Mudança

Som espanyolistes

Em faig una infusió. Som aficionat a  les infusions nocturnes. No sé si deu ser una qüestió genètica o màgica; en tot cas, és d’aquelles coses que s’haurien de mirar amb un microscopi o amb unes quantes sessions de psicoanàlisi. M’agraden les infusions o tisanes;  de camamil·la, de menta poleo, d’herba Lluïsa, de timó, de valeriana… sobretot, com veieu, aquelles que relaxen, que depuren impureses, que ajuden a dormir. I a escriure. I a escriviure, com diria en Ponç Pons. Que no sé, per cert, si a ell també l’hi deu passar una cosa semblant. Un dia l’hi demanaré.

      El filòsof Rubert de Ventós (ho he llegit avui de rampillada) diu que ell és independentista perquè és espanyolista. Em bec un glop de “ manzanilla” i us ho explic.

    En Rubert de Ventós, encara que ho sembli, no és una persona contradictòria, no està fent un oxímoron, quan diu que és un independentista espanyolista. A jo també em passa. I em sembla que és molt fàcil d’entendre, sobretot si un s’ha pres una bona infusió de les que tranquil·litzen i ajuden a digerir, com ara la camamilla.

    És molt simple (tot i que la simplicitat a voltes és prou complexa): som independentista perquè estim Espanya, estim la seva bona gent, la família que tenc a Sevilla, a Astúries; som espanyolista perquè guard un bon record dels amics castellans, andalusos i  canaris amb qui vaig compartir joventut i mili al CIR 14 de Palma, i també perquè un dia em vaig mig enamorar d’unes belles i simpàtiques joves de Jerez de la Frontera que ens vam lligar un estiu. Som espanyolista perquè estim la poesia espanyola del Siglo de de Oro, la de la Generación del 98, la del 27, la de Salinas, la de Machado i la de Garcia Lorca; fins i tot ho som perquè estim la seva poesia mística, la  de Fray Luís de León, la de San Juan de la Cruz, la de Santa Teresa de Jesús; i ho som també perquè mai no podré deixar d’estimar Don Quixot, La Celestina, El Lazarillo de Tormes i tants altres locus amoenus de la literatura castellana!

   Som espanyolista perquè estim l’Espanya andalusa, l’aragonesa, les quals he recorregut i estimat en els seus paisatges, en els seus pobles, en les persones que m’hi han acollit. Què més us puc dir? Estim l’art dels museus, la música de les  guitarres, la veu dels cantants, la bellesa de les dones, la gastronomia, el perfum, el cel i totes les virtuts i tots els defectes d’Espanya, que en té, però que deixaré per un altre dia, encara que són tots (o gairebé tots) perdonables.

    El senyor Rubert de Ventós i jo som espanyolistes i independentistes perquè ens agrada Espanya i l’estimem, i, com que ens agrada i l’estimem, ens en volem separar; per estimar-la encara molt més, però des de la llibertat, des del respecte mutu i des la independència del nostre país, que estimem tant o més que estimem Espanya! 

Atònit240115

        Bárcenas o la fatxenderia de qui creu estar per sobre del bé i del mal. Intento imaginar el que hi deu haver dins el cap d’aquest homenàs tan repentinat  i segur d’ell mateix i m’entren esgarrifances. A mi qui em diu allò de “sigues fort, Atònit, farem el que puguem!”?

     Jo no he vist “Ciutat morta” i, després del que he sentit i llegit aquests dies, se me n’han passat les ganes. La merda d’uns i d’altres, com més la remenes més pudor fa. Si les males consciències volessin aquests dies no veuríem el sol.

    El Bulli Foundation, l’elaboració del plat més espectacular de Ferran Adrià i el clímax del més universal orgasme del Bulli, no ha començat ni a encendre els fogons i ha posat la marxa enrere. Al quissó, primer volen espolsar-li les puces; no fos cas que cresqui  esquiu i malagradós.

Presó, sexe, cine i no-do

      Les flors multicolors de ferro del petit parc avui eren eixutes. No plou. Els coloms i les cotorres, no sé si en llista única o per separat, s’han envolat aprofitant el bon temps. Tanmateix, fa fred i, a les flors, avui, com ahir, no hi havia abelles.

     Aki Kaurismäki, cineasta finlandès, ha confessat que no va al cine des del 1986 i que només veu pel·lícules antigues. Això mateix els passa a més d’un del PP, el seu president Mariano Rajoy al davant, que no saben de què va la pel·lícula que fan a la sala de l’Espanya2015;  ells encara no han acabat de veure els flims antics en blanc i negre que fan a la sala de La PPCaverna.

      La nova fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal va dir  “No estic gaire a favor de la presó permanent revisable”,  durant la seva presentació davant del Congrés, fa catorze dies. Ja comencem. En el PPCirc  els nans beuen cola-cao i Kina San Clemente, reserva Torres-Dulce: “Da unas ganas de comeeerrr”!

