dimecres, 19 d’octubre del 2016

Agorazein



          Agorazein vol dir anar a la plaça per veure què es diu i, per tant, parlar, comprar, vendre i veure's amb els amics; però també significa sortir de casa sense una idea precisa, gandulejar al sol a l'espera que arribi l'hora del dinar; en altres paraules intalliarsi com es diu entre els italians, és a dir, retardar-se fins a formar part integrant d'un magma humà fet de gestos, mirades i sorolls. Agorazonta en particular és el participi del verb i descriu la manera de caminar d'aquell que practica l'agorazein: l'avançar lent amb les mans darrere de l'esquena i seguint un recorregut gairebé mai rectilini. L'estranger que per raons de treball o de turisme es trobés de pas per un poble grec, ja fos Corint  o Pozzuoli es quedaria molt sorprès en veure un grup tan nombrós de ciutadans caminant amunt i avall pel carrer, aturant-se cada tres passos, discutint en veu alta i tornant a caminar per tornar-se a parar de nou. Això el duria a creure que havia arribat un dia especial de festa, quan en realitat estaria assistint a una escena normal d'agorazein. Doncs bé, la filosofia grega deu molt a aquest costum peripatètic dels meridionals.

        "Estimat Fedre", diu Sócrates, "on vas i d'on véns?" 
     "Era amb Lisies, el fill de Cèfal, Sòcrates" respon Fedre "i ara me'n vaig de passeig fora de la muralla. Així, per consell del nostre comú amic Acumen faré una volta a l'aire lliure perquè, diu, enforteix més que passejar davall dels pòrtics". 
      Així comença un dels més bells diàlegs de Plató, Fedre. La veritat és que aquests atenencs no feien res de productiu: passejaven, conversaven, es preguntaven què era el Bé i el Mal; però, de treballar, de construir alguna cosa pràctica que es pogués vendre o usar ni tan sols en parlaven.



[Luciano de Crescenzo, Història de la filosofia grega]

dimarts, 18 d’octubre del 2016

No








No sabia de paraules, 
sinó de trinxeres.
No s'amagava de revolucions,
sinó de les granades incendiàries
de les busques del rellotge.
No feia sexe a l'engròs, sinó al detall. 
No es furgava el nas per pensar en titis, 
sinó per crear una filosofia-religió 
d'alliberament nasal. 
No creia ésser un poeta, 
sinó un versòfag. 
No somniava a volar, 
sinó a fer tombarelles. 
No escrivia catifes de palau, 
sinó renecs de pedra!















dissabte, 15 d’octubre del 2016

Catatímia





Pel badall de mil portes delerós guaitaria,
per veure si veuria allò més amagat;
en el vent hostatjat, la falda bufaria
a les dones boniques del tot el veïnat.

Belles flors creuaria, latents i remoroses,
tastaria les roses, la dolçor de la fel;
no en trauria cap guany, sols poemes, i proses,
gruaria empaitar papallones al cel.

Esclafits i embats el cor m'enfortirien,
atzavara rosada, olivera, olivó,
algun crostó diví, afamat tastaria.

Pel tirany de mil nits estels encalçaria,
mars curulles de cel, i terres en saó:

catatímia tenc, i me'n faig poesia!


Tabul Bosh

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Immutable




Els laberíntics dies et senyalen
cancell, final o orígen, un nou ser;
els fets, no les paraules, et delaten,
traïdora, fal·laç i remugant.

Els mots més delicats no et digereixen,
et burles de les nostres intencions;
t'endinses dins la vida, verinosa,
sempre a punt per clavar-nos els ullals.

Rugeixes en el bosc, brutal alquímia.
Te'ns empasses el cos i l'esperit
d'una sola tacada, inclement.

Hivernem junts, oh sort, menjant la vida,
jo som el teu amic i tu em vols;
amb tu vull viure sempre, i em mates!






Antoni Taltavull

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Codi desbarrat




Els dies són barres d’un codi
que mai del món no entendràs,

corrues d'insectes muts,
rius cap a un mar impossible.

Al punt t'hi donen la volta,
quan creus que ja tot ho saps,

deus ser un escarràs ingent,
si els dies pretens entendre.

Inútil, la feina a atendre
si vols saber el que saps,

car allò que escriu el temps
no ho saben ni déus, ni clergues.

Els dies són fills d’un pare
damnat, sol i impotent!



Sonet afòtic


      

       

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.


Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.


Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.


Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.


Toni Taltavull

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Metro




T'acostes a aquells pits, que mires a mans plenes,
que acaricies, llosc, més enllà dels sentits,
dins l'embat de tants cossos que sempre es repel·leixen
en una xarxa presos, de túnels de desigs.

EDIFICI

    En néixer vas ocupar aquell solar on edificar-te.  I el vas anar aplanant a cops de mitges mentides i d’algunes veritats, no ben bé de...