La dona entra a l'habitació sense fer soroll. Ell no dorm. Obre la
finestra i veu un camp molt verd amb muntanyes al fons. El cel és
blau. Se sent brunzir una abella. L'herba és lluent, la terra,
flonja i humida. Una papallona es posa suaument sobre el botó
dolcenc d'una grosella. Un cuc rosega la polpa virginal, càlida,
d'una pruna. Les fulles dels arbres es desperten de somnis exposats i
de vides pintades amb pinzells molt fins. L'aire és sanitós i
recomanable per a una vida feliç. En els vidres de la finestra
dringa una lluïssor daurada. Fins i tot una música llunyana però
ben viva ho impregna tot: el camp, el cel, les muntanyes, la terra i
l'herba.
La
dona el mira amb una tendresa especial. Té els ulls de color
avellana. Els llavis molsuts són dolços, d'una dolçor que mai no
podria explicar amb paraules, dolçor de llavis i dolçor de tants
besos d'amorosa llei de llavis de dona. Sospira, bevent mel i bevent
desig. L'estima. Amb tot el seu cos. Es fon en la seva bellesa. I és,
com abans, feliç. Verdor i cel. Papallona i paraula en vol de
silenci i de música llunyana, viu d'estimar i d'estimar-se.
Li
acarona els dos pits. Sense descordar-li res. Sense treure-li cap
peça de roba. Sense obrir cap piu, sense alliberar cap botó. Li
recorre amb les mans les prominents natges, els malucs sinuosos. La
seva pell és tan suau que no es pot dir. No pot dir l'aigua lliscant
en els rierols de les fulles, no pot saber l'aigua sadollant la set
dels alocs. És una pell tan suau que no la toca, tot i amanyagant
aquells pits descoberts entre onatges de saliva, llepats fins a la
ràbia.
Sent
en el paladar el gust amarg d'una ametlla. Molt endins del cervell li
esclata una tomàtiga, li cruix en algun nervi la fulla fresca d'una
lletuga, ben regada d'oli i sal, i li fueteja la llengua la coentor
d'un pebre verd, la picantor dolcenca d'una ceba. Entre dringar de
copes, el seu cap s'omple d'ecos de converses sobre la vida, de
rialles i d'algunes cançons molt sentides, encara que estrictament
desafinades. I ensuma olor de tabac i també d'altres herbes. I es
veu surant sobre una rotllana de gent enmig de l'arena d'una platja.
I els pensaments volen cap a illes filosòfiques, tot mossegant amb
fruïció grans talls d'existencialisme.
Agafa un paper i un llapis i comença a escriure. Altres vides,
sensacionals i inimaginables, passen per les seves venes. Veles en el
seu cor i ales en la seva ment. Sentiments ondulants, descobriments
essencials, valors fulgurants. Dies d'altres temps, paraules d'altres
boques. Pàgines i pàgines, un viatge cap a l'infinit. Transita per
carrers mítics, coronats de Voltes, enfarinats d'arena. Acarona el
front de cavalls alats, els fa botar enmig de caragols multicolors.
Sent flabiols i músiques i empaita sargantanes i sirenes entre les
sines de fembres gegantines. I pinta naus de catedrals amb pintures
esquitxades per petxines i per sucs de fruites encantades.
S'asseu en una butaca de teatre i aplaudeix després de contemplar la
bellesa de les idees, d'escoltar la paraula de les músiques i de
sentir el silenci de les emocions de l'ànima. Plora. Riu. Entén el
que no es pot entendre, viu sense gramàtica tots els mots de la
vida. Mor en vida, reneix embolcallat d'una llum sense dies. Entén
el perquè de tot plegat, capeix foc i fum, coneix els motius d'una
tal Lucrècia, i els d'un tal Dom Joan, i viu el somni d'una nit
d'estiu i la desobediència de la rebel Antígona.
En
un globus, empès per vents favorables, travessa terres i mars,
continents i illes tot escoltant sons de clavicordi, d'arpes i un
quartet de corda. I, com a colofó a aquesta inèdita barreja,
l'estremeix l'empremta d'una música espanyola, amb guitarra
flamenca, caixa i castanyoles.
Puja en una barca, gronxada per unes aigües cristal·lines. De fons,
escolta una cançó que parla del seu mar, del mar on havia nascut,
de les marees que l'havien gronxat, de la dona que l'esperava entre
la platja i el cel, perfumada de brea. Escala una muntanya i la baixa
cavalcant sobre el llom d'una àliga. Travessa l'oceà, a grans
braçades, i se l'empassa una balena prop de trenta mesos, durant els
quals s'alimenta de crustacis i folga amb una dona anomenada Dalida,
de pits descomunals i sexe bivalve. "Com vas arribar, aquí?",
li va deman un dia, després de fer l'amor; "Si ho fem
tres-centes vegades més seguides, ja t'ho diré", li va
contestar. Cosa que no va poder ser, per raons òbvies, car aquella
dona no era cap balena, sinó una espècie de musclo amb tetes, i ell
no era Samsó, sinó un home perdut enmig de l'oceà.
De
tornada a casa es va dir que volia ser periodista, que era la manera
més clara d'explicar les coses que passen al món i, de retruc,
explicar-se un mateix, com a part integrant d'aquest món. I ho va
ser. I les seves cròniques explicaren un món en declivi, una
societat malalta, una fugida cap a endavant, cap a l'abisme. Llavors
va sentir-se cridat a provar de salvar ni que fos les quatre coses
bones que hi restaven, al món, al cor dels qui l'habitaven, com va
fer Noè abans del diluvi universal.
Així
que no va parar fins a reunir allò salvable de la humanitat, les
llavors que, potser, encara li permetrien tornar a rebrotar, a
renéixer de les seves pròpies cendres, com la mítica au Fènix.
Tanmateix, al final, l'home sempre anava a petar en aquella habitació
fosca, on les finestres no es podien obrir, on era hivern, un hivern
en una ciutat grisa i trista, on feia molt de temps que no hi veia,
que no acaronava cap pell ni cap cos, que no podia explicar amb
paraules els camins del desig i de l'amor, que no podia tastar cap
mena de menjar, on escriure era una galàxia engolida pel forat negre
d'un univers sense vida, on el temps no tenia paraules ni silencis
perquè, aquell l'home, n'havia perdut la noció, del temps i de les
paraules.
Quant de temps fa que jeu en aquest llit? Quan se'n cansarà, aquella
persona, de fer-li, dia rere dia, la mateixa broma? A què treia cap
que obrís la finestra dels seus somnis, si ell ja no dormia, si feia
molt i molt de temps que el seu son era un son eixorc que s'havia
assecat, com s'assequen les prunes sense estiu?
