AJORNS

  

AJORNS

 

Quan seràs mort, cap més viatge ajornaràs, cap mès propòsit. Quan l’hagis palmat, la llista i el traçat de metes on arribar, seran paper mullat. I la vida i els seus ingredients,  els dolços i els salats, els cruixents i els amargants, continuarà cuinant-se, sense que tu hi afegeixes res, sense que li calgui el foc dels teus dies. Els teus versos existiran sense tu, i allò que fa la vida mereixedora de ser viscuda, ho serà igual o més,  sense tu, i no hi tindràs res a dir. I els dies, un darrere l'altre, els poemes, els viatges, i els plaers, se succeiran sense que res faci pensar en la teva vida. Quan seràs mort, oblidaràs caminades, bells paisatges i carrers. Però tots seguiran sense tu, records d’altres peus, d’altres cases i gents. I els dies se succeiran, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers. Quan ja no hi seràs, Tabul, tot el que ets serà un temps eixut de tu, rierol sense aigua, núvol desfet, ocell sense aire. Tot el que fas, tot el que hauries fet es desfarà de tu, res no t’enduràs. I els dies, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers, se succeiran, sense tu. Els dies continuaran amb tot allò que, per sempre, hauràs deixat ajornat. Quan un matí qualsevol ja no t’aixequis a fer les necessitats, llavors, ajornat per la vida però més viu que mai, seràs l’ésser etern que sempre perseguies.

 

 

.

 

 

Ataltavull 

 

Cerca

 

Cerca

 

 

Com un qui cerca entre l'arena

fortunes ínfimes i resplendents,

i entre els seus dits s'escolen hores

que el criden, àvides de pensaments.

 

Com un qui neda vers la platja

contra el corrent d'aigües i vents,

i fats i miratges l’arrosseguen

molt més enllà de l’enteniment.

 

Com un qui tria entre la fruita,

aquelles cireres amb més color,

i entre els seus dits el temps l’acuita

mentre dubta de sa dolçor.

 

Com un qui toca la campana

cridant la sort a tots els  vents,

i entre els seus dits  el so s’escola

de l’eco tossut del seu present.

 

Així passes el temps, Tabul, pensant la traça

per fer un poema amb fonament, o escriure

una vida eviterna en paper d’estrassa.

 

ATaltavull

[Del poemari inèdit Poemes a un tal Tabul]

 

Cavalls sense brida

 

Cavalls sense  brida

 

 

Has  trobat els mots de tants poemes,

les paraules has gaudit  de tantes novel·les.

Creuaven un pont,

cantaven fent via,

solcaven un mar

amb veles de vida.

Mil versos sabuts

capítols, històries,

guardats en el calaix de la memòria.

 

T’has enriquit  de fets incomprensibles,

dels ulls de tants infants i ses  respostes,

dels mestres antics n’has entès els signes,

has oït els déus darrera ta porta.

Creuaven un pont,

cantaven fent via,

solcaven un mar

amb veles de vida.

Mil versos sabuts,

capítols, històries,

guardats en el calaix de la memòria.

 

Escoltaves l’aigua que omplia els pantans,

l’arrel que nodria arbres i vides.

Senties les veus  del llit estant,

d’aquelles muses que t’espiaven.

 

Creuaven un pont

Tabul,

solcaven un mar,

i tu els senties,

car eren pura vida,

poesia desbocada,

Cavalls sense brida!

 

 

 

 

 

 

 

Ataltavull 

 

Hores

 

Hores

 

 

Hi ha hores que  són com els trens,

que travessen unes terres ermes,

que s’endinsen en boscos

carregats de  paraules,

 que travessen  silencis foscos.

 

Hi ha hores que són com vaixells,

que es gronxen en ones incertes,

que sens timó naveguen

carregats de maletes,

que es gronxen en fosques bregues.

 

Hores que es compten a pes mort,

que són, del temps, una desfeta,

vestides de blanc i d’absència,

carregades de fils i de vetes,

que no tenen nom ni presència.

 

Hi ha hores que són com de sang,

són  aquelles hores  vermelles

que ens inflamen la mirada,

que el pensament ens esbudellen

amb una dalla imaginada

Hi ha hores que són com un mar,

n’hi ha que són deserts i, d’altres, muntanyes,

hores que ofeguen, hores ardents, hores que pugen

a cims molt alts i mai no en baixen,

hi ha hores, Tabul, igual que hi ha mules,

hi ha hores tossudes, que són les teues.

 

ATaltavull

 

Separació

 

Separació

 

 

Sovint el veus, dins el fogall dels dies.

El poema que mai no has acabat.

No sabeu què dir-vos, feres esquives.

Us mireu als ulls, dos mons ignorats.

 

Et fa retrets de mal pagat; et diu:

desfet em tens, mal ajustat, sens peces,

em not perdut, el pensament esquiu;

em tens com un pardal entre unes reixes.

 

Em sap greu, li dius, jo ja voldria...

Amb ton llapis el sacseges, l’animes.

Respires, o potser has traspassat?

 

De sobte, refet, et mira i et diu:

És millor, Tabul, que ho deixis estar:

No ets el meu mar, ni jo el teu riu.

 

 

ATaltavull

No-mort

No-mort

 

 

Retens el fervor que no has de morir

com qui reté un ostatge imaginari

i  un rescat milionari  en vol exigir:

davant teu, ets el millor visionari.

De la teua vida, Tabul, tu n’ets

l´únic fiador.

I saps que mai no et tocarà a tu.

Que un déu amic t’obsequiarà un miracle

 com el del Llàtzer, sense anar més lluny.

Creus que tothom veurà tal sortilegi.

De la teua no-mort, l’Univers sencer

 en serà espectador de privilegi.

 

 

  ATaltavull

[Del Recull Poemes a un tal Tabul]

L’ENCÀRREC

L’Encàrrec

Quan passis davant aquella botiga,

compra'm un poema de primavera,

que tingui mots vius, que escampi la pluja

i la fresca, i que em faci companyia

en els dies dolents de mala lluna.

Si escau, que te’l donin reversible,

que rimi amb els misteris de la vida,

amb les quimeres, amb els referèndums;

o, simplement, sense filar tan prim,

amb els petits moments de cada dia.

Quan passis davant aquella botiga,

compra també un xic de lleugeresa,

d’aquella que et distreu i que t’aïlla.

Si els queden respostes, compra-les totes,

les cultivades en antics proverbis,

aquelles filles de raó i saó,

ben fresques, que no et donin gat per llebre!

I no t'oblidis de demanar un impossible,

que sigui ben gran, que ens duri tota una vida;

nosaltres ja en farem bocins, vers i possibles.

 

I que et facin una nota, Tabul.

He de saber que no et deixes res de la llista!

 

 

ATaltavull 

[Del Recull Poemes a un tal Tabul]