dimarts, 11 d’octubre del 2016

Codi desbarrat




Els dies són barres d’un codi
que mai del món no entendràs,

corrues d'insectes muts,
rius cap a un mar impossible.

Al punt t'hi donen la volta,
quan creus que ja tot ho saps,

deus ser un escarràs ingent,
si els dies pretens entendre.

Inútil, la feina a atendre
si vols saber el que saps,

car allò que escriu el temps
no ho saben ni déus, ni clergues.

Els dies són fills d’un pare
damnat, sol i impotent!



Sonet afòtic


      

       

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.


Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.


Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.


Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.


Toni Taltavull

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Metro




T'acostes a aquells pits, que mires a mans plenes,
que acaricies, llosc, més enllà dels sentits,
dins l'embat de tants cossos que sempre es repel·leixen
en una xarxa presos, de túnels de desigs.

Els dies




Ahir, una mà,
demà, quatre dits.
Ahir, un manat,
demà, un pessic.
Fa temps, una mar,
molt prest, un gotellim.
Tot s'ho empassen els dies:
darrere el dolor, ve el delit,
al record l'encalça l'oblit,
a la pluja, la sequera,
a la ventada tenebrosa,
l'ínfim brunzir d'un insecte
entre els pètals d'una rosa.

Ahir no és avui
i demà serà tot nou.
De la mà vindran,
de la mà se n'aniran,
i tot s'ho empassaran -rondaires revenits-
els dies.




El camí




El camí és dins nosaltres,
ara s'estén, ara s'arronsa,
amb revolts
oberts a l'esperança,
als paranys
de la paraula.

A cada passa, els arbres
brosten sang de rosa,
els ocells
diuen mentides
refilant entre el fullatge.

El camí és dins nosaltres,
ara se'ns obre, ara se'ns tanca,
ens mou el cor
cap a la vida,
ens clou el cap
dins una rasa.

El camí és dins nosaltres,
ara ens fa lliures, ara ens domina,
ens traça horitzons,
ens aïlla,
ens dóna raons,
ens humilia.

El camí és dins nosaltres,
el camí és la vida.





dissabte, 8 d’octubre del 2016

Nu





Quan amanyag el teu cos nu
t'hi dibuix dreceres secretes.

I amb els arcs dels meus ulls t'hi clav
mirades que són com estrelles!




Antoni Taltavull












divendres, 7 d’octubre del 2016

El vici de viure




Per viure, ningú no m'ha de convèncer.

Acataré les raons que em doneu

i tot argument em semblarà bo.

Em sé arrossegat per una riuada

i, tanmateix, em trec llustre, encara,

a les sabates i al cuir del desig.

Com si acabessin de ser imaginades

per un déu d'esplèndida voluntat

admiro les dones, obstinadament.

Duc, ficades a l'ull, un feix de busques

-fets i tendències d'aquest món absurd-

que em molesten, em punxen, em dessagnen.

La floridura té molta audiència:

furgar la ferida, rematar el mort,

disfressar el tòpic, plomar la decència.

El temps es compra en caixers automàtics,

un temps veloç, com un depredador;

un temps fatu, com una flamarada.

Tot són novetats, tot és tan efímer

que les ones es mengen el sorral,

que la imatge devora el dibuixant.

I una guerra ja no és cap notícia,

ans una crònica, un suplement:

l'enquadrament d’un cercle viciós

de la condició humana.




Antoni Taltavull



Cavalls sense brida

  Cavalls sense  brida     Has  trobat els mots de tants poemes, les paraules has gaudit   de tantes novel·les. Creuaven un pont, ...