Dia 21 de maig de 2015

     Fa uns dies que esmorzo sense la tele engegada. Fins fa poc, hi solia mirar les notícies, tot degustant un parell de llesques de pa torrat amb melmelada i glopejant el primer cafè del dia. 

    Ara, però, m'ha agafat per mantenir l'aparell apagat. No sé a què és degut, aquest canvi. Es veu que existeixen estudis, cap de prou fiable, al respecte. 

   N'hi ha que diuen que no engegar les notícies al matí mentre hom berena (o esmorza) és un dels primers símptomes d'un trastorn anomenat tantsemenfottot.  Asseguren els estudiosos que dit trastorn afecta un percentatge significatiu i emergent d'individus que tenen alguns trets en comú, com ara un considerable grau d'intel·ligència emocional que es combina amb una baixa resistència als virus polítics més antidemocràtics i limitadors de les llibertats que es coneixen.

    Altres estudis, però, atribueixen aquest rebuig matinal a engegar el televisor a una simple sobrecàrrega del cervell, saturat d'informació abassegadorament repetitiva. 

    Una variant -ja més greu- de la teoria del cervell saturat, seria la del cervell a punt de petar, que patirien aquelles persones amb el cap hiperinflat per un excés d'informació, informació moltes vegades contaminada pels virus anteriorment esmentats. 

    Diuen alguns estudis que existeixen uns determinats tipus de polítics que s'haurien contagiat amb una soca d'aquests virus que va tenir molta virulència entre els anys 39 i 75 del segle passat i que, pel que sembla, es manté força activa encara.

     Sigui com sigui, en ambdós casos es recomana una bona temporada d'esmorzar sense notícies: un bon àpat en silenci o conversant amb algú sobre el sexe dels àngels és la millor medecina contra aquesta afecció dels nostres dies. 

     Bon profit!

Dia 20 de maig de 2015

File:El bon temps perseguint la tempest

      Fa un dia d'aquells que, per als estats d'ànim de la gent, sol tenir mala premsa, un dia d'aquells que no cauen gens en gràcia, no agraden ni fan patxoca. Hi ha un popular home del temps que els defineix amb adjectius amb sufixos despectius, pejoratius, a aquests tipus de jornada, com ara "dia grisot" o "amb un cel tapadot". 

   Idò avui és un d'aquests dies que, pel que fa al temps meteorològic,  no hem començat gaire bé. 

   Però la vida, per sort, no només es compon del temps  que surt als mapes isobàrics. Hi ha altres temps que també compten, i a vegades molt més del que ens pensem. Ara guaito per la finestra del meu cor, per exemple, i veig que hi fa un dia assolellat, d'aquells que ho fan lluir tot, que ho acoloreixen tot amb colors vius, un dia d'aquells que, segons el meu criteri coral, són francament joiosos de viure. 

    Què li importa al meu cor que el satèl·lit meteosat digui que fa, traduït al llenguatge del popular home del temps, un "dia tristot"? Res, no li diu res, tant li'n fot. Perquè el meu cor viu un altre temps, aliè completament a les isòbares, a la pressió atmosfèrica, a les borrasques i als anticiclons. Aquest és un exemple d'altre tipus de temps que compon les nostres vides. I segur que n'hi deu haver molts altres, fins i tot de diferents segons cada un de nosaltres. 

    Fa un dia rúfol, sí. Però esper que tingueu, malgrat tot, un bon temps, del tipus que sigui!

Dia 19 de maig de 2015

       La campanya s'escalfa. Hem de posar les senyeres als balcons, com si fossin flors, amb la terra ben adobada i ben regada. Que creixin. 

      Nova sentència del Suprem a favor del castellà i en contra de la nostra llengua. Membres de la PAH agredits amb pals de banderes constitucionalistes espanyoles, fets fora d' un miting del PP amb insults i humiliacions per part d'alguns assistents, mentre el senyor Rajoy deia que no passa res, que ell ja està acostumat a aquestes coses. 

     Senyeres independentistes als balcons, com a flors contra les agressions a la llengua pròpia, a la dignitat de les persones. Flors als balcons com a senyeres contra la indiferència del Partit Popular davant el patiment dels que no són dels seus, davant les protestes dels que no pensen ni parlen com ells. 

     Que s'escalfi la campanya, que es cremin totes les mentides amb les veus que les proclamen. Que  mai més no puguin obrir la boca tots aquells que insulten la dignitat de la gent i  només saben respondre que "no pasa nada". Mesquins!

Dia 17 de maig de 2015, diumenge

    Hi ha dies que sembla que no passi res, tot i que el Barça es proclami campió de la Lliga espanyola. Avui ha estat un d'aquests dies. M'he llevat a la mateixa hora de sempre, he sortit al balcó per veure si el bar d'aquí davant ja era obert, i no, encara no ho estava, perquè els diumenges obren més tard. He guaitat cap a la torre Agbar, sempre hi guaito per veure quin color fa. En aquestes hores del matí sol tenir un color gris fosc, o negrenc, depèn de si el dia s'aixeca núvol o s'aixeca clar.  

   Hagués pogut regar les plantes, alguns diumenges ho faig, la majoria de diumenges, diria. Però avui no ho he fet, no passa res. Sempre som a temps a regar-les un altre dia. 

  Més tard, havent berenat, m'he mirat un vídeo. Era d'una entrevista que l'Antoni Bassas feia a Anna Pagès, pedagoga i professora de Ciències de l'Educació de la Universitat Ramon Llull. Molt interessant. M'he sentit plenament d'acord amb molts dels seus punts de vista sobre qüestions relacionades amb Educació. Per exemple, amb la poca importància que la societat de la informàtica dóna ara a les Humanitats: la literatura, la filosofia, la història... la qual cosa és un gran error. Una altra afirmació que m'ha cridat l'atenció: la relació entre alumne i professor hauria de tenir sempre alguns moments memorables, d'aquells que es conservaran sempre en la memòria del deixeble. I m'he recordat llavors del meu mestre Julià. Tots els dies, el mestre Julià ens llegia -molt bé, per cert- un llarg fragment de Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain.  

