Dia 30 d'agost de 2015, diumenge

 
          Eugène Ionesco dedica reflexions extraordinàries, avui més actuals que mai, a una humanitat desorientada que ha perdut el sentit de la vida. En una conferència dictada el febrer de 1961 en presència d'altres escriptors, el gran dramaturg reafirma fins a quin punt necessitem la insubstituïble inutilitat:

   

    Mireu les  persones que corren atrafegades pels carrers. No miren ni a dreta ni a esquerra, amb gest preocupat, els ulls fixos al terra com gossos. S'aboquen cap endavant, sense mirar per on van, ja que recorren com a màquines el trajecte, conegut de primer moment. En totes les grans ciutats del món passa el mateix. L'home modern, universal, és l'home atabalat, no té temps, és presoner de la necessitat, no comprèn que alguna cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, allò útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si hom no comprèn la utilitat d'allò inútil, la inutilitat d'allò útil, no es comprèn l'art.  I un país on no es comprèn l'art és un país d'esclaus o de robots, un país de gent desventurada, de gent que no riu ni somriu, un país sense ànima; on no hi ha humor, on no hi ha rialles, hi ha còlera i odi.

   
     Avui en dia el que ha canviat és que en comptes de mirar en terra mirem la pantalla dels smartphones. Seguim les seves indicacions, anem allà on es tiren la pedra, vivim pendents dels seus xiulets. Com a homes moderns que som, no tenim temps d'aturar-nos en les coses inútils.
    I de l'art, n'hem fet una mercaderia més; m'esgarrifa quan sento, per exemple, que tal obra o tal altra s'ha venut en una subhasta per una milionada; entre això i la destrucció que en fan els de d'Estat Islàmic hi ha molta diferència, és cert; però que una obra d'art passi a mans privades per tants diners, no deixa de tenir la seva càrrega d'immoralitat. L'art hauria d'estar exempt del mercadeig inhumà a què és abocat amb aquestes operacions que res no tenen a veure amb la sensibilitat envers l'obra d'art, sinó que són pura especulació mercantilista. Quan donem aquesta utilitat a l'art és com si el destruïssim; o, almenys, com si li arrabasséssim l'ànima.

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

PSC

Dia 26 d'agost de 2015

   

     Freqüentar  les Muses —que Giovanni Boccaccio identifica amb les dones de carn os— ajuda a viure millor. En el Decameró, en efecte, l'escriptor polemitza amb els seus detractors, obsessionats por la recerca de «tresors», que el conviden a pensar en el «pa» més que en les «faules dels poetes»:

     Però què diré a aquells que em tenen tanta compassió que m'aconsellen que em busqui el pa? Certament, no ho sé, però, si per necessitat els hi demanés a ells, aquest pa, m'imagino que dirien: "busca-te'l en les teves faules!" Però ells no saben que els poetes han trobat molt més entre les seves faules que molts rics entre els seus tresors  i que molts n'hi ha hagut que, perseguint les seves faules, han rejovenit en carn i en esperit, en tant que molts, en cercar més pa del que necessitaven, moriren abans d'hora.

      «Las faules de los poetes», amb independència de la quantitat de «pa» que permetin procurar-se, són necessèries per a entendre les coses essencials que ens fan falta. I sobretot ens ensenyen a defensar-nos de l'obsessió només per acumular guanys i per pensar només en allò útil, cosa que, com passa amb els que només encalcen riqueses, acaba sent sovint la causa principal d'una mort prematura. 

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

Dia 23 d'agost de 2015

      Avui fa un dia rúfol, marronós i ennuvolat. Fa un munt de dies que no escric. Si les muses fan vacances, ho entenc. Si no, deu ser que no he fet prou per fer sortir les paraules del lloc on s'han amagat. Les paraules poden ser com conills temerosos que no gosen sortir quan escolten els passos del caçador. O tal vegada són llavors que els pagès massa distret de sa feina s'ha oblidat de regar. O serps que esperen acabar de mudar la pell per sortir del cau. O ocells que emigren cap a terrers més acollidors, cap a graners més plens. On són les paraules d'un escriptor vessut, aquests darrers dies d'agost?

Dia 5 d'agost de 2015

        Tenc davant un finestral que em permet veure com el vaixell avançava al llarg de la costa nord de Menorca. Hem sortit del port de Maó tot just fa una hora i l'illa encara és visible en l'horitzó. El mar, d'un blau intens, és una superfície clapada de taques blanques que semblen flocs de núvols que s'haguessin desprès del cel i maldessin per tornar-hi. Hi ha gent a l'altra banda dels vidres que contempla el paisatge imperceptiblement mòbil des de les baranes blanques. Una dona em proporciona una línia d'horitzó més elevada que la de les ondulacions lleus de l'illa que estic deixant enrere. Guaito en un balcó del pis de sobre i em recorda aquells mascarons de proa dels velers de pel·lícules i llibres d'aventures. A aquest costat dels vidres una sala acull el passatge més mandrós del vaixell, aquell que prefereix acotxar-se en una butaca a llegir una revista, fer una capcinada o mirar la pantalla d'un televisor. Aquí i allà es veuen motxilles, capses d'ensaïmades, ampolles d'aigua, llaunes de cervesa sobre les taules rodones al voltant de les quals unes butaques giratòries de color vermell acollen culs i cames de totes les edats i de totes les files.

Dia 10 de juliol de 2015

       Tota la vida que vols una novel·la i escrius i escrius. Tota la vida que vols escriure un poema i et preguntes de què serveix treure paraules d'un sac molt gran per enfilar-les en lleixes com si fossin trofeus. Vols escriure novel·les i poemes, no saps ben bé el perquè. No és una ordre de cap déu, ni el primer manament d'un decàleg sagrat, ni una missió encomanada per cap esperit superior ni per cap amic mort en un camp de batalla ("escriu sobre mi, sobre la vida i l'absurditat de les guerres"), no és res de tot això; i, tanmateix, mai no podràs deixar d'escriure; tota la teua vida serà una obra inacabada.

Des de l'avió cap a Stockholm

Jeroni Constantí (Fragments d'una novel·la impossible)

   

      Llavors Emma observa el mirall i aquell personatge ja no és al seu costat. Travessa el jardí aixoplugada pel sostre envidrat d'un passadís que duu als lavabos mentre la pluja no para. Pensa en l'Arca de Noè i ells dos que pugen a l'Arca bíblica. Ja en el lavabo, deixa l'arca.

     Has hagut d'anar a raure en la meva cova Jeroni Constantí! T'has esmunyit dins meu, Jeroni Constantí! Malparit! L'ascensor alaferit que tenc al cap s'ha precipitat en el buit, en l’abisme de la lògica, en l'avenