Dia assolellat i fred. A les set ha sonat com sempre el meu despertador, que és la sintonia de Catalunya Ràdio minuts abans que donin el butlletí de notícies. Un altre avió desaparegut i un incendi en un ferry. El procés sobiranista de vacances i el partit de futbol entre les seleccions d'Euskadi i Catalunya. El peu dret, quan m'aixec, em fa mal, com sempre des de fa tres anys. Guait per la finestra i veig que la terrassa necessita una escombrada, el vent l'ha deixat plena de fulles i terra. La senyera independentista que penja de la barana està rebregada i el ficus, cada vegada més alt, té les fulles polsoses. Record quan ens el van regalar al súper per un quilo de carn, ara tot just fa vint-i-cinc anys. Darrerament fa vint-i-cinc anys de moltes coses. Mentre espremo una taronja i dues mandarines viatjo a Milà. Hi fa fred, també, i sol. Fa vint-i-cinc anys hi vam passar amb un autocar de camí a Florència, crec. Quan hem acabat d'esmorzar, l'Esther i jo mirem les notícies del 3/24. El desembre sol ser un mes molt farcit de notícies importants. El mur de Berlin, desembre. El tsunami d'Indonèsia, desembre. La mort de Joe Cocker i el festeig d'Estats Units i Cuba, desembre. Ens vam casar en desembre, l'Esther i jo i, fa milers d'anys, dos, una Paraula va creuar el cel per començar la Història. En l'univers del meu cervell no sé si hi ha paraules. Només sé que, al costat d'ella, he sentit com unes quantes neurones, milers, tal vegada, prenien possessió dels meus desitjos més íntims. Li he dit que volia entrar en el seu univers. Cometa o estel. O res. És molt difícil enllaçar paraules amb desitjos. Després de vint-i-cinc anys, el sexe ens contempla, sense miraments.
dilluns, 29 de desembre del 2014
diumenge, 28 de desembre del 2014
dissabte, 27 de desembre del 2014
Esperit nadalenc i absències
Aquests dies són idonis per pensar en pares i mares, en avis i àvies, en absències. Potser és el que tenen de tristes, aquestes festes: que es pensa més que mai en aquells sers estimats que ja no hi són, per primera vegada, o d'ençà més o menys temps.
I cadascú conviu aquests dies amb els seus, de pensaments, personals i intransferibles. Pensaments plens d'imatges, de sentiments que tots guardem en el nostre àlbum particular, en qualque racó del nostre cor. Imatges que s'assemblen a moltes altres, sentiments universals, o gairebé. Però que també són diferents de la resta, nostres i només nostres. Es pot dir que, de Nadals, n'hi ha tants com persones en el món.
Jo, per exemple, quan obr l'àlbum del meu Nadal hi veig el meu pare partint una barra de torró fort amb un ganivet i un martell (mira si ho devia ser, de fort, aquella torró) o el de ma mare fent el cuscussó, la meua menja preferida de les Festes. I en un racó del cor hi guard el moment de rebre (i donar) la besada de felicitació, de tots dos, el "molts anys"! que feia un gust especial, que et posava la pell de gallina i senties com si et volessin papallones a la panxa. En aquells temps, les besades entre pares i fills (parl per jo) es donaven només en dies assenyalats. A casa no vam tenir sofà i tele fins molt tard; els moments d'aproximació es feien esperar. Quan arribaven, era Nadal. I menjàvem un torró fortíssim i un cuscussó com mai més en menjaré.
Nadal o és tot açò o no és res.
dijous, 25 de desembre del 2014
Esperit nadalenc i saturació de llibres
He estat a punt de comprar "La vida lenta", de Josep Pla. Però no m'he acabat de decidir. Davant una taula parada de llibres em costa molt de tirar pel dret. Sempre pens que si agaf un o altre llibre en deix un o altre de més bon llegir, més per jo. Una altra idea que sol ballar-me pel cap en aquests moments és que aquest món nostre potser ja en comença a estar saturat, de llibres, que se'n publiquen massa, vaja.
Pens que tal vegada ja ha arribat l'hora de fer qualque cimera mundial per tal de mirar de rebaixar els nivells de llibres publicats en el nostre planeta, de la mateixa manera que es fan cimeres per mirar de rebaixar els nivells d'emissió de CO2.
És un pensament molt bèstia, em dic, tot d'una; segur que en Josep Pla ni cap escriptor que estimi escriure no el compartiria.
A la fi, he comprar "Els últims dies dels nostres pares" de Joël Dicker. Espionatge i resistència a la segona guerra mundial, el secret més ben guardat dels nostres pares. Una novel·la sensacional i molt llegidora, segons Jordi Galves.
Pens que tal vegada ja ha arribat l'hora de fer qualque cimera mundial per tal de mirar de rebaixar els nivells de llibres publicats en el nostre planeta, de la mateixa manera que es fan cimeres per mirar de rebaixar els nivells d'emissió de CO2.
És un pensament molt bèstia, em dic, tot d'una; segur que en Josep Pla ni cap escriptor que estimi escriure no el compartiria.
A la fi, he comprar "Els últims dies dels nostres pares" de Joël Dicker. Espionatge i resistència a la segona guerra mundial, el secret més ben guardat dels nostres pares. Una novel·la sensacional i molt llegidora, segons Jordi Galves.
dimarts, 23 de desembre del 2014
dilluns, 22 de desembre del 2014
Esperit nadalenc i l'home de la cua
Ja no somnio a les nits. Ara ho faig despert. Avui, per exemple, he somniat un polític pentinat amb una llarga cua que parlava davant molts micròfons i moltes càmeres i deia que ell creia en un país sense senyeres en els edificis on es castigui més els més rics que defraudin que no pas els més pobres, ja que a aquests, els més pobres, no se'ls ha de castigar tant, si defrauden un poquet, perquè no és el mateix que defraudi molt un que té moltíssim que que defraudi una miqueta aquell que no té gaire. Només faltaria!
Un país amb bandera blanca en els edificis i amb carta blanca per als pobres-pobres, perquè defraudin, ni que sigui una miqueta!
Sort que a les nits no somnio. No podria, amb tantes rareses. Perquè que un polític digui que ell no farà mai promeses i que no abraçarà mai un altre polític, mireu que n'és de rar! Perquè què és, la política, si no l'art de prometre coses i d'abraçar idees, encara que no les compleixis o no hi combreguis?
El que he dit: sort que ve la nit i, amb ella, uns angelets sense cua; i abraçadors a tort i a dret!
Bon Nadal! I feliços somnis!
Esperit nadalenc i consum
Es veu que això de consumir per consumir s'està acabant. No voldria fer un acudit fàcil dient que s'està consumint, com el ble d'una espelma. Perquè no res, després de la crisi, no serà com abans. Ens ho repeteixen dia sí, dia també. A partir d'ara, més val que ens anem avesant: haurem de consumir amb més seny, el consum innecessari i excessiu aviat serà una història "del passat". Cada vegada més el reciclatge, l'intercanvi, l'economia col·laborativa, el do it yourself i els mercats de segona mà seran algunes de les formes velles i noves que guanyaran adeptes.
A mi això no em ve de nou ni em fa cap por: la primera bicicleta que vaig tenir i que em van dur els Reis Mags era una velo vella que el meu germà gran va arreglar i repintar. Així, a canostra van matar dos pardals d'un tret; primer, em van fer entendre que els Mags d'Orient no ho eren tant, de mags, i segon, em van posar damunt dues rodes, per tal que pogués anar a fer els enviats amb més celeritat, tant els de la família com, més tard, els del mestre de la casa on vaig entrar a treballar.
L'esperit nadalenc, en el seu vessant consumista, també l'haurem de revisar, idò.
Bones Festes! I bon consum.
A mi això no em ve de nou ni em fa cap por: la primera bicicleta que vaig tenir i que em van dur els Reis Mags era una velo vella que el meu germà gran va arreglar i repintar. Així, a canostra van matar dos pardals d'un tret; primer, em van fer entendre que els Mags d'Orient no ho eren tant, de mags, i segon, em van posar damunt dues rodes, per tal que pogués anar a fer els enviats amb més celeritat, tant els de la família com, més tard, els del mestre de la casa on vaig entrar a treballar.
L'esperit nadalenc, en el seu vessant consumista, també l'haurem de revisar, idò.
Bones Festes! I bon consum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)