Amor tenaç

Gairebé fa quatre dècades

que escric poemes d'amor.

D'aquí a quatre segles

-nosaltres jaurem

confosos amb la saba

d'altres primaveres-,

quan s'encengui una nova matinada,

pols seran, però pols enamorada!

Antoni Taltavull

Les dues belleses

      Dues jovenetes franceses, que m'havien tocat en sort com a veïnes de viatge en un dels meus escassos desplaçaments en tren de Barcelona a València, no paraven de parlar de dietes d'aprimament, productes de bellesa, massatges regeneradors, programes de manteniment dermoestètic i d'una pila de coses relacionades amb el que els més agosarats en diuen "culte al cos". Era una conversa prou apassionada que mantenia les dues noies en un evident estat d'aïllament del món ferroviari que les envoltava, fins al punt que vaig arribar a pensar que aquelles dues belleses -n'eren força, de guapes, les dues- deurien haver oblidat que viatjaven en un tren, amb el consegüent perill que aquest encativament els fes passar-se l'estació on havien de baixar. Jo estava passant una mala ratxa. No sé si eren els astres, el meu cap de secció —què li hauria fet, jo, perquè m'odiés tant?- o que la meva vida havia pres un revolt d'aquells que et fan perdre una mica el bon rumb. El cert és que em trobava en un moment en què, del bòtil, només en veia la mitja part buida. Vull dir amb això que percebia la meva vida amb una bona dosi de buidor, o, si més no, d'insatisfeta fretura,de set indeleble. Llavors, metòdic com sóc i preocupat per la problemàtica dels que m'envolten, vaig gosar interrompre aquella engrescada xerrameca sobre la religió de l'Estètica, que tenia en aquelles senyoretes a dues adeptes incondicionals, i els vaig dir, amb el meu francès de sis anys d'agregat en un liceu de Paris:

      - Perdonin si les interrompo; no he pogut estar-me d'escoltar la seva interessant conversa...

      - Ah! Vostè sent les mateixes inquietuds que nosaltres? -em va tallar la rossa, d'ulls de miosotis.
         - No, no! -vaig retallar-la jo -és a dir, jo no hi entro ni en surto, en  aquestes qüestions...No voldria mullar-me en el seu safareig, jo.

      -Mes, nosaltres, messié, estem obertes a qualsevol opinió, no  voldriem...

     Vam continuar mantenint aquest curiós diàleg durant una mitja  hora llarga, que és el temps que em va caldre per fer-los entendre les  meves intencions.

    -...em perdonaran la meva intromissió, no voldria semblar un tafaner. M'he sentit atret pels seus mots d'una manera irreflexiva. Ja se sap, comences per agafar unes paraules al vol; després són unes frases que cauen en el flux de la pròpia exploració del món exterior...

La conversa em va fer oblidar de mi mateix. La conversa i la  bellesa, car, com he dit abans, totes dues joves n'eren molt, de belles; sobretot la que, amb els ulls, era capaç de fer-me sentir coses que mai no  havia sentit fins aleshores. Vaig recordar, mentre la mirava, aquelles  paraules que, en una pel·licula de romans, havia dir un general als soldats que es trobaven apunt d'entrar en combat: "Les coses que fem en aquesta vida troben el seu ressò en l'eternitat".

Vam parlar i parlar. De tòpics, al començament, de banalitats, si voleu. Al principi, tal com raja, sense seleccionar gaire les idees, els conceptes, els continguts. Després, a poc a poc, introduint alguna frase  més polida, més treballada. A mesura que passaven els minuts les anàvem  afinant més, les paraules, les frases, que, de mica en mica, es feien més complicades, gramaticalment i semàntica, més subtils. Es notava que, com a interlocutors, ens anàvem coneixent, descobrint-nos mot a mot, despullant-nos pausadament, al ritme de cada verb, sota la llum seductora de cada adjectiu, mostrant noms, insinuant adverbis, cada cop més agosarats, més delerosos de coneixença mútua.

