26 de setembre 2016

       

            Dinar amb els amics a Viladrau. Conill amb xocolata. Viladrau té aquell aire de vida molt lligada a la natura encara que passegis per una carretera acabada d'asfaltar. Té aire de bosc, sentor de xemeneia on les castanyes han espetegat durant molts anys entre rialles i cançons de tardor. La vila avui era carrers mullats per una pluja calmada, era anunci de freds hivernals, era un ressò llunyà de bosc que mai no s'apaga, perquè, abans que el poble, hi havia els camins secrets de la natura, els arbres que saben totes les històries, relats que encara busquen qui els expliqui, ni que siguin els núvols reflectits en els bassals, les ombres dels gats dalt les teulades o el salt de les llebres quan fugen dels homes que les encalcen. Un dinar esplèndid amb els amics, a Viladrau, vila que ho és també de les amistats de sempre, dels amics i les amigues al voltant d'una taula, enmig d'un bosc ple de contes i de vida. Que aprofiti!

25 de setembre 2016

            Carrers sota la pluja. Sempre plou sobre mullat. Alep sota les bombes. Sempre, a sota, hi ha els dèbils, els innocents. Per als de dalt, els poderosos, els de sota no compten, són on es mereixen ser, estan predestinats a ser carn de canó, no són res comparat amb ells, que tenen un cor d'acer, una ment de cabdill i una força de metralla. Per als poderosos només hi ha un enemic, que és la seva por a perdre el poder, la por a caure, el pànic a anar a raure amb els de sota. Quant durarà tot això?  Quina és la xifra de morts que els poderosos necessiten per vèncer el seu enemic, quanta sang innocent els cal per  ofegar la seva por?

24 de setembre 2016

           M'he aixecat de manera sorprenent com cada dia. Sempre espero que es produeixi algun canvi que no arriba mai. Sempre som allà mateix i amb el mateix nom i llinatges. Sempre veig la mateixa finestra per on no m'he pogut escapar, em rento la cara amb l'aigua que no m'ha portat a cap mar, em poso les sabatilles del meu número de tota la meva vida. Res no ha canviat, per tant. I tanmateix m'he despertat i m'he llevat. Li deu passar el mateix a un animal qualsevol que viu a qualsevol zoo? Li deu passar el mateix al president de Rússia, posem per cas, o al de  la comunitat de veïns del nostre bloc? Per cert, un dia hauré de parlar del veí de dalt, aquest home que ens embruta tots els dies el balcó llençant-hi la brossa que treu de la gàbia d'un lloro que té i amb el qual parla;  hauré de parlar d'aquest home dels sorolls misterosos que executa cada dia amb una regularitat espasmòdica, de mètode implacable; d'aquest home solitari que a vegades plora davant el seu lloro, a qui sembla estimar amb bogeria... Li deu passar al lloro del veí això que ens passa a tots, el president d'un immens país inclòs, que cada dia ens llevem amb la sensació que res no canvia des de fa milions i milions d'anys, potser des que els dinosaures van xocar contra la Terra i la van deixar feta una porqueria?

23 de setembre 2016

         Un home jove -no deu arribar a la quarantena- seu tot el dia en un tros de pedra -no és un banc, però sí que sembla prou còmode- que hi ha al llarg del finestral d'una oficina bancària que ocupa un xamfrà al costat de casa. Fa molts mesos que hi és, forma part del paisatge del barri; no és un arbre, però s'hi assembla, a un arbre, perquè sempre és allà, quiet, impertorbable, aliè -sembla- a la vida humana que passa pel seu costat. Bé, no del tot aliè, perquè, als seus peus, hi té un plateret amb monedes, suposo que amb la intenció que alguna persona humana hi deixi caure alguna almoina, en forma de moneda o monedes com les que hi ha al plateret. Fa molt de temps que hi passo, al seu costat, almenys dues o tres vegades cada dia; m'agafa de pas quan vaig al súper, quan vaig a agafar el Metro o el bus, quan vaig a llençar les escombraries o, simplement, quan sortim amb la dona a fer un tomb. A ella, la meva dona, aquest home darrerament l'enerva, moltes vegades canviem de vorera per no passar-hi davant. I és que aquest home no és un captaire qualsevol. Té un aspecte d'allò més saludable, colrat de pell com si anés a la platja tots els dies, fa la impressió que menja molt bé, que dorm molt bé, que va regularment de ventre, etc. A l'hivern, per exemple, no sol anar gaire abrigat i se'l veu tan panxacontent! I mai no l'he vist constipat, ni amb cara de tenir gaire fred. Per què no treballa, aquest home, comentem la meva dona i jo, amb aquesta fila que fa? Almanco, per què no en busca, de feina? I és que no se'l veu gaire amoïnat, amb la seva situació, com si això d'estar assegut tot el dia en aquest pedrís sigui la seva màxima aspiració, allò a què volia arribar des que era petit i els grans li demanaven "i tu,què vols ser quan siguis gran?" i ell contestava, jo "home-arbre plantat al costat d'un banc"! I aquí el tenim, només connectat al flux del corrent humà per un insignificant grapat de monedes que a vegades penso que són sempre les mateixes. 

22 de setembre 2016

             Hi ha productes televisius que agraden molt a molta gent a jutjar pel que reflecteixen les audiències i això em descol·loca completament. Ara mateix, mentre escric això, com que a la sala del costat el meu fill petit n'està veient un, d'aquests programes, sento com una discussió en un pretés debat -sabrà algú de l'equip que elabora aquests espais què vol dir "debat"?- va pujant de to i més que paraules i frases crec escoltar una successió de sorolls i estridències, com si haguessin amollat un elefant dins una floristeria i es mengés tots els ramells i totes les flors i deixés tots els testos esmicolats. M'imagino llavors una gentada entrar en una floristeria i enfilar-se pels ramells i els arbres: llimoners, plataners, palmeres, etc. i donar coces als testos i, ai las! fins i tot agredir les dependentes i dependents. Lamentable! No m'he pogut estar d'entrar a la sala i retreure al meu fill que es deixés capolar el cap amb aquell subproducte televisiu, amb aquella vergonyosa manera de perdre el temps, amb aquella escena, mostra de la més baixa estofa d'entendre l'entreteniment. L'única cosa que he aconseguit, però, és que abaixés el volum de l'aparell. Encara bo: "A palabras necias, oídos sordos"!

21 de setembre 2016

          La roba de tardor ja es prepara per sortir de l'armari. Descobrirem alguna peça que havíem mig oblidat i que ens farà recordar coses que voldríem oblidar del tot, com ara que ha passat un altre estiu, que tenim un any més, que aquells somnis continuen sent, encara, inabastables. Les robes que ens posem formen part de la nostra vida com les persones que estimem o les que més aviat tendim a, si no odiar, sí a sentir envers elles una animadversió serena però ferotge. A voltes fins i tot he arribat a pensar que la roba que ens posem influeix positivament o negativament en nosaltres, ens fa sentir millor o pitjor, més desperts o més apàtics, més o menys amos del nostre dia a dia, senyors o esclaus de les nostres vides. Heus aquí el perquè de la fortuna d'Amancio Ortega: la roba que ens posem avui en dia és una mena de religió, un culte molt més potent que anar a la Missa del gall o en pelegrinatge a qualsevol lloc sagrat de qualsevol religió. Si no ens sentim a gust amb la nostra roba, amb els pantalons o la faldilla que portem és com si estiguéssim en pecat mortal i necessitéssim confessar-los, purgar-los davant la implacable i omnipresent Deessa Moda.

A tu