dijous, 27 de març del 2025

Sement





 

SEMENT

 

 

I

 

I digues, si mil pupil·les d'estrelles

ens eren, encara, esdevinença

en els nostres ulls, no ha d'esclafir

també en mil rialles

aquest temps

de la fosca?

 

II

 

El cos inabastable és el cancell

d'un pur desig, immens,

massa immens per ser conegut

per orbes paraules. Però la pell

i el poema es refan entre l'ombra,

com el bes dels amants en silencis

d'esperança.

 

III

 

No frisis, que hem caminat i tot ens manca.

Ara toca el daurat comiat

de blats, d'estius i de segues.

I tastar, dia a dia,

l'espina del dolor

i el vermell de la rosa, en un sement.

Car hem sembrat amor.


Antoni Taltavull

diumenge, 23 de març del 2025

Els poemes i jo





Els poemes són artificis pèrfids.
Amb argúcies em prenen el seny,
 m'amassen els mots amb grumolls de mel,
m'inspiren plaents dolors,
em regalen saber i gaudi em procuren.

Amb tot de ressons el cos m'habiten,
despullat, sense matisos, m'estimen,
 em deixen gaudir de rítmiques còpules,
de manyagues porfídies.

Els versos són estrofes de vida,
compassos d'estels 
que em mouen els peus,
són ales i vent.
Em peixen amb desigs, 
són fibló d'abelles,
 foc mai extint.

Els poemes saben dir meravelles,
 són el vincle,
passatge entre els homes i els déus.

Per açò vaig esdevenir poeta, un dia,
sa riquesa és
molt millor que un compte a Suïssa!



Antoni Taltavull


divendres, 21 de març del 2025

Poemaris

          
Aquestes paraules les vaig escriure fa deu anys i escaig, exactament el dia 19 de novembre de l'any 2015. Avui per avui, les subscric sense a penes cap modificació:


"He decidit acabar d'una vegada algun llibre de poemes. Després ja veuré què en faig. En tenc dos en dansa. Un que duu el títol -provisional, suposo- de "L'illa de l'alba i la nit" i un altre que pot acabar titulant-se "Les dones, la vida". El primer crec que podríem classificar-lo com a reflexió sobre la poesia, sobre el fet mateix d'escriure d'aquesta manera tan rara i tan absurda que dóna com a resultat un producte que difícilment serà entès a la primera (i molt sovint ni a la primera ni a l'enèsima) cosa que fa que, en un món de tantes immediateses  i urgències com aquest en què llegim poc i en diagonal, estigui destinat al més absolut dels oblits en un temps rècord.
        El segon poemari que em balla pel cap ja no reflexiona sobre res, sinó que intenta anar directament, sense embuts, a l'assumpte, ço és, a les dones i a la vida. Nogensmenys. És clar que, tanmateix, aquesta concreció tampoc no el salvarà de veure's abocat al fracàs més estricte, car és un poemari que aborda les dones i la vida d'una manera tan curta de gambals com és mitjançant una tirallonga de versos. Això, avui en dia, no dóna ni per pipes. A no ser que tinguis uns padrins d'allò més fabulosos. 
           Com diu un amic meu, als poetes no se'ns entén res i l'únic que fem és perdre el temps, cosa que subscric de pe a pa. Ara, jo no he trobat res millor, per perdre el temps, que escriure poemes, açò sí que ho tenc claríssim. Quan es tracta de llegir-la, encara que no s'entengui a la primera -ni a l'última- tampoc no conec altra manera plausible d'estalviar-se coses pitjors. Cada dia me n'empasso unes quantes ratlles. I us asseguro que és una passada!"



dijous, 20 de març del 2025

En res no et capfiquessis










Un escriptor que va tenir una comprensió completa i sobtada de la vida va ser Samuel Beckett, que va dir: “Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor”. És una frase que em va canviar la vida. (Fragment d'una entrevista a George Steiner. 
Carles Capdevila Diari Ara, 25-01-15)







AL·LOTS




Quan érem al·lots ens tiràvem pedres
i ens pelàvem els genolls jugant a mèrvols al carrer.
Dèiem batalls i llençàvem gargalls a les basses.
A l’estiu robàvem peres.
L’amo deia que ho diria als pares,
i rèiem quan ens encalçava.


Érem al·lots,  ens fotíem dels amos
i sempre dúiem les butxaques foradades
per les ganes de viure.
Per unes implacables, verdes i dolces 
ganes de riure.




Antoni Taltavull








L'atzar

L'atzar




Se'n va al matí i torna quan vol,
és el gran de milions de germans,
esclaus del seu dit, és l'amo del món, .

És l'escullera d'un port infinit,
el roig de la sang i el blau de la mar,
el vas delitós curull de no res.

De la tempesta, el poder n'és
de la quietud, n'era la fi.
De la vida i la mort, l'ham i l'esquer.

Augura i proposa:
i res no ha de complir; o si.

L'atzar no té resposta.





Antoni Taltavull

Cant General





Antany, llegia Neruda i el seu Cant General.
Les paraules, com crits, dins les mans tremolaven:
eren veus del poeta, eren queixes del mar.
I  la ment em banyaven, de versos i de platges.


Em van brotar les branques i em va créixer el desig.

No podia dormir: enfilava les hores;
 les dones hi llanguien, sotjava sos camins,
com arbre sense arrels, sos vents em feien moure.

Foner sens punteria, resquitllava destins.

No sabia, barbamec, com esberlar ses pinyes.
De tot renegava, dels mots, i dels seus sentits;
i molt a prop, el cel, inferns esdevenia.

Botit del meu temps, trescava amb la mort.

Una nit vaig tastar, del seu braç, la premuda:
i vaig saber, vermell, entre els fulls d'una flor,
el nou Cant. I llavors, vaig comprendre en Neruda!





Antoni Taltavull











                                        

Aplatanament

  Aquest temps de pleonasmes, replets de platós i cineastes, de plàtans espellats i de fantasmes, de plets generals a dins d'un plasma, ...