La meva sorpresa va ser que aquelles dues noies no tan sols eren belles exteriorment, ans també en el seu interior. Perquè, a mesura que anàvem parlant, podia comprovar-ne les qualitats morals, la finor, l'elegància de les seves personalitats, dels seus caràcters, l'harmonia del disseny, el gust —el disseny en sentit metafòric, en tant que recerca. Res a veure amb la idea que tenia jo formada d'aquesta mena de persones, que sempre havia titllat de superficials, narcisistes, egocèntriques. Mentre les escoltava podia comprovar com n'estava, d'equivocat. No eren superficials ni egòlatres, ben al contrari. Perquè em van explicar que formaven part d'una ONG que es dedicava a portar la bellesa als llocs més recòndits del planeta. Davant la meva incredulitat, em van enumerar tota mena d'actuacions, programes i activitats que la seva organització portava a terme arreu. El nom d'aquesta oenagé era "Belleses sense fronteres" i em van dir que tenia voluntaris i voluntàries, com elles mateixes, escampades per tot el món i que el seu objectiu era donar a conèixer i aplicar on fos necessari la màxima La bellesa és vida. A tots els llocs del planeta on arribaven instal·laven centres dedicats a convertir en bellesa tot l'entorn, en un radi d'acció que abastava no només persones, sinó també paisatges, animals, cases, objectes i infraestructures de tota mena, en un radi d'acció, com deia, d'uns sis o set quilòmetres a la rodona. Interessat en com portaven a terme totes aquestes tasques encaminades a sembrar la bellesa a cada racó les vaig començar a afusellar amb preguntes de tota mena, de les quals, «com embelliu les persones?», va ser la primera. «No les embellim, les persones», em va contestar la que, pel nas, em recordava una amiga del meu germà que tenia aquest apèndix extremadament bell, la llàstima era que, el nas, era l'única part atractiva de la seva cara, «perquè si ho féssim estaríem iniciant un procés molt perillós de competència, de superació de l'altre, de recerca d'una bellesa falsa i superficial. El que "Belleses sense fronteres" pretén no és crear en la gent la necessitat d'una crema de bellesa determinada o d'unes hores sacrificades en un gimnàs o en un solàrium. El que volem és que les persones aprenguin a ser belles i no que busquin ser belles». Jo li vaig dir que allò em recordava la màxima aquella que diu ''No li doneu el peix, ensenyeu-li a pescar''. «Salvant les distàncies, si», em va contestar la noia que portava el vestit de colors vistosos amb estampats geométrics. L'altra, que duia un vestit de tonalitats pastels amb matisos àcids, va dir que no era ben bé això, perquè la bellesa no és com un peix que es pugui pescar amb una canya o amb una xarxa o amb un arpó o inclús que es pugui, si una és molt ràpida, agafar amb la mà. Tanmateix, la dels estampats geomètrics va dir que tant la bellesa com el peix són molt esmunyedissos i no es deixen atrapar fàcilment. Depèn, vaig rebatre jo, car si els poses un bon esquer... (motlles de pa, caragolis, cucs, mosques...). Quins esquers, vaig pensar tot d'una, poden servir per "pescar" la bellesa? I vaig formular-la en veu alta, a tall de pregunta, a totes dues belleses, a la dels estampats geomètrics, que era morena, i a la de les tonalitats pastels, que era rossa, i es van quedar així, com pensaroses. «E1 millor esquer per a la bellesa.... No desviem el tema van moderar gairebé a l'uníson, ja que hem dit abans que la bellesa no és res que es caci o que es busqui, sinó que s'aprèn, la bellesa és un aprenentatge». La morena, amb una mirada plena de glamur, em va esguardar mentre el tren, lleuger i negre, travessava camps verds, oblidant, feliç, les estacions d'ahir. Zaida, la morena i Madelaine, la rossa, insistien que les persones que busquen la bellesa en el seu cos, davant un mirall o en la mirada dels altres estan molt equivocades. Aquestes persones posen l'esquer a la bellesa i el que pesquen és un tauró que, tard o d'hora, se les menjarà de viu en viu. El seu esquer, l'esquer equivocat que les farà caure entre les esmolades dents de l'esqual, són les dietes d'aprimament, els productes de bellesa, els massatges regeneradors, els programes de manteniment dermoestètic i tota una pila de coses més relacionades amb el culte al cos.