   Per jo, era el moment memorable del dia. 

Dia 16 de maig de 2015, dissabte

     Al recinte modernista de l'antic Hospital de Sant Pau aquesta nit, en el marc de la Nit dels Museus, l'entrada era lliure i gratuïta. A dins els jardins, un grup d'instrumentistes fusionava músiques amb un resultat força agradable d'escoltar i, com es podia comprovar en els moviments d'alguns cossos que formaven una rotllana al seu voltant, bastant ballable. Algunes persones ocupaven unes poques cadires per fer contrast amb les que passejaven, amb aquelles altres que s'ho miraven a peu dret o amb les que, més amagades, seien en les voreres d'algun parterre, al costat d'arbres i arbustos. També hi havia qui aprofitava que el bar restaurant del recinte havia habilitat una parada on se servien tapes, entrepans, pastissos i begudes per fer un mos i un glopet, que sempre va bé. 

    Una nena petita ballava davant el seu pare i la seva mare; un, assegut a terra, la gravava amb el mòbil, i la seva mare, que tenia en braços la germaneta petita que s'havia adormit, li deia que anés amb compte de no tropissar i que no es tragués la brusa, que es constiparia. Al final la nena queia, entrebancant-se amb la brusa i el braç del seu pare que volia treure un mig pla massa agossarat de la ballarina. 
     Hem saludat una antiga alumna que ens ha explicat que havia acabat la carrera d'Història i que estava a punt d'anar-se a Corea perquè havia conegut un noi coreà. 

    Després hem passejat una estoneta entre tot plegat i quan el grup fusió musical enllestia entre aplaudiments la seva actuació per donar pas a un altre grup de música latina, hem enfilat la sortida. 

    Quan passàvem davant el que havia estat l'accés a les urgències, en els temps que el recinte funcionava com l'hospital Sant Pau de tota la vida, hem recordat alguns mals moments de quan els nostres fills eren tan petits com els que havíem vist feia uns instants ballar o dormir. La vida és un constant fusionar moments. Ballar, tropissar... 

  Anam a dormir, idò. Bona nit!

      

Dia 15 de maig de 2015, divendres

       Primera tesi: El transcendentalisme creu en l'existència d'un esperit universal anomenat la Superànima. Emerson, en el seu manifest transcendentalista afirma que existeix un Déu en què el món s'expressa. L'ànima de Déu s'escampa pel món i assegura la seva existència i la seva permanència. El Déu dels transcendentalistes, idò, és l'Esperit del Món combinat amb l'Energia de la Natura i amb la Força còsmica. A més, en el món transcendentalista no es produeix cap pèrdua, sinó transferència d'energia, tot es transforma.

    Segona tesi: el coneixement és més una qüestió de intuïció que de deducció, més de simpatia i empatia amb l'objecte estudiat que d'anàlisi i de reflexió segons principis matemàtics. Emerson diu que es pot arribar a la veritat d'una manera esbiaixada. El son, el somni, la follia, els animals, el sexe, els infants, són vies transcendentalistes per arribar a l'inexplicable, al misteri. La intuïció transcendentalista doncs, és una autopista sense peatge de molts carrils per accedir al món, molt millor que les carreteres secundàries de la pura observació analítica i cartesiana. 

    Jo intuesc, idò, amb una transcendència sense fissures, que, amb la independència, Catalunya té totes les vies obertes cap a un futur favorable. Totes les altres postures -els que volen analitzar-reflexionar-buscar-alternatives o els que s'hi oposen per "Ordeno y mando" la menen a l'extinció com a poble. Hi menen Catalunya i, de retruc, els territoris que li són culturalment i històricament afins. 

     Per tant, ara és l'hora! Una hora transcendental!

Dia 12 de maig de 2015, dimarts

         La vida filosòfica és contrària a la vida mesquina; ho diu Michel Onfray. Segons el filòsof francès, una vida mesquina és viure abocat totalment als diners, als béns, a les riqueses, a la propietat, als honors, a la reputació; vicis que, tot plegat, daten d'una antiguitat molt remota. 
     Com a més recents, Onfray hi afegeix, a la mesquinesa, aquests altres vicis, dogmes tots ells de la societat de consum actual: cobejar, comprar, consumir, substituir; una cadena perversa que un altre filòsof, ara nord-americà, Henry David Thoreau, a mitjan segle XIX, ja va veure que amenaçava de convertir-se en religió del futur immediat del poble americà.  
      Des del punt de vista de les relacions socials, la vida mesquina valora les aparences i el vessant superficial de les coses molt més que la seva profunditat; l'autenticitat de les coses es trasllada, d'aquesta manera, des de la seva profunditat, a la seva superfície: les aparences esdevenen així el més important, el Déu suprem d'aquesta societat. 
       A aquells que viuen una vida mesquina no els interessa l'autenticitat de les coses, els mesquins no saben, o no volen,  fer una immersió en la profunditat de les coses; per açò  ho capgiren tot i atorguen valor d'autenticitat a tot allò que tan sols és pura aparença, banal superfície.
        Mentre escric aquestes reflexions, extretes en gran part del llibre "Les radicalitats existencials", de Michel Onfray, podria estar pensant, per exemple, en el patètic ministre d'Educació i Cultura del govern d'Espanya, o en seu president, el senyor dels ulls al clatell, l'inefable Rajoy,  o en... Però no vull, ai las!, quedar-me en les aparences!