

el camí és la vida.

Nu

Quan amanyag el teu cos nu

t'hi dibuix dreceres secretes.

I amb els arcs dels meus ulls t'hi clav

mirades que són com estrelles!

Antoni Taltavull

El vici de viure

Per viure, ningú no m'ha de convèncer.

Acataré les raons que em doneu

i tot argument em semblarà bo.

Em sé arrossegat per una riuada

i, tanmateix, em trec llustre, encara,

a les sabates i al cuir del desig.

Com si acabessin de ser imaginades

per un déu d'esplèndida voluntat

admiro les dones, obstinadament.

Duc, ficades a l'ull, un feix de busques

-fets i tendències d'aquest món absurd-

que em molesten, em punxen, em dessagnen.

La floridura té molta audiència:

furgar la ferida, rematar el mort,

disfressar el tòpic, plomar la decència.

El temps es compra en caixers automàtics,

un temps veloç, com un depredador;

un temps fatu, com una flamarada.

Tot són novetats, tot és tan efímer

que les ones es mengen el sorral,

que la imatge devora el dibuixant.

I una guerra ja no és cap notícia,

ans una crònica, un suplement:

l'enquadrament d’un cercle viciós

de la condició humana.

Antoni Taltavull

Dies

"Cada dia és el dia que és" (F. Pessoa)

El vers d'avui a l'estrofa de demà

ja no hi rimarà: no serà poesia.

I tu, què faràs, home inacabat

amb un temps eixorc que et traurà una vida?

Qui guanyarà, altre cop, el combat,

la fosca o la llum, prosa o poesia?

Així tots els jorns us haureu d'estar,

barallant-vos, inclements, vinga i vinga!

Perquè el temps corre a fer versos nous,

encara que no rimin, ni una mica.

Mai no acabes un dia, ni el poema que vols!