     Sexe a partir dels 16 anys i casar-se als 14. Si es casen als 14, doncs, 2 anys sense sexe. No?

     L’uròleg m’ha dit que tenc un altre còlic en la pole position, que em prepari per a l’últim embat. Aquesta vespa si que  és de les que piquen fort!

Tics

     

      Els tics de la telenovel·la La Riera són analitzats per Mònica Planas en el diari Ara. Molta taula, molt diàleg banal i previsible, molta porta per on entren els personatges, segons la periodista.  

       Uns altres tics, els de la justícia, obren les portes de la presó a l’extresorer del PP, Luís Bárcenas, si paga una minsa fiança de 200.000 euros, minsa, comparada amb la milionada que va sostreure i que té en paradisos fiscals. Els magistrats valoren el temps que ha passat a la presó i el moment processal. Segons sembla, la gravetat del seu delicte no pesa prou per mantenir-lo a la garjola. 

       La Justícia espanyola, en casos de corrupció, és un culebró avorridíssim, els guionistes del qual tenen una imaginació pèssima, no saben què és un cop d'efecte i són tan previsibles com les flatulències després de menjar favada gallega (o tan previsibles com les respostes del Rajoy i la seva gloriosa comparsa, flats, també, produïts en molts casos per la ingesta excessiva, no ja de favada gallega, sinó de problemàtica de diversa procedència que ell i els seus són incapaços de digerir). Tot plegat, fa que España ja no sigui aquella "tierra del amor" que va néixer "entre flores, fandanguillos y alegria". Ara, terra de corrupció, és una marca que put a patata podrida, xilles i indignació.

       Els guionistes de La Riera poden rectificar els seus plantejaments i minimitzar-ne els tics. Els de la justícia, en canvi,  són meridianament intocables. “Sé fuerte, Luís, haremos lo que podamos”, li va dir, el seu amigàs Rajoy, que deu estar a punt de tenir una úlcera d'estómac. Sigues fort, Mariano, estem fent el que podem!

Fotos

      

       He sortit a fer fotos. Només tenia la intenció de tirar-ne unes poques i, a més, sense cap pretensió. Clic, clic. I prou. Perquè feia temps que no agafava la màquina i perquè, als rampells, un els ha de fer cas, donar-los una oportunitat. Feia un dia plujós i fred.

          He arribat al petit parc i he fet una foto als arbres pelats, les branques dels quals es retallaven, negrenques,  sobre el cel gris. Després he apuntat a aquella estructura feta amb planxes de ferro hexagonals  pintades de colors, una mena de ramell de flors kandinskià perquè els nens s'hi entaforin com a abelles. Els meus, fa anys, almenys, ho feien: "Mira, papa, sóc una abella!" Avui, les flors, xopes i força descolorides no tenien abelles. He baixat unes escales, he girat a la dreta i he vist un grup de coloms que picotejaven el terra clapejat de fulles i branquillons entre les rajoletes vermelles, molles. Els he fet, també, unes fotos. Semblava que tenien fred, les plomes estarrufades i vagant per aquell tros de parc que, elevat un parell de metros del carrer, apareixia solitari i tranquil. Se'ls veia que no tenien cap ganes de volar, per això m'han deixat fer. N'hi havia de negres, n'hi havia de grisos i, uns pocs, de blancs. Clic, clic. Una escena normal i tan cendrosa s'ha trencat, de cop i volta, quan he vist que, entre la colomada, hi havia dues cotorres d'un color verd semàfor que s'havien integrat, sense cap problema, al grup de desvagats models que posaven tan tranquil·lament per mi. Clic, clic! Quan menys t'ho esperes, la grisor verdeja, he pensat. I he tornat a casa pensant allò de "per Sant Antoni, una passa de dimoni!"

Foto ToniTaltavull

Je suis charlie

foto ToniTaltavull

Bon dia!

     

      Fa dos dies que no la sento. Em desperto i miro per la finestra i comprovo que la copa del dia -el tany de cel que em deixen veure els edificis de davant i que té forma de copa d'aquelles de xampany antigues- ja comença a blavejar. Llavors sé que no l'he sentit, perquè quan sí que la sento i em desperto, miro per la finestra i la copa de xampany encara té aquell color fosc, de nit. 

     Bé, no passa res, car no tenc cap urgència matinal que m'obligui a aixecar-me a l'hora que sona. Tanmateix, he de dir que, més que res, em fa d'informadora. Amb ella m'assabento de l'hora, de les notícies, del temps que farà. I em desitja, a més, un bon dia. Per això, quan no la sento em sap greu; no perquè no m'hagi despertat, que no és greu, com he dit, sinó perquè el primer glop de xampany -ja de color blau- l'he de prendre una mica a cegues, sense la seva veu, la de l'amiga que em desitja un bon dia.