Mentre aquelles dues joves franceses parlaven, vaig tornar a pensar, breument perd intensament, com un flash, en la meva vida. Ja he dit abans que no vivia un bon moment, precisament. A la feina, els meus superiors em sotmetien a una mena de setge moral, em feien treballar cada vegada més, sense cap mena de compensació econòmica, i les tasques que se m'encomanaven, en lloc de millorar en qualitat, perdien, descendien inexorablement cap a cotes no ja bàsiques, sinó degradants i mesquines. I si les coses m'anaven de mal borràs a la feina, a casa, amb la dona, tot apuntava cap a la ruptura imminent, cap a la separació o el divorci. Qué voleu? La meva autoestima s'havia ressentit molt per culpa dels problemes laborals i últimament m'havia donat per llençar-me a la beguda i al joc, cosa que va arrossegar la meva dona cap a, primer l'adulteri i, més tard, cap a la prostitució.

Aquell viatge a València el feia per visitar un client amb el qual l'empresa tenia certs problemes financers. No era, a totes llums, una feina per a mi. Qué hi podia fer, jo, si aquell home no volia, o no podia, pagar? Faria el ridícul„ n'estava segur. M'imaginava la rialleta per sota el nas del client quan jo l'amenacés amb mesures contundents i dràstiques, si no posava al dia els seus pagaments...

        «...amb l'obsessió d'estar sempre perfectes». Quan vaig retornar al vagó del tren, les dues noietes franceses parlaven de la vigorexia, o complex d'Adonis, com a un dels darrers trastorns detectats en la població, sobretot masculina, i que s'estenia com una taca d'oli pels gimnasos. Aquesta patologia es caracteritza, deia Zaida, per l'obsessió per tenir un cos muscular i perfecte..

      -Els qui pateixen aquest trastorn —explicava Madelaine- acostumen a ser poc madurs, introvertits i amb l'autoestima baixa.

      -Això els aboca a interessar-se només pel seu fisic i a modificar els hàbits alimentaris per afavorir la musculació, nutrint-se a base de proteïnes i hidrats de carboni que acompanyen amb anabolitzants i altres substàncies- Zaida, mentre pronunciava aquestes paraules, em mirava fixament.

       -L'ansietat, la depressió, la pèrdua de relacions a causa del càstig a què se sotmeten tancant-se al gimnàs, i nombrosos problemes fisics són conseqüència d'aquest trastorn- Madelaine també ho feia, de mirar-me amb els seus ulls de miosotis. I ara l'una, ara l'altra, m'anaven alliçonant.

       -Vivim —deien- en la societat dels excessos. En una societat que ho vol tot, que ho devora tot, el que pot digerir i el que no, com una bèstia insaciable que sempre en vol més, i més ï més. És la socitat dels multicines, dels hipermercats, dels macroconcerts, del cuponàs, de la maxihamburguesa, de les caravanes, de les ciutats esportives, de les cimeres d'Estat, de les maratons populars, de les bicicletades, de les pateres sobrecarregades, la societat de la proliferació exagerada de mòbils, de motos, de carrers en obres, de cotxes nous i d'abandonats, de l'expansió imparable d'internet, dels pircings, dels tatuatges. És una societat esterilitzada, allunyada, enquestada, informada, desenvolupada, globalitzada. Una societat manipulada, explotada, adormida permanentment en una migdiada anorreadora, excessivament plàcida. És la societat de les operacions triomfants que acaben bé, però amb l'objectiu mort, d'èxit.

Va ser una mala sort que aquelles dues jovenetes franceses, de tan bon veure i de conversa tan interessant i instructiva, desapareguessin de cop i volta de davant meu. Tanmateix, durant tota la resta del viatge hi vaig estar pensant. Me les imaginava anant pel món amb el seu missatge, inculcant en les persones que la veritable bellesa no l'hem de buscar fora de nosaltres, sinó que l'hem d'aprendre del nostre interior.

                                                                 Antoni Taltavull

Tant de bo!

