Vull

 

Voldria escriure'l, però no me'n surto.

Hauria de ser d'un material

fràgil i alhora resistent, un pel

subtil i lleu, però també rotund.

Tindria música de fons, camins

que es perdrien per muntanyes i boscos.

Portable, còmode, com un vestit

d'entretemps, sense premisses tancades,

seria entès per tothom, sense trampes,

com una invitació o una esquela.

Faria temps, entre les hores buides,

seria l'acord i la partitura,

el pitxer on moren les flors, el riu

d'una mar prematura.

Voldria un poema.

I també la Lluna!

Tabul Bosh

Son

 

Pels buits quadrets de la llibreta

hi ha silencis i prats marcits,

en les planes que té obertes

no hi ha mot que em vulgui servir.

Bé que venien, vius i alegres,

brillants, amb flaires de saber;

ses promeses blanques desferen

en tocar el paper.

Potser vindrà alguna musa

a dar-los ànims, brou de déus;

però molt prest no em valdran excuses:

Morfeu em farà seu!

Tabul Bosh

Nua

 

Nua, ets tan abrupta com l'escarpat refugi,

el cau d'una llegenda o de la neu més pura.

Dona, sembles les illes enmig del mar, els arbres

et fan olor de poma, els teus pits en la branca.

Nua, tens el color d'un estiuenc crepuscle,

enfiladisses roses t'enriolen les galtes;

nua, sembles un castell bastit en les altures,

els teus cabells onegen en les torres més altes.

Nua, ets tan propera com l'ungla més petita,

corbes subtils, rosada, caragoli entre l'herba,

espill dins la ribella, pètal de margarita.

Ets la distància mínima entre les meves cèl·lules,

ets el vitrall encès en les meves pupil·les,

el bri de les certeses amb què encara puc viure!

Tabul Bosh

Sense història

 

Seré el poeta que mai no va escriure,

seré la branca d'un arbre assecat,

la rosella sense terra ni blat,

el rostoll que la ventada s'emporta.

Seré l'indret que no surt en cap mapa,

seré el dofí en un mar oblidat,

el cavall orfe de born, establat,

la campana sens batall, emmudida.

No sortiré en cap guia, en cap història,

no em farà, tinta, rima ni memòria,

l'estrassa serà el paper de ma vida,

de cartró, la corona del meu regne;

seré el poeta que mai no va escriure.

Feu-ho saber al món: és profecia!

Tabul Bosh

In Memoriam

 

(In memoriam Gabriel Ferrater)

L'estiu del vuitanta-tres, les al·lotes

portaven vestits de malta i els peus

d'ametlla dins les sabates de llum

somorta, d'un sol gastat dins els vidres

d'uns ulls ebris d'enyorança. Vaig fer

trenta anys, que se'm van clavar en el futur.

I els tenc encara, penjats d'aquest arbre

que som, gronxadors a mercè dels anys

que venen per donar impuls a l'edat

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

que deia Ferrater, antics carrers

d'al·lotes de flor i de fulles, records

confusos, perduts en l'arbre escorxat,

desig, vella memòria que em verdeja.

Tabul Bosh

Purga

 

Copel·la les paraules, el poeta,

en treu les impureses, del seu or,

en el vas del poema les deslliura

de la brossa i del llot que les confon.

Sospesa el que diuen, els demana

en nom de què i de qui, són el que són;

les mentides els treu, tot el que amaguen

il·lumina amb el focus de Plató.

El poeta estudia les paraules,

argumenta i critica ses raons,

se les creu, les rebat i les ataca.

Tribunal molt sever, és el poema

per als mots que defensen el seu nom,

no s'enganyen si els diu el que no són.

Tabul Bosh

Col·lecció

 

Un poeta fa col·lecció de mots,

els posa en vitrines, els etiqueta;

els treu del seu hàbitat natural,

els mostra com són, a pell descoberta.

"Contempleu", ens diu "aquests dissortats,

com no valen res, sense referències".

N'assenyala un, que es diu Llibertat;

tremola de por, en la seva nuesa.

Els mots són molt poc, dins un decasíl·lab,

enreixat de versos, Amor és un fat;

no viu, Veritat, entre monosíl·labs.

Quin és l'objectiu del col·leccionista?

Què en fa el poeta de les paraules?

Potser el mateix que un taxidermista.

Tabul Bosh