Desig

S'hi val una manera de veure 

el real com si fos un poema?

Si és així, un vers m'ha grinyolat,

una estrofa m'ha fet llenya.

No he sabut estar a l'alçada, 

tot baixant per la vorera,

quan m'he creuat amb Ella. 
L'hauria d'haver encalçat,
 haver-li agafat el pas

 i orbitar en la seva força fugissera.

Hauria d'haver volat

fins a la seva planeta

per sentir una nova gravetat 

dins el seu món sense atmosfera.

He deixat escapolir, tal vegada, 

un univers de versos
d'una bellesa a la seva propera?

                                     

                                 AntoniTaltavull
                        Poemes

Reconeixement

Regió estepària, 
oceà llustrat de profunda calma.

Llàntia longànime d'ombres propagades

de bellesa lucífuga, llum d'alba esfondrada.

Sediment d'un temps d'existència balba,

lentíssim transcórrer d'aquests dies.

Paraules

Paraules

I

Les paraules són artilugis pèrfids,

empiris perduts ens fan assolir,

inspiren dolors i delits.
 Ses argúcies capgiren el senzill,

barregen amb zel fracàs i desig.

II

Les paraules viuen als nostres cossos

despullats, sense matís, les estimem.

Rítmiques còpules ens deixen aprendre.

III

Les paraules són gaudi i saber.

Compassos d'estels ens faran ballar,

ens peixaran amb desigs, fibló d'abelles.

Ales als peus, hi tindrem, serem vent.

IV

Les paraules venen meravelles,

ens enganyen amb fum de formatjades,

amb manyagues porfídies,

panteixos de disbauxa.

Homes, dones, peixos dins sa peixera!

V

Les paraules són el vincle
del mascle i la femella,
les paraules nuen homes i déus.

Per açò vaig esdevenir, un dia, poeta.

Antoni Taltavull
Poemes

Ara

Ara que brota herba nova 

a tan castigada terra,

ara que frescals ventades 

inflen pobles i senyeres.

Ara que ressonen veus 

per bladars i per cimeres,

ara que el camí boirós 

l'il·lumina una estrella.

Ara que aixafem quimeres 

pels carrers i per les places,

ara que falquem promeses

amb raons i esperances.

Ara, que ens sentim la vida

de llibertat afamada,

ara és el temps imperfet

que decisió ens reclama!

Antoni Taltavull 

Ofici

Forner que pastes paraules,

que estoves silencis, que en treus vides, 

que fenys un caos i hi dones semblança,

com un déu de mentida.

Ets qui mostra tots els miratges

dels temps ancestrals, de cants i de danses.

Ets qui fa el pa de cada dia,

poeta, en un forn sense brases!

Antoni Taltavull

El Gran Llac

     

        Avui dematí els carrers estaven mullats encara, després de l'aiguat que ha descarregat aquesta matinada damunt la ciutat, quan he sortit un dia més a comprar quatre foteses al súper -quin costum més estrany i tanmateix reiteratiu fins a fregar la paranoia, aquest d'anar a comprar! Algú ho hauria d'estudiar a fons, açò, però no seré jo, que sempre estic enfeinat en acomplir amb els meus costums, siguin o no paranoics; a més del costum d'anar a comprar cada matí i d'escriure que tots els matins vaig a comprar al súper, en tenc d'altres, que en un altre moment explicaré. La banyadura dels carrers m'ha fet pensar en la meua infantesa, quan encara no sortia al carrer a contemplar la vida del barri amb excuses barates, com aquesta d'anar a comprar, encara que creïbles al cent per cent, si no, no serien tan barates. A la meua infantesa eren constants les tempestes amb trons i llamps com la que ha caigut aquesta nit a Barcelona, ma mare resant "Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc", era un clàssic, com també ho era sortir a trepitjar basses quan havia deixat de ploure; amb botes de goma, i amb tota la imaginació que podies arreplegar; llavors els bassals eren llacs plens de bitxos, i els bitxos eren monstres i els monstres eren missions i les missions eren força descomunal i la força descomunal era poder i el poder era el Bé contra el Mal, i aquest enfrontament exigia sacrificis, martiris, ideals, transformació, retorn, fugida, misèria, glòria, caiguda, aixecament, ferides, mort. I tot aquest cartipàs d'abrandaments emocionals acabava en paper mullat quan era hora d'obrir una altra vegada la porta de la realitat, situada al nombre 31 del meu carrer, el de Sant Pere d'Alcántara de Ciutadella de Menorca. Aquí no hi ha bassals, hi ha la dona que passeja el gos, els obrers que construeixen cases, el noi de la bicicleta que envaeix la vorera, les taules de la cafeteria i les cadires de la cafeteria i tota la gent que s'hi està; hi ha els autobusos que passen rabents, com aquells monstres que em perseguien en el Gran Llac de la meua infantesa.

Caques amb visat

   Avui he tornat a baixar a comprar, res, quatre cosetes, com sempre faig darrerament, però aquesta vegada he anat a un altre establiment que és una mica lluny de casa, així que m'ha donat més temps de copsar la vida del barri. En passar davant de l'oficina bancària he pogut veure l'esquena d'una dona que teclejava en el terminal del caixer automàtic que hi ha al carrer; una llarga cabellera morena, uns pantis negres que marcaven camins i dreceres a qualsevol esguard humà, per poc que tingués intenció de caminar cap a indrets anatòmics coneguts a bastament perquè la ment els té ben cartografiats, com un gat hi té els amagatalls íntims de la gata, en època de zel; en girar-se, la dona ha estripat un full de paper que li acabava d'escopir la màquina i ha llençat tots els bocins al terra; a càmera lenta hauria estat molt bonic de contemplar, aquesta caiguda de milers de bocins de paper blanc sobre les rajoles grises de la vorera, un a un, fent una trajectòria  comparable a les fulles de la tardor caient dels arbres, o als paperets d'un confeti efervescent enmig d'una festa; però la caiguda ha estat molt ràpida, sense filtres ni trucs fílmics, i tots els paperets no han trigat ni un segon a embrutar tot els voltants, com una nevada extempòrania, com el vòmit irreprimible sobre l'immaculat vestit, com una cagada de gos amb visat indefinit per entrar a qualsevol país o vorera; m'hauria agradat molt que la dona dels pantis, en girar-se per marxar del caixer, hagués llenegat i, ai las!, s'hagués fotut una trompada enmig de tota la paperada que acabava de tirar!

                                                               

                                                      😂😂😂