Tu ets la costa
que forejo
Ets l'oceà que
sobrevol
Vaixell i
albatros, et temptejo
Aigua, aire que
em porta on vol.
El foc ardent que
no m'escalfa
El roll que mai
no em treu la set
En el desert, en
la hivernada,
Ets qui encén el
meu infern
Però t'he estimat
abans de néixer
T'estimaré quan
sigui etern!
Tabul Bosh
ELS
POEMES QUE JO VISC
Els
poemes que jo visc
els
pot viure qualsevol.
Són
poemes de diari,
no van
mudats, són senzills,
no
segueixen protocols,
els
guardo en un armari
i els
trec a l'hivern i a l'estiu;
no són
de cap temporada.
Els
poemes que jo visc
no van
a cap desfilada.
Som un
poeta banal,
no
pretenc ser gens profund,
faig
versos molt ordinaris.
No
surto del meu vial,
no
m’enlluerna cap llum.
Esmorteït
i palmari,
no
faig guerres, som neutral,
no
tinc bales, no tinc fletxes.
Som un
poeta banal,
som
rocam que no té escletxes.
Som un
poeta sobrer,
excedent
comercial,
destorb
dels partidaris
de
l’Espriu i d’en Carner,
riota
dels principals
poetes
incendiaris.
Tots
ells donarien fe
que no
tinc cap importància,
«és un
poeta sobrer»
dirien,
amb elegància.
Jo no
tinc material
per
poder filosofar
ni
tampoc cap ideari.
Els
meus mots són minerals
que
extrec del meu solar
amb
pensaments voluntaris.
No
faig versos ideals,
no som
poeta platònic.
Jo no
tenc material
si no
és el de can Toni.
De
Montaigne, admirador,
materialista
rebel,
escric,
tenaç, un diari
on
conto, sens lluentons,
els
actes que són model
de
costums i d’inventaris.
Dia a
dia, faig menció
d’arranjaments
i vivències;
de
Montaigne, admirador,
faig
assaigs de ma existència.
De
profetes, no en crec cap,
ni
d’occident ni d’orient,
tampoc
no som partidari
de
seguir el crucificat
que es
cregué el més valent
i es
presentà voluntari
a
salvar la humanitat.
Tot és
un conte de fades.
De
profetes, no en crec cap,
no
m’empasso ensarronades.
Els
poemes que jo visc
no
tenen nom ni edat,
semblen
totxos formularis,
són
versos poc definits,
es
diuen en un no res
—en un
alè planetari.
Corren
tant que, empegueïts,
s’amaguen,
com moixes maules,
—els
poemes que jo visc—
darrere
de les paraules.
Amb
els mots visc, enrocat,
som un
poeta mol·lusc,
del
rocam presidiari.
Som
ovella dins ramat,
som
abella dins el rusc,
som un
vent i el seu contrari.
Amb
els mots visc enrocat,
caparruda
pegellida.
Nàufrag
som abandonat
en un
mar de mots i rimes.
Els
poemes que jo visc
són
tempestes sobre el mar,
pluja
en un sòl estepari.
Tenen
la força d’un dic;
els
mots que aixeca mon cap
són
pantans imaginaris.
Són
moderns i són antics,
són
fills d’antigues paraules;
Els
poemes que jo visc
són
trons d’ancestrals llampades.
No et
capfiquis per res.
Desperta't,
cada albada,
i
deixa't anar, aigua, dins la sínia,
empesa
per la mula
de la
constància.
No et
capfiquis per res.
Que
cremi, dins el Cercle
la
vela del teu ésser,
que
lluirà, eterna,
quan
la mort et tingui ànsia.
No et
capfiquis per res.
Tingues
el cos i l'ànima
com
dos amants inseparables;
sigues
filòsof i fuster,
arquitecte
de tu mateix,
constructor
del teu temps,
habitació
assolellada
del
teu pensament.
No et
capfiquis per res.
Escriu,
i viu.
No
n'hi ha prou, de ser poeta:
primer
la vida, després, l'arada.
ALZHEIMER
Un
temps jo era un ocell dins el no res
i
tenia ales que no servien per res;
volava
entre núvols
que no
sabien res de la pluja
i
solcava terres que no eren enlloc.
Un cor
inert movia la meva sang
dins
un buit, dins un temps sense història.
Ara
que soc un home de carn i ossos
un déu
rar em fa viure un calvari.
Amb
mil cordes em porta lligat;
és un
monstre, és un batec
dins
un ou mil·lenari.
El seu
nom és Al, Alzheimer
Tabul Bosh
Tabul Bosh
Dius que sons
estranys
pugen
graons de cargol
mentre al teu cap hi sents
un repic revell.
Que escoltes una porta
que s'obre i es clou,
assegures.
Que dins teu, astorat, el temps recula.
I que te n’hi vas, amb ell.
No deu ser, per ventura, que somies dins
un tren?