Dia 3 de febrer de 2015

       Fer un poema és com fabricar un rellotge: totes les peces han d’encaixar a la perfecció, cada peça ha de fer la seva feina, sense marge per al més mínim error, cada peça, des de la més petita a la més gran, ha de funcionar amb una providència matemàtica, com un univers, com una conspiració infal·lible, com una constel·lació immutable, inalterable i fixa. 

       Un poema és més important, si és perfecte, tanmateix, que el més valuós dels rellotges, que la més exacta, excel·lent i sublim maquinària mesuradora del temps i cronometradora de les seves més fugisseres, ínfimes i esmunyedisses gorgues. Un poema és molt més insoluble, indestructible i etern que una casa, que un poble, que una ciutat; és indemne a tot, perquè res no el pot danyar. Un poema és molt més que cent ciutats, molt més que mil nacions, ja siguin unides o independents, petites o grans, lliures o sotmeses a un mal govern, a un mal sistema, als diners dels bancs, a les drogues, a la pornografia (sexual o moral), a un profeta, a un dictador o a una constitució caduca i opressora. Un poema, si assoleix la perfecció, és tan important com un poriol, un elefant o un escorpí; corre més que els cavalls, que els rius i que els avions. 

       Un poema perfecte no té depredadors, no té enemics, no mata, no té prades, ni mars, ni cels que l’acullin. 

       Un POEMA ÉS TOT AÇÒ. Per tant, si us dic, algun dia, que vull escriure UN POEMA, feu una consulta, un referèndum o, a la fi, unes eleccions per decidir si sóc prou hàbil i destre: teniu dret a escollir els vostres POETES!

Dia 1 de febrer de 2015, diumenge

           

          En Guiem Soldevila, a l’Heliogàbal, acompanyat al contrabaix elèctric per Lluís Gener. Hi hem arribat una hora abans i, com que el petit local era tancat, hem entrat al bar de davant a fer un mos. Al Cap Verd. Arrecerats de la nit ventosa i freda, hem demanat unes amanides, una Kitche de carbassó, una truita de carxofa i dues canyes de cervesa. La noia de la barra, de cabell molt negre  i arrissat i de pell morena, ens ha comentat que segurament obririen a les nou, a l’Heliogàbal.

          Asseguts en uns banquets alts, davant  una taula al costat d’uns vidres tan amples com si fóssim a fora (ocupaven tot un costat del local) contemplàvem el carrer i tot el moviment del personal als voltants del bar d’allà davant, on esperàvem veure i escoltar en Guiem Soldevila. Al lluny, se sentien coets i música de xaranga, ressons d’espetecs, cridòria de gralles i percussió de tambors. Un guàrdia urbà barrava el pas, amb la seva moto, d’un carrer adjacent.

           Nets els plats i buits els gots, hem fet un poc més de temps fullejant un diari, mentre el Cap Verd s’anava omplint de jovent i de renou. A les nou i deu minuts hem pagat i hem sortit al carrer. Davant l’Heliogàbar, un grup de gent esperava que pugessin la persiana metàl·lica.

         Una hora i mitja més tard,  sortíem de l’Heliogàbal, al carrer Ramón y Cajal, nombre 80. Havíem escoltat unes quantes cançons d’en Guiem Soldevila, una veu menorquina prodigiosa acompanyada a la guitarra per ell mateix i per Lluís Gener al contrabaix elèctric, músic també de Menorca i també a l’alçada del cantautor que tenia al costat. Un parell de músics realment excel·lents i ben avinguts, tant que, segons hem sabut, van néixer tots dos el mateix dia!

         Ens havíem acomodat a primera fila en unes butaques vermelles, tot just a mig metre d’en Guiem i d’en Lluís. Abans de començar hem pogut saludar el seu mànager, un vell amic meu de joventut, en Sente Fontestad, bateria del mític grup Ja t’ho diré. Quina sorpresa més agradable! Feia anys que no ens vèiem, amb en Sente!

           I  quina hora més curta i amical hem passat, escoltant aquells  músics fantàstics i xalant amb qualque brometa seua; mentre a fora, el vent i el fred esperaven que sortíssim. I ho hem fet, però amb el darrer disc d’en Guiem Soldevila, Amoramort, a la butxaca, i amb el ressò de les seves cançons al cap. 

Mudança

Som espanyolistes

Em faig una infusió. Som aficionat a  les infusions nocturnes. No sé si deu ser una qüestió genètica o màgica; en tot cas, és d’aquelles coses que s’haurien de mirar amb un microscopi o amb unes quantes sessions de psicoanàlisi. M’agraden les infusions o tisanes;  de camamil·la, de menta poleo, d’herba Lluïsa, de timó, de valeriana… sobretot, com veieu, aquelles que relaxen, que depuren impureses, que ajuden a dormir. I a escriure. I a escriviure, com diria en Ponç Pons. Que no sé, per cert, si a ell també l’hi deu passar una cosa semblant. Un dia l’hi demanaré.

      El filòsof Rubert de Ventós (ho he llegit avui de rampillada) diu que ell és independentista perquè és espanyolista. Em bec un glop de “ manzanilla” i us ho explic.

    En Rubert de Ventós, encara que ho sembli, no és una persona contradictòria, no està fent un oxímoron, quan diu que és un independentista espanyolista. A jo també em passa. I em sembla que és molt fàcil d’entendre, sobretot si un s’ha pres una bona infusió de les que tranquil·litzen i ajuden a digerir, com ara la camamilla.