         Diuen que la filosofia està condemnada a desaparèixer. En els principis del coneixement humà la filosofia era el gran tronc del saber del qual en sortien les branques de les diverses ciències que, naturalment, s'hi subordinaven. Aquest tronc, amb el pas dels segles, d'una manera progressivament accelerada,  s'ha anat esqueixant. A l'època de Galileu (s.XVI) se'n va desprendre la física; cinc segles abans de Crist ho havia fet la ciència matemàtica, així com la gramàtica a l'Edat Mitjana, etc. I a partir del segle XVII se'n desentendran  l'astronomia, la biologia, la química, la cibernètica. Fins i tot aquelles ciències més estretament lligades a l'home, les humanístiques, al final se'n separarien; és el cas de la psicologia i la sociologia.
        És comprensible, doncs, que per a molts la filosofia estigui condemnada a desaparèixer; per a molts, menys per als responsables de l'èxit televisiu i mediàtic de la sèrie Merlí, que emet TV3. I és que, ara que la filosofia s'ha desprès de tot el llast que li representava haver d'arrossegar totes les ciències, se sent deslliurada i, per tant, amb tota l'energia per fer el seu veritable camí, per assumir més conscientment la seva essència i els seus fins propis. Ara millor que mai la filosofia sap quina és la seva tasca: preguntar-se sobre tot, sobre l'home i la dona, sobre el món, sobre l'existència o no de Déu, etc. Aquesta força actual de la filosofia, augmentada gràcies al fet que ha d'alimentar-se només ella mateixa, sense el desgast parasitari-filial de les ciències particulars, és el que la converteix un altre cop, en un fenomen atractiu i, doncs, susceptible de despertar l'interès dels programadors d'un mitjà tant exigent en aquest camp de la seducció de masses com és la televisió.
        Ara la filosofia es pot permetre certs luxes, diríem, que abans no podia permetre's; ara no ha de rendir comptes davant ningú més que davant ella mateixa. Ara, aquesta mare de totes les ciències és més humana que mai, trepitja més de peus a terra que mai. Li podem preguntar de tot, i sobre tot, perquè ella és la font de saviesa primigènia. La podem interrogar sobre l'amor adolescent, sobre l'amor transgressor, sobre l'adulteri, sobre la mentida; ens dirà el que vulguem saber dels conceptes 'ser mascle' o 'ser femella', o bé ens podrà aclarir què representa en realitat sentir-se femella encara que siguis un mascle, o a l'inrevés! La filosofia total ha tornat de la mà de la televisió! Como ho havia de fer, si no?
       Les ciències, de respostes, en realitat no en donen gaires; es limiten a marcar camps d'investigació, facilitar  metodologies; en canvi, la filosofia dóna respostes, i respostes en la majoria dels casos molt concretes. Per això Merlí sap molt bé la diferència entre follar i fer l'amor, per exemple, perquè s'ho mira tot des d'una perspectiva filosòfica! També sap escatir els matisos entre mentir i no dir tota la veritat. El Merlí sap esporgar, dilucidar, encercar, discutir; i tot això gràcies a la filosofia.
       Tant de bo hi hagués molts merlís, en aquest país!

L'Article

         Mir per la finestra abans de saber sobre què escriuré avui. Cerc una idea, un tema. Però a l'altra banda només veig tres cordes d'estendre on no hi ha res estès. Per tant, em retir de l'espai del celobert i cerc en un altre indret. Mir les tecles del meu ordinador portàtil. Hi veig unes lletres, uns nombres i d'altres símbols en rigorosa fila que semblen esperar que els doni un toc, que els faci fer alguna cosa. Són com soldats d'un exèrcit preparats per a la batalla, esperant les ordres del seu general. O com obrers arrenglerats davant la fàbrica, esperant que soni la sirena. Però el general no diu res, estàtic sobre el seu cavall. I la sirena sembla haver emmudit per sempre en l'esplanada de la fàbrica buida. Gir el cap i veig uns pantalons rebregats i no se m'acut què em poden voler dir. Són uns pantalons d'esport, grisos, segurament suats, que esperen que algunes mans els llencin dins la rentadora. Aquestes mans seran segurament les d'una dona, car són les preferides dels pantalons d'esport suats i rebregats que es troben damunt les taules dels escriptors que busquen idees i temes sobre els quals escriure l'article diari. M'agaf a aquestes mans, car d'alguna cosa he d'escriure, i en resseguesc el camí. Tanmateix, hi ha un moment que arrib a una cruïlla on he de decidir si tirar cap a la concreció o cap a l'abstracció. ¿He de seguir braç amunt fins arribar a les espatlles de la dona, o he de prendre la via de l'autocrítica fins arribar a la qüestió de la igualtat de la dona envers l'home i, per tant, de l'absurditat inherent al fet que uns pantalons d'esport rebregats hagin de tenir preferències, quant al sexe de les mans que els portin a dins el bombo de la rentadora?

