Dia 12 de maig de 2015, dimarts

         La vida filosòfica és contrària a la vida mesquina; ho diu Michel Onfray. Segons el filòsof francès, una vida mesquina és viure abocat totalment als diners, als béns, a les riqueses, a la propietat, als honors, a la reputació; vicis que, tot plegat, daten d'una antiguitat molt remota. 
     Com a més recents, Onfray hi afegeix, a la mesquinesa, aquests altres vicis, dogmes tots ells de la societat de consum actual: cobejar, comprar, consumir, substituir; una cadena perversa que un altre filòsof, ara nord-americà, Henry David Thoreau, a mitjan segle XIX, ja va veure que amenaçava de convertir-se en religió del futur immediat del poble americà.  
      Des del punt de vista de les relacions socials, la vida mesquina valora les aparences i el vessant superficial de les coses molt més que la seva profunditat; l'autenticitat de les coses es trasllada, d'aquesta manera, des de la seva profunditat, a la seva superfície: les aparences esdevenen així el més important, el Déu suprem d'aquesta societat. 
       A aquells que viuen una vida mesquina no els interessa l'autenticitat de les coses, els mesquins no saben, o no volen,  fer una immersió en la profunditat de les coses; per açò  ho capgiren tot i atorguen valor d'autenticitat a tot allò que tan sols és pura aparença, banal superfície.
        Mentre escric aquestes reflexions, extretes en gran part del llibre "Les radicalitats existencials", de Michel Onfray, podria estar pensant, per exemple, en el patètic ministre d'Educació i Cultura del govern d'Espanya, o en seu president, el senyor dels ulls al clatell, l'inefable Rajoy,  o en... Però no vull, ai las!, quedar-me en les aparences!

Dia 10 de maig e 2015, diumenge

    


    Cada dia que passa dic: "Ja no escriuré més".  Que no serveix de gaire, per no dir que és d'una inutilitat manifesta. Que les paraules que escric ni jo no sé d'on surten. I que si una cosa no se sap d'on surt, deu ser que no té cap objectiu. Vaja, que és com una mala herba que no fa res més que nosa. 
     Si almanco sapigués d'on surt, allò que escric. Si un pagès sembra llavors avui, sap que, al cap d'uns mesos, collirà arròs, o blat, o ordi. Així sí, que val la pena fer una feina. Però escriure per escriure, sense saber d'on surt la llavor i per a què servirà allò que no has sembrat, no paga gens la pena. Per açò cada dia penso que ho he de deixar ja, d'una vegada per totes.

     M'imagino que, quan ja l'hagi bandejada per sempre, aquesta improductivitat, tindré més temps per fer altres coses de veritat útils. Esclar que no podré sembrar arròs; ho trobo, ara per ara, força més complicat que escriure unes ratlles diàries, tot i que tremendament útil, i més tenint en compte com de molt m'agrada l'arròs. 
    Tampoc no veig factible saltar a l'arena política, en aquestes alçades de la meva vida, i molt menys quan veig com està el pati, últimament; qui m'assegura que, si entrés en política, no en sortiria escaldat a causa de la meva bona fe? 
     Potser, si deixés d'escriure, podria aprendre fotografia; si, com diuen, una imatge val més que mil paraules, amb una bona foto que fes en un dia, en podria descansar uns quants. I sabria, a més, d'on punyetes surten les imatges! 

     A mi el que m'agradaria és trobar una ocupació que em permetés saber el que faig des del començament fins al final. Perquè això és el que no puc saber amb la ocupació d'escriure. D'on surten els mots que escric? Amb quines garanties, amb quin ànim es posa a escriure un pobre escriptor com jo quan no veu la imatge que ha d'enfocar, quan no té a la mà cap llavor per sembrar, quan no té una urna on els seus veïns puguin introduir una papereta amb el seu nom?

      

La mandolina i els polítics

     

Definición de curiosidad - Qué es, Signi

     Ha sonat el timbre de la porta. Com que és desconfiada, mira primer per l'espiell. Veu un home que, estalonada contra el pit, aguanta una carpeta que es pot apreciar força botida de papers. Espera, a veure què fa. Deu ser un venedor, pensa. I ara per ara ella no vol comprar res. Aquest matí ja s'ha gastat vint euros en una mandolina de cuina. Precisament quan ha sentit el timbre de la porta, l'estava provant. Tallava una patata. Amb la mandolina, es pot escollir de llescar-les més o menys gruixudes, les patates -i qualsevol altra cosa:  d'1, de 3 o de 5 mm.; depèn de si vols fer una truita,  un pollastre, unes costelles o un besuc al forn o unes patates fregides. Li ha agradat, la mandolina. És de color verd i talla a la perfecció, ràpid i sense perill; d'escapçar-se un dit, s'entén.