    És molt simple (tot i que la simplicitat a voltes és prou complexa): som independentista perquè estim Espanya, estim la seva bona gent, la família que tenc a Sevilla, a Astúries; som espanyolista perquè guard un bon record dels amics castellans, andalusos i  canaris amb qui vaig compartir joventut i mili al CIR 14 de Palma, i també perquè un dia em vaig mig enamorar d’unes belles i simpàtiques joves de Jerez de la Frontera que ens vam lligar un estiu. Som espanyolista perquè estim la poesia espanyola del Siglo de de Oro, la de la Generación del 98, la del 27, la de Salinas, la de Machado i la de Garcia Lorca; fins i tot ho som perquè estim la seva poesia mística, la  de Fray Luís de León, la de San Juan de la Cruz, la de Santa Teresa de Jesús; i ho som també perquè mai no podré deixar d’estimar Don Quixot, La Celestina, El Lazarillo de Tormes i tants altres locus amoenus de la literatura castellana!

   Som espanyolista perquè estim l’Espanya andalusa, l’aragonesa, les quals he recorregut i estimat en els seus paisatges, en els seus pobles, en les persones que m’hi han acollit. Què més us puc dir? Estim l’art dels museus, la música de les  guitarres, la veu dels cantants, la bellesa de les dones, la gastronomia, el perfum, el cel i totes les virtuts i tots els defectes d’Espanya, que en té, però que deixaré per un altre dia, encara que són tots (o gairebé tots) perdonables.

    El senyor Rubert de Ventós i jo som espanyolistes i independentistes perquè ens agrada Espanya i l’estimem, i, com que ens agrada i l’estimem, ens en volem separar; per estimar-la encara molt més, però des de la llibertat, des del respecte mutu i des la independència del nostre país, que estimem tant o més que estimem Espanya! 

Atònit240115

        Bárcenas o la fatxenderia de qui creu estar per sobre del bé i del mal. Intento imaginar el que hi deu haver dins el cap d’aquest homenàs tan repentinat  i segur d’ell mateix i m’entren esgarrifances. A mi qui em diu allò de “sigues fort, Atònit, farem el que puguem!”?

     Jo no he vist “Ciutat morta” i, després del que he sentit i llegit aquests dies, se me n’han passat les ganes. La merda d’uns i d’altres, com més la remenes més pudor fa. Si les males consciències volessin aquests dies no veuríem el sol.

    El Bulli Foundation, l’elaboració del plat més espectacular de Ferran Adrià i el clímax del més universal orgasme del Bulli, no ha començat ni a encendre els fogons i ha posat la marxa enrere. Al quissó, primer volen espolsar-li les puces; no fos cas que cresqui  esquiu i malagradós.

Presó, sexe, cine i no-do

      Les flors multicolors de ferro del petit parc avui eren eixutes. No plou. Els coloms i les cotorres, no sé si en llista única o per separat, s’han envolat aprofitant el bon temps. Tanmateix, fa fred i, a les flors, avui, com ahir, no hi havia abelles.

     Aki Kaurismäki, cineasta finlandès, ha confessat que no va al cine des del 1986 i que només veu pel·lícules antigues. Això mateix els passa a més d’un del PP, el seu president Mariano Rajoy al davant, que no saben de què va la pel·lícula que fan a la sala de l’Espanya2015;  ells encara no han acabat de veure els flims antics en blanc i negre que fan a la sala de La PPCaverna.

      La nova fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal va dir  “No estic gaire a favor de la presó permanent revisable”,  durant la seva presentació davant del Congrés, fa catorze dies. Ja comencem. En el PPCirc  els nans beuen cola-cao i Kina San Clemente, reserva Torres-Dulce: “Da unas ganas de comeeerrr”!

     Sexe a partir dels 16 anys i casar-se als 14. Si es casen als 14, doncs, 2 anys sense sexe. No?

     L’uròleg m’ha dit que tenc un altre còlic en la pole position, que em prepari per a l’últim embat. Aquesta vespa si que  és de les que piquen fort!

Tics

     

      Els tics de la telenovel·la La Riera són analitzats per Mònica Planas en el diari Ara. Molta taula, molt diàleg banal i previsible, molta porta per on entren els personatges, segons la periodista.  

       Uns altres tics, els de la justícia, obren les portes de la presó a l’extresorer del PP, Luís Bárcenas, si paga una minsa fiança de 200.000 euros, minsa, comparada amb la milionada que va sostreure i que té en paradisos fiscals. Els magistrats valoren el temps que ha passat a la presó i el moment processal. Segons sembla, la gravetat del seu delicte no pesa prou per mantenir-lo a la garjola. 

       La Justícia espanyola, en casos de corrupció, és un culebró avorridíssim, els guionistes del qual tenen una imaginació pèssima, no saben què és un cop d'efecte i són tan previsibles com les flatulències després de menjar favada gallega (o tan previsibles com les respostes del Rajoy i la seva gloriosa comparsa, flats, també, produïts en molts casos per la ingesta excessiva, no ja de favada gallega, sinó de problemàtica de diversa procedència que ell i els seus són incapaços de digerir). Tot plegat, fa que España ja no sigui aquella "tierra del amor" que va néixer "entre flores, fandanguillos y alegria". Ara, terra de corrupció, és una marca que put a patata podrida, xilles i indignació.

       Els guionistes de La Riera poden rectificar els seus plantejaments i minimitzar-ne els tics. Els de la justícia, en canvi,  són meridianament intocables. “Sé fuerte, Luís, haremos lo que podamos”, li va dir, el seu amigàs Rajoy, que deu estar a punt de tenir una úlcera d'estómac. Sigues fort, Mariano, estem fent el que podem!