Ixen les
paraules de la terra febrosa
per on
camines, com un eco de mirades,
com una
transparència de pètals, foses
entre
silencis de sol i veus sembrades.
Ixen per recomençar una història,
lleres als
rius vermells de la vida,
senders
cap als cims de les muntanyes.
Ixen per assaltar els castells
on
s'amaguen les fades,
botins
sagnants en ciutats i viles.
Ixen per fer rodar la vella sínia.
Ixen, ixen les paraules
de la
terra enamorada per on transites.
La raó em fa migranya
i els déus m'enfilen destins.
Qui més m'enganya?
Quan més perdut, més endins.
Som un nàufrag
I tenc un bòtil
on hi deix mos papers
amb missatges subtils
Però, cada cop més perdut,
vigil l'horitzó -la calba dels déus
que, inflada de somnis,
em confon I m'enganya.
Cada cop més absent
d'aquell món tan absurd,
cada cop més batut
pels gecos que em foten
l'onatge salvatge,
el vent, i els monstres malèfics
que envolten la platja.
Perdut, de sobte perdut,
pel naufragi engolit.
Només em queda el missatge
que escric, sense fi,
dins aquest bòtil.
Un temps jo era un ocell dins el no res
i tenia ales que no servien per res;
volava entre núvols
que no sabien res de la pluja
i solcava terres que no eren enlloc.
Un cor inert movia la meva sang
dins un buit, dins un temps sense història.
Ara que sóc un home de carn i ossos
un déu rar em fa viure un calvari.
Amb mil cordes em porta lligat;
és un monstre, és un batec
dins un ou mil·lenari.
El seu nom és...
Tabul Bosh
Avui,
al lloc on vaig quan em sento poeta,
les
estrelles han vingut a muntar una fira.
Us en faré
un assaig del que jo sentia
allà,
esmaperdut, enmig de ses llumetes.
N’eren
de tots colors: silents i cridaneres
dòcils
i extravagants, dures i consentides
de
lluny i del terrós, joves i envellides,
algunes
elegants i d’altres barroeres.
I jo
he volgut dir a les més inspirades
que, d’un
poema excels, d’una bella factura,
—que
per mi fos escrit— em dessin estructura,
me’n mostressin
el quid que em daria la fama.
Elles
se me n’han rigut, m’han dit que, ser poeta
jo ho
havia escollit, i jo en tenia culpa.
“Si vols
ser conegut ja has ben errat la ruta;
oblida’t
de l’encís que pot tenir un poema,
sigues
pràctic, carall, deixa enrere les penes
o
ningú et llegirà, escriu alguna història
que la
gent guardarà en un pen de memòria
però
que tingui molts baits: escriu una novel·la!
Tàbul Bosh
Els poemes que jo visc
els pot viure qualsevol.
Són poemes de diari,
no van mudats, són
senzills,
no segueixen protocols,
els guardo en un armari
i els trec a l'hivern i a
l'estiu;
no són de cap temporada.
Els poemes que jo visc
no van a cap desfilada.
Som un poeta banal,
no pretenc ser gens
profund,
faig versos molt
ordinaris.
No surto del meu vial,
no m’enlluerna cap llum.
Esmorteït i palmari,
no faig guerres, som
neutral,
no tinc bales, no tinc
fletxes.
Som un poeta banal,
som rocam que no té
escletxes.
Som un poeta sobrer,
excedent comercial,
destorb dels partidaris
de l’Espriu i d’en Carner,
riota dels principals
poetes incendiaris.
Tots ells donarien fe
que no tenc cap importància,
«és un poeta sobrer»
dirien, amb elegància.
Jo no tenc material
per poder filosofar
ni tampoc cap ideari.
Els meus mots són minerals
que extrec del meu solar
amb pensaments voluntaris.
No faig versos ideals,
no som poeta platònic.
Jo no tenc material
si no és el de can Toni.
De Montaigne, admirador,
materialista rebel,
escric, tenaç, un diari
on conto, sens lluentons,
els actes que són model
de costums i d’inventaris.
Dia a dia, faig menció
d’arranjaments i
vivències;
de Montaigne, admirador,
faig assaigs de ma
existència.
De profetes, no en crec
cap,
ni d’occident ni d’orient,
tampoc no som partidari
de seguir el crucificat
que es cregué el més
valent
i es presentà voluntari
a salvar la humanitat.
Tot és un conte de fades.
De profetes, no en crec
cap,
no m’empasso
ensarronades.
Els poemes que jo visc
no tenen nom ni edat,
semblen totxos formularis,
són versos poc definits,
es diuen en un no res
—en un alè planetari.
Corren tant que, empegueïts,
s’amaguen, com moixes maules,
—els poemes que jo visc—
darrere de les paraules.
Amb els mots visc, enrocat,
som un poeta mol·lusc,
del rocam presidiari.
Som ovella dins ramat,
som abella dins el rusc,
som un vent i el seu contrari.
Amb els mots visc enrocat,
caparruda pigellida.
Nàufrag som abandonat
en un mar de mots i rimes.
Els
poemes que jo visc
són
tempestes sobre el mar,
pluja
en un sòl estepari.
Tenen
la força d’un dic;
els mots que aixeca mon cap
són
pantans imaginaris.
Són
moderns i són antics,
són fills
d’antigues paraules;
Els poemes
que jo visc
són trons
d’ancestrals llampades.
Tabul Bosh