Món convuls i malalt

             Les ideologies fanàtiques i integristes no tenen res a veure amb cap religió, amb cap profeta o déu (caricaturitzat o no, vertader o fals). Totes les idees neixen en la ment dels homes; els déus (si existeixen) no pensen, igual que no pensen els mars, les estrelles, els volcans, els boscos o els animals, del més microscòpic al més gran. 

            Només els homes són capaços del pitjor i del millor, d'actuar moguts per pensaments que poden regalar benevolència o poden supurar maldat. En aquest segon grup, el dels malvats, no tan sols hi ha aquells que defensen idees mitjançant la violència, sinó aquells altres que tenen pensaments que, sense atacar a cara descoberta, sense matar, també són malèvols. Són llops disfressats d'ovella.

             En un món convuls i malalt com el nostre n'hi ha molts, molts més del que ens pensem, de llops disfressats. Perquè hi ha molta hipocresia, molt fanatisme i integrisme de coll i corbata que no practica la violència física, que no segresta ni mata; hi ha homes i dones que no tenen déu ni profeta i que no s'immolen per cap creença, però són tant o més perillosos que els altres.

            El dia que desapareguin tots, els uns i els altres, el món podrà respirar tranquil. Mentrestant, tots, menys els malvats de qualsevol casta,  som Charlie.

Cometes

     Ja queda poc. Mol prest la realitat es traurà les cometes festívolanadalenques i se'ns presentarà tan crua i despietada com sempre. Es tancarà el parèntesi il·lusori i allò que viurem tornarà a ser l'argument principal, la clau de volta, la idea, el leit motiv de la vida normal, de la rutina, de la narració sense incisos, sense paràfrasis ni excuses. 

     Viviu, doncs, aquests darrers dies entre cometes, tasteu-ne les últimes delícies, feu-vos les abraçades i les carícies més aprofitades que pogueu, canteu les cançons i llegiu els llibres que més us emocionin, que més us capgirin la vida, car aquestes cançons i aquestes pàgines seran les que ressonaran en els vostres cors quan sortiu del parèntesi de la fantasia, de la màgia i de la innocència , quan es tanquin les cometes i us trobeu, altra vegada, entre les urpes de la realitat, de la crua i despietada realitat dels dies reals.

         Feliç Reis!

Figures

             Diuen que les persones que més estimem són les que se'ns fa més difícil d'entendre. Potser és perquè ens falta perspectiva a l'hora d'analitzar-les. Aquests dies de molta despesa social i d'equilibris malabaristes sobre la corda de les relacions familiars solen ser propicis a l'anàlisi crític dels qui comparteixen espai vital amb nosaltres, generalment al voltant d'una taula. 

      És força normal durant aquestes festes conviure amb qui no aixeca una palla del terra (la cunyada o cunyat que no treuen un plat de la taula ni que els matis, per exemple), amb qui se les pensa totes per demanar-te favors però que a l'hora de fer-te'n es queda sempre en blanc ("us puc portar els nens una estona a casa, demà? És que tinc hora amb la massatgista!"), amb aquell/a que no té altres temes de conversa que "els de tota la vida", que es repeteix més que l'all, que fa tro sempre de les mateixes coses "importants". I qui no té una sogra (o mare) que perd el bel davant la proximitat d'un àpat familiar de gamma extra?

      A totes les persones que aquests dies congressuals tenim més a la vora que no durant la rutina dels dies normals els vull fer, des d'aquí, el meu petit homenatge col·locant-les en la vitrina d'aquestes Festes.  Al cap i a la fi, són, malgrat tot, tan entranyables com les figures del pessebre!

Enamorats

      Avui és el dia dels enamorats. Ell/a (de nom Qualsevol) i Ell s'acaben de conèixer i han passat la primera nit junts, una nit que, per a Ells, ha estat de passió desmesurada, d'abraçades i petons a dojo, de desig encès i de promeses renovades. 
    Passades les primeres hores de disbauxa amatòria, els flamants enamorats passejaran agafats de la mà, ebris d'amor, i es diran dolces paraules : torró de xixona, neula de xocolata, pastís de nata, anou de macadàmia, llet merengada. 
    Contemplaran plegats el nou horitzó del seu primer dia d'amor; cada u hi veurà la bona sort, les noves oportunitats, els bells camins que tenen per endavant.  
    Dosmilquinze i el seu acabat d'estrenar Amor es miraran als ulls i hi beuran la felicitat, a glops, com l'han beguda la primera nit de les respectives copes de cava, o dels seus gots de gin tònic, caipirinyes o d'altres beuratges encisadors. 
   Brindem per als nous enamorats, tots nosaltres i el meravellós i nou de trinca 2015!