    És clar que també podria ser algún polític que va casa per casa a fer propaganda electoral. Aquests dies està farta d'escoltar per la ràdio i per la tele que les pròximes eleccions seran unes eleccions molt importants que marcaran un abans i un després en la història del país. No creu que n'hi hagi per tant, tot i que ella no hi entén gaire, de política. O millor dit, no hi vol entendre. És com una mena de mecanisme d'autodefensa. Si almenys els polítics, com les mandolines, es poguessin provar, abans de votar-los, potser hi confiaria més. Però és escèptica, malfiada i cauta, molt cauta, quan escolta la xerrameca d'aquesta gent. Sempre li fa la sensació que l'estan ensarronant, i més quan s'acosten eleccions. 

    El que ella necessitaria en aquests moments és que aquell home que veu per l'espiell -per cert no té una retirada al Brad Pitt o són imaginacions seves?- que aquell tros d'home li... Uf! Ja ha fet tard, tanmateix; la veïna del costat, li acaba d'obrir la porta!

Dia 6 de maig de 2015, dimecres

   

      Em veig d'aquí a uns quants anys explicant-li a algú una jugada de futbol i segur, seguríssim que encara em brillaran els ulls. És una jugada que he vist avui i que guardaré molt de temps a la retina, al cap, o allà on sigui que es guarden les meravelles futbolístiques. I aquesta d'avui és de les millors que he vist.

      Aquest dia que ha de venir, d'aquí un temps, diré, emocionat, a qui m'escolti, que Messi va agafar una pilota fora de l'àrea i no sé quantes passes va córrer amb aquella pilota als peus, va driblar no sé quants defenses -d'aquí a uns quants anys en seran el doble dels reals, ja se sap, el temps tendeix a engrandir, a exagerar- i, fent caure de cul  l'últim d'aquests, un tal Boateng, amb una suau i delicada vaselina va batre el millor porter del planeta, un tal Noyer.

      Encabat la narració de la jugada, explicaré al meu embadalit interlocutor que el millor futbolista del món de tots els temps tenia guardada per a aquell precís instant -a la retina, al cap o allà on sigui-, una jugada com aquella, una jugada que ell, i només ell, era capaç d'inventar-se:

     "En l'instant precís i en el lloc més adequat, el millor de tots- reblaré al meu nét, o qui sigui- el gran Messi va decidir mostrar-nos-la. Perquè estava escrit. Quan el millor del món de tots els temps decidia desplegar davant tothom el seu talent,  tothom l'havia de guardar allà on pogués!" 

     Gràcies, Messi!

Dia 5 de maig de 2015 dimarts

            És increïble. La pols es fica per tot. En els llibres de la lleixa, la pols s'esmuny entre els fulls, entela la portada, en minva la lluentor, n'empal·lideix les lletres. La pols s'introdueix en qualsevol escletxa, en tota fissura, en l'intertici més insignificant i invisible. En les tecles de l'ordinador té un camp adobat; i en la pantalla, on s'arrapa com l'heura a la paret o la pejallida a la roca. En el flexo de l'escriptori, quan aquest és encès, el polsim adquireix una dimensió càustica, de plaga incontrolable que s'escampa per tota la taula, enfarinant-la d'una infinita munió de microestels grisos, d'un univers inesborrable i inexplorable. I en els objectes, la pols sempre hi troba el punt dèbil, el taló d'Aquiles. Els embolcalla de silenci. Els amortalla el moviment, suspèn la circulació de les seves venes, de la seva sang d'objectes vius. 

         La pols és terrible i es fica arreu. Anau alerta! la pols és un univers paral·lel que qualsevol moment se'ns pot empassar, també a les persones!

Dia 24 d'abril de 2015

        

      No us heu fixat mai en la seva mirada? No voldria fer-me el sagaç, però crec haver descobert que és  totalment inexpressiva, buida, de mort vivent. Potser vaig errat, però a mi em recorda la mirada de qui porta ulleres fosques, una mirada que no es veu. És una mirada de plasma, despixelada, de peix bullit. La mirada que dic no em fa pensar en res concret, no em diu res, és absolutament neutra. És com si fos de plàstic, de gelatina. És com aquell botó de la camisa que no et cordes mai, com aquella tassa sense nansa -l'última d'un joc- que ja no fas servir per res, com aquell clauer que vas treure en una tómbola on no posaràs mai cap clau.
      En fi, aquesta mirada és com qualsevol de les foteses que guardes en aquell calaix que només obres quan hi vols deixar una altra fotesa.
      Tal vegada és una dèria meva, però, i si aquest home tingués els ulls al clatell? Això explicaria moltes coses, no? Per començar, per exemple, explicaria aquesta inexpressivitat de què parlo. En segon lloc, entendríem el veritable sentit de l'expressió "mirar cap al futur" de què moltes vegades presumeix: en realitat voldria dir mirar enrere, cap al passat. I en tercer terme, si fos així, si, efectivament el nostre home tingués els ulls al clatell, entendríem el més important: la seva genuïna incapacitat per al diàleg.
      

La rebel·lió de les coses

Darrera hora:

Una ballesta col·leccionable 

travessa un cervell humà adolescent 

i es clava al cor de la docència 

d'un petit país retallable.

Enviat especial.