Immutable

Els laberíntics dies et senyalen

cancell, final o orígen, un nou ser;

els fets, no les paraules, et delaten,

traïdora, fal·laç i remugant.

Els mots més delicats no et digereixen,

et burles de les nostres intencions;

t'endinses dins la vida, verinosa,

sempre a punt per clavar-nos els ullals.

Rugeixes en el bosc, brutal alquímia.

Te'ns empasses el cos i l'esperit

d'una sola tacada, inclement.

Hivernem junts, oh sort, menjant la vida,

jo som el teu amic i tu em vols;

amb tu vull viure sempre, i em mates!

Antoni Taltavull

Codi desbarrat

Els dies són barres d’un codi

que mai del món no entendràs,

corrues d'insectes muts,

rius cap a un mar impossible.

Al punt t'hi donen la volta,

quan creus que ja tot ho saps,

deus ser un escarràs ingent,

si els dies pretens entendre.

Inútil, la feina a atendre

si vols saber el que saps,

car allò que escriu el temps

no ho saben ni déus, ni clergues.

Els dies són fills d’un pare

damnat, sol i impotent!

Sonet afòtic

      

       

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.

Toni Taltavull

Metro

T'acostes a aquells pits, que mires a mans plenes,

que acaricies, llosc, més enllà dels sentits,

dins l'embat de tants cossos que sempre es repel·leixen

en una xarxa presos, de túnels de desigs.

Els dies

Ahir, una mà,

demà, quatre dits.

Ahir, un manat,

demà, un pessic.

Fa temps, una mar,

molt prest, un gotellim.

Tot s'ho empassen els dies:

darrere el dolor, ve el delit,

al record l'encalça l'oblit,

a la pluja, la sequera,

a la ventada tenebrosa,

l'ínfim brunzir d'un insecte

entre els pètals d'una rosa.

Ahir no és avui

i demà serà tot nou.

De la mà vindran,

de la mà se n'aniran,

i tot s'ho empassaran -rondaires revenits-

els dies.

El camí

El camí és dins nosaltres,

ara s'estén, ara s'arronsa,

amb revolts

oberts a l'esperança,

als paranys

de la paraula.

A cada passa, els arbres

brosten sang de rosa,

els ocells

diuen mentides

refilant entre el fullatge.

El camí és dins nosaltres,

ara se'ns obre, ara se'ns tanca,

ens mou el cor

cap a la vida,

ens clou el cap

dins una rasa.

El camí és dins nosaltres,

ara ens fa lliures, ara ens domina,

ens traça horitzons,

ens aïlla,

ens dóna raons,

ens humilia.

El camí és dins nosaltres,

el camí és la vida.

Nu

Quan amanyag el teu cos nu

t'hi dibuix dreceres secretes.

I amb els arcs dels meus ulls t'hi clav

mirades que són com estrelles!

Antoni Taltavull