En
néixer, per allà l’any 53, vas ocupar aquell solar on edificar-te. I el vas anar aplanant a cops de mitges mentides
i d’algunes veritats, no ben bé del tot sobrades. Vas fer dels jocs els teus
fonaments ─que no et bastaven─ i, sobre els fulls de llibretes gastades, vas
alçar carrers, vas alçar columnes rostrals, cantons de pedra i marès. I de
poesia.
Ínfims
granets d'univers ─polseguera─ se't ficaven dins del nas i del cervell, feies
coses de boig ─o de banaula─, respiraves fondo només amb la pell, per exemple,
entre d’altres bajanades. Els signes fatus que en deien paraules et convertiren
en el seu aparell, en tu assajaven inaudites faules, t'usaven de mall per esfondrar
castells. I et van fer, finalment, el seu ostatge: una eina tan sols, en el seu
obrador de quimeres. Poeta esdevingueres, pel seu usatge.
Vas fer-te
teu el vol de les gavines que et duen al terrat un mar llunyà i et vas enyorar en
una nova vida. Vas talar el ramatge de tots els somnis que et poblaven el son i vas ordir una terra sense nom. Vas aturar
les busques del rellotge, i vas dir una vida sense mort ─la metàfora més
ferotge─ i una mar sense cap port. Sempre temies aquell paper desert i aquella
blancor que de molts bells horitzons la
vida et privava. Però miraves més enllà dels silencis i d'aquella quietud; i al
pensament demanaves no sabies quina herència o fortuna. I, com que senties
murmuris que es dissolien quan els escoltaves, pensaves en eternitats revingudes.
Era en aquells paratges, quan se’t negava el pensament, que escriure, t’era
dolç. I era un miratge, com a Leopardi.
Què et
passava pel cap, orfe de paraules? O és que ni un alè no els deixaves? Què et
deia, boig, la teva ànima, sense fe? O és que, la fe, no t’agradava anomenar-la? Què tenies en el
cap que no volia pensar? Què et contava l’ànima que no volies sentir? Què veien els teus ulls en la llunyania? Què
et deien els mots que no volies amollar?
Et guardaves les paraules, t’empegueïes del seu rallar. I tenies por de la teua
ànima, del ressò d’aquella música ancestral.
I ara,
Tabul, passats els dies, passats els anys, aquell edifici s’ha fet vell i la
poesia ja l’esquiva, com una moixa en zel, com una amant ressentida.