dissabte, 15 de setembre del 2018

Les dones i els dies



Versat en les nits que semblen eternes, 


empès a cercar les baules perdudes

i a cantar cançons de notes incertes,

embruixes silens, i fades conjures. 


Amb veler llatí t'empesques periples,

sotges els confins d'un bell diccionari;

inaudibles vents, corrents invisibles

et mostren el rumb d'un nord llibertari. 


Viatge poètic, viscut en real;

no et calen les veus d'una antiga vida,

car tots els moments contenen regal.


Grata veritats, esporga mentides,

escriu-te poemes, dels déus, un aval.

Les dones i els dies, et daran la rima!




Antoni Taltavull
Poemes

(In Memoriam Gabriel Ferrater)


divendres, 14 de setembre del 2018

Homenatge


                           Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.
El pou d'aigua cremant que inflama la ferida
té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges
lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.
Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada
feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!
Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!
Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall
crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.
Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.





 Antoni Taltavull




dijous, 13 de setembre del 2018

La humanitat


Ara el món és molt menys perillós que fa cent anys, segur, i en canvi tenim la percepció que ho és més. Es veu que el nostre cervell ens juga males passades i ens fa veure perills inexistents, s’estressa en situacions que no haurien de comportar-li cap estrés; en definitiva, ens fa veure en la majoria de vegades el got mig buit i ombres fantasmals on només hi ha ombres xineses.
Jo no m’he cregut mai allò de que qualsevol temps passat va ser millor. La humanitat va començar arrossegant-se en la foscor d’una cova, procurant-se la subsistència a base de caçar animals salvatges, més animals que ells i molt més salvatges. Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de perseguir bèsties, les va domesticar i va fer-se’n un plat ple d'energia comestible, amb la seva carn. La humanitat va parlar, gràcies a que es va posar dempeus, i es va comunicar a través de les paraules i es va crear a si mateixa a imatge dels seus somnis, de les seves pors i dels seus déus.
Sí, ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic, tenim milers de persones que fugen d’una guerra per morir enmig del mar, i d’altres milers i milers que malviuen en camps de refugiats, tenim una Europa que es disgrega i que no creu en si mateixa, que no sap donar resposta a les demandes de la gent perquè les seves prioritats són les maquinàries estatals, els cercles viciosos dels partits, la despietada voracitat del capital; tenim un home sospitós de rallar la bogeria al front dels Estats Units, tenim un cor de pedra picada dins un polític que no fa altra altra cosa que corrompre una societat des de tots els seus àmbits, fins i tot el que hauria de mantenir-se més sa i pur, la justícia; tenim un planeta malalt, que pateix una febrada causada pels nostres propis mitjans.
La llista podria ser molt més llarga, perquè, com li ha passat sempre a la humanitat, els camins plens de pedres que ens hem trobat els hem aplanat sempre amb violència, amb abús de poder, amb el patiment dels més desafavorits: la humanitat, dissortadament, ha sabut portar els seus defectes, els seus vicis fins a cotes elevadíssimes: guerres, genocidis, tiranies.
I aquí estem, a pesar de tot, buscant el futur que ens ha de salvar de tot, entre tanta desgràcia, encara creiem que algun dia arribarem a algun lloc, al paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar, crearem una humanitat, si no feliç, sí en pau entre tots els seus membres, una humanitat on sigui impossible fer llistes de malvestats, de pors i d’injustícies. Una humanitat sense memòria, perquè ja no caldrà tenir memòria, una humanitat sense futur perquè el futur que desitjava haurà arribat per ser un present omnipresent. Aquesta és la humanitat que ens espera. L’altra, ja la tenim, i és la que hem de canviar entre tots, un a un, dia a dia. Amèn!




dimecres, 12 de setembre del 2018

El poema marejat


Sovint el veig, dins el fogall dels dies.
Esquerp, em mira amb un posat adust.
No sé jamai quins pensaments l'aïren.
Hi cerc motius en el redol dels ulls.

Em fa retrets de mal pagat; em diu:
«desfet em tens, mal ajustat, sens peces,
em not perdut, el pensament esquiu;
no gir, no volt, som un ocell dins reixes.»

Se'm fa estrany, enmig del full, manyac.
Mon llapis és el seu destí; espera.
Li don un vers, un bell sonet, conyac?

De nits, refet, en el paper escriu:
«Els teus rimats són un mareig, poeta:
deixa els meus mots en llibertat, i vius!»



Antoni Taltavull
Poemes





Desig

S'hi val una manera de veure 
el real com si fos un poema?
Si és així, un vers m'ha grinyolat,
una estrofa m'ha fet llenya.

No he sabut estar a l'alçada, 
tot baixant per la vorera,
quan m'he creuat amb Ella. 
L'hauria d'haver encalçat,
 haver-li agafat el pas
 i orbitar en la seva força fugissera.
Hauria d'haver volat
fins a la seva planeta
per sentir una nova gravetat 
dins el seu món sense atmosfera.

He deixat escapolir, tal vegada, 
un univers de versos
d'una bellesa a la seva propera?

                                     


                                 AntoniTaltavull
                        Poemes


















divendres, 7 de setembre del 2018

Reconeixement





Regió estepària, 
oceà llustrat de profunda calma.
Llàntia longànime d'ombres propagades
de bellesa lucífuga, llum d'alba esfondrada.

Sediment d'un temps d'existència balba,
lentíssim transcórrer d'aquests dies.























Paraules



Paraules




I


Les paraules són artilugis pèrfids,
empiris perduts ens fan assolir,
inspiren dolors i delits.
 Ses argúcies capgiren el senzill,
barregen amb zel fracàs i desig.


II


Les paraules viuen als nostres cossos
despullats, sense matís, les estimem.
Rítmiques còpules ens deixen aprendre.


III


Les paraules són gaudi i saber.
Compassos d'estels ens faran ballar,
ens peixaran amb desigs, fibló d'abelles.
Ales als peus, hi tindrem, serem vent.


IV


Les paraules venen meravelles,
ens enganyen amb fum de formatjades,
amb manyagues porfídies,
panteixos de disbauxa.
Homes, dones, peixos dins sa peixera!



V


Les paraules són el vincle
del mascle i la femella,
les paraules nuen homes i déus.
Per açò vaig esdevenir, un dia, poeta.




Antoni Taltavull
Poemes



Cavalls sense brida

  Cavalls sense  brida     Has  trobat els mots de tants poemes, les paraules has gaudit   de tantes novel·les. Creuaven un pont, ...