Poema

En un terra de marbre llagrimós

polit de passos absents i furtius

viatjo entre temptacions palpables

vers un espaiós paradís ombriu.

Aranya dec ser, puça o esperit.

Si escolto música sublim, d'on ve?

D'una ala, una pell o un violí?

Cerc el motiu del meu llanguir:

l'amor, la mort, el desig...

Tabul Bosh

Ciències i Lletres

      L'home s'ha de lliurar, en la mesura que li sigui possible, a l'estudi de les veritats immortals i divines; Sant Tomàs d'Aquino ho posava en boca del Filòsof que argumentava en contra d'un tal Simònides -que volia persuadir els homes a abandonar l'estudi del diví i a aplicar-se a les coses merament humanes.

      Aquest Filòsof, en el llibre XI Dels animals diu que, encara que sigui molt poc el que captem de les substàncies superiors, (les que podem relacionar amb l'esperit, amb l'ànima, la subjectivitat, etc) aquest poc és més estimat i desitjat que tot el coneixement de les substàncies inferiors, (aquelles que relacionaríem amb la raó, l'objectivitat, la ciència, etc.) Si en proposar, per exemple, qüestions sobre els cossos celestes -diu també el Filòsof en el llibre II Del cel-, són aquestes resoltes, encara que sigui per una petita hipòtesi, els deixebles senten una gran satisfacció. Tot això manifesta que, per imperfecte que sigui el coneixement de les substàncies superiors, proporciona a l'ànima una gran perfecció, i, de retop, també dota la raó d'alguna mena de perfecció que la pot ajudar a entendre allò que li és difícil d'entendre per estar fora de les seves possibilitats naturals.

      ¿Vindria a dir això que els que opten per estudis científics serien més perfectes si no es dediquessin només a l'estudi de les coses empíriques i s'apliquessin també a l'estudi i coneixement de les coses que estan fora de l'abast de la raó?

       La resposta em sembla òbvia: sí. Tots els estudis científics dirigits per la raó i a la raó haurien de compaginar-se amb estudis d'aquells que en diem de Lletres, aquells que són dirigits per l'ànima i a l'ànima; de tal manera que una i altra, raó i ànima, es perfeccionessin mútuament.

Les Festes Populars i el PP

   

    L'esperit científic ens impedeix tenir opinió sobre qüestions que no comprenem, sobre qüestions que no sabem formular clarament. Com per exemple per què determinades Festes Populars han arribat a ser el que són avui dia. O per què un partit polític com el PP rep tant de suport de la gent d'un país, quan aquest partit polític és liderat per un home tan escassament dotat per a dirigir un país i quan en les files d'aquest partit s'ha demostrat a bastament que hi figuren personatges corruptes, fanàtics, mesquins i que només entenen la política com una manera de fer diners i gaudir de privilegis, encara que sigui a costa de l'empobriment dels més desvalguts del seu propi país.

      Què ho fa que milers de persones surtin al carrer i formin de tan bona gana una multitud que s'empeny, que s'estiregassa les camises, que respira els humors més pudents i desagradables dels seus cossos? ¿Com pot ser que tantes i tantes paperetes amb les sigles PP vagin a parar al fons d'unes urnes -que són l'expressió de la voluntat d'un país- després que tantes i tantes vegades aquestes mateixes sigles hagin aparegut com l'estendart de tantes i tantes corruptel·les, de tantes i tantes mentides, de tanta i tanta incapacitat per dialogar, per estendre ponts, en definitiva, per fer política?

    Ës possible que la multitud que amb tant de fervor es rebolca amb ella mateixa a pesar de totes les incomoditats i la multitud que amb els seus vots s'immola, a pesar de tantes fosques certeses, tinguin alguna cosa en comú? I, si és així, què diríem que és?

 

BREXIT

        Hi ha vida fora de la UE? Ara per ara sembla que trobar una resposta potable, és a dir, que sigui plenament descontaminada i apta per al consum humà, es troba a l'abast de pocs, per no dir de ningú; perquè de respostes tothom en té, però totes elles em temo que estan contaminades per alts nivells d'incerteses i pors. Caldrà, doncs, passar aquestes respostes per la gran depuradora del temps, que és qui ho posa tot al seu lloc, finalment.

         Per fer funcionar aquesta depuradora caldran grans dosis de pragmatisme, seny i alçada de mires. I sort, unes quantes tones de sort! I que no ens aturem ara, que la història és plena de fracassos que a la llarga han servit per avançar! Ara, segueix essent l'hora; ara i sempre, més que mai!

Tercera endevinalla santjoanera

:

        

Quan és sa Festa els diuen "Tot, l'amo!",
i ells renillen i s'empinen.
Si qualcú davant son pitrall es planta

i els toca amb el palmell de la mà,

s'aixequen drets, entonats per la música. 

Són nobles. Si us fan una potada 

prou deu ser ben impensada. 

No els agrada que hi aneu amb brocs 

a reculons, ni que el mos els toqueu. 

Són de coll arquejat i orelles avisades 

i tenen una coa folrada de flors 

i un estel en sa testa coronada. 

Són ballaires, saben fer passes 

amb ritme i cadència. 

De figura estilitzada i elegant, 

la seua olor, d'una baor intensa, 

no és de nèctar, sinó com una borratxera. 

N'he seguit un, molt de temps. 

He sentit la seva obstinació 

i el seu esforç. Els gestos, sota un sol mític 

eren sagramentals. 

Antoni Taltavull

Autoretrat

La poesia segons jo

      La poesia és... Uf! Primer hauria de saber què dimonis som jo! Si trobés la resposta a aquesta qüestió ben segur que no seria precisament poètica. Aquell poeta tan antic i tan valorat -no sé si perquè apareixia als bitllets de cent pessetes-, deia: poesia ets tu. Sense voler que em retratin a cap paper de moneda, jo crec tot el contrari: poesia som jo! Jo, i tu, jo i ell, jo i elles, i noltros, i voltros. Jo i tots, vaja. La poesia, per jo, és tota aquesta multitud, i molt més. Però, sobretot, la poesia és un immens JO fet Paraula.

Quan veim un ocell volar voldríem ser ocell; i quan la poesia ens fa volar, voldríem ser poetes. Jo he escrit manta poesies dolentes i no som ningú per anar més enllà; perquè, fins no fa gaire, em pensava que les paraules tenien vida pròpia i que elles soles em farien poeta. Però d'ençà poc que he descobert que no és així. Qui dóna valor a les paraules no és el seu cos format per lletres. Qui converteix les paraules en coses vives és la nostra ànima.

El poeta és aquell qui sap dotar les paraules de vida, aquell qui sap veure-hi més enllà, aquell qui en presentar-les en un poema les converteix en quelcom més que paraules. Jo, tu, elles. Tant me fa! La vida, és una altra cosa. La poesia, també!

Vaig llegir en un conte de David Foster Wallace que l'Amor és una paraula. Que ajunta coses que estan separades. Em sembla que això mateix podríem dir de la poesia. Almenys de la Poesia tal i com jo la conec.

Antoni Taltavull