Arrambat a soledats,
de les absències amades
era fart els meu esguard.
I era com si el mar patia
confosa amnèsia d'ones.
Vagant per l'aire, en silenci,
van venir l'hora i la llàgrima.
I quan ja tot era plor
en una closca tancada
fou com la cendra, la meua sang.
I plorava l'ahir, l'hora: pur plor, pura llàgrima.
Tabul Bosh
(Travessera de Les Corts 245, abril 1982)
Quan el dia s’escau amb tota la seva llum
i la nit és una transparència sense ulls
he sentit la dolça veu del silenci.
Però no era un silenci de coses mudes;
era el silenci de quan plou
i les cisternes s’omplen;
era com si caiguessin fulles d’una tardor invisible;
era com si l’aire contemplés ocells
i l’infinit guiés una bandada d’hores blanques.
I tu ets, encara, el misteri.
I jo sóc un nàufrag
i no puc dir res del mar,
i desconec les ones,
i l’horitzó a voltes se’m fa
un parany inútil.
Tu ets, encara, el misteri.
Un desig cabdal i obstinat,
molt per damunt de qualsevol esperança,
s’escau amb tota la seva llum,
com tots els dies sense tu,
com totes les nits despoemat de tu,
orfe de tu, desversat de les teves
dolcíssimes estrofes.
Tu, que ets la puresa del no res,
l'esperit del sempre i del mai més,
tu ets, encara, el misteri.
Tabul Bosh
I si ara la flor
desvetllava, definitivament,
el goig,
el record
d'abril,
els ulls
immensament
com un mar,
les mans
de l'amor,
la nuesa
inajornable
del teu cos
en un temps
feliç,
digues: si ara tornava
la nit del somni,
què en trauríem
sinó un temps que s'entossa
en una primavera falsa?
Tabul Bosh
Furtiu ja és el record, dòcil
a la malvestat del temps.
Però l'escriptura, lentíssima,
esdevé en mars sense horitzons
i en rius sense riba.
Les fulles es baden, febrils,
a la llum esfilagarsada:
la nuesa del teu cos,
dolçor incorregible,
goig ja absent de tot,
silents gotes en la teva pell audibles,
pluja de temps que dreça el record.
Tabul Bosh
Estimo hores, dies, anys, segles.
Estimo espais i temps infinits.
Estimo llocs a la intempèrie,
guspires, cossos, estels, focs.
Estimo la vida i la temptejo immensa,
la faig instant únic, la sento com un desig eufòric d'albes.
Estimo la llum i l'arrossego cap a la mort,
i açò em causa grans ferides.
Però tenc sort: en la paraula hi peixo esperances.
Tabul Bosh
Ara coneixem un camí dins noltros;
uns arbres hi poblen el bosc del temps;
d'altres, insinuen una altra via.
Ja sabem que la soca prohibida
traurà tanys amelats, dolços moments,
però seguirà sent, en el fons, vida.
Tanmateix, estimar és tan simple,
i t'he estimat, i ara m'enfervoresc
i conjur amb rims les meves temences.
Ens recordarem, com arbres caiguts ,
i els nostres llavis sabran llur altesa,
de quan no eren llavis, sinó llum.
Tabul Bosh