       Caram, que complicat, pens. I deix per un altre moment la decisió. Però seguesc sense tema, sense idea, per al meu article diari. M'agaf a la paraula diari i pens en tot de notícies que hauran aparegut en els diaris d'avui. Pens en morts per accident de trànsit, en rebel·lions contra l'opressió aixafades a base de tortura i d'armes mortíferes de tota mena; pens en xifres que fan cada dia més rodona i gegantina la crisi que rodola pel pendent, emportant-se tot el que troba per davant, m'entretenc en escàndols, en estafes i en grans mentides.

       Llavors, tot jo tremol i pens si hi deu haver Algú que, al llarg dels segles i segles, també està mancat d'un bon senderi per escriure el seu, d'Article Diari.

El xoc

El xoc és imminent. Ara és hora de provar d’imaginar com i on aniran a parar les diferents peces després del brutal encontre. Quines en sortiran més deformades, quines restaran completament inservibles, i si serà possible que algunes en surtin només danyades, però probablement reutilitzables. Fins i tot hi cap la possibilitat que n’hi hagi que en surtin indemnes, tot i que costa molt encertar quines. En un xoc, però, sempre sol passar que hi ha parts més dèbils que d’altres, sempre hi ha unes forces que guanyen i d’altres que perden. O no, si aquestes forces estan tan igualades, si l’impacte no aconsegueix trencar un equilibri de potències cap a un cantó o cap un altre. Llavors és quan es produeix allò que en podríem dir «la mare de tots els xocs», el resultat del qual, inexorablement, no té guanyador possible, no en surt ningú més ben parat que l’altre, sinó que acaba en un desastre recíproc.

En el cas que ens ocupa, però, res de tot això no passarà. Perquè sembla que els cossos que estan a punt de xocar -trens, legalitats o com vulguem anomenar-los- tenen unes masses molt desproporcionadament diferents. Quin xoc hi pot haver entre un mamut i una abella? Xoc de trens, diuen; però quins trens? Aquí no hi ha dos trens, si de cas, un tren de mercaderies i un altre de joguina, d’aquells que porten els Reis Mags, el Pare Noel o qualsevol altre fantasia per mantenir la il·lusió dels més petits. Xoc de legalitats, també; però en mans de qui està, aquesta legalitat? Té legalitat un tren de joguina? Quantes tonelades de legalitat pot transportar un tren de mercaderies?

I quants grams de legalitat pot transportar d’un cantó a un altre un trenet que es mou només sobre les vies de la il·lusió? No ens enganyem. No hi pot haver xoc entre un mamut i una abella.

Hi podria haver xoc si es tractés del xoc de dues copes que tanquen un tracte, que celebren una entesa, un acord, un pacte. Però no ens fem il·lusions, tampoc: aquest tipus de xoc, mai no es produirà. Què passarà, doncs?

Passarà una cosa molt senzilla, terriblement senzilla perquè és el que ha passat sempre, és una llei universal que té més força que cent mamuts i que cent trens de mercaderies: passarà el que hagi de passar, per molt imprevisible, improbable i impossible que sembli. Del que acabarà passant, també se’n diu democràcia, o el que la gent vulgui, o el que hagi de ser. Fins i tot hi ha qui en diu «el que Déu vulgui».

Això passarà. Res de xoc de trens, res de xoc de legalitats. Jo ho tinc molt clar; només cal que, com jo, l’hi tinguem tots. Per tant, l’únic xoc que hi pot haver és entre convenciments: els que n’estan convençuts, que la independència de Catalunya, més tard o més prest serà un fet, i els que, pujats en un mamut o en un tren de mercaderies, menyspreen la força d’una abella o d’un tren màgic.





                                            Antoni Taltavull, A darrera hora, 15.02.2017

Natura nostra

Natura nostra que vingueres del cel,

ensenya't nua en tota la bellesa,

plaer procura'ns per al cos i la ment,

que el cor ens bategui amb la teva vivesa.

Sigues, Natura, per ventura o atzar,

niu que ens acull, tempesta que ens expulsa;

les teves portes que no ens deixin al ras

d'amples espais i de temps de paüra.

Fes que els poetes per sempre ens agradin,

renta'ns del cos dolors i despits,

que la fe i la saviesa mai no ens enganyin.

La pau procura'ns en el son i desperts;

i de la carn fes-ne carn, sens sofismes,

però nodrida d'amor, lliure! Amèn!

Antoni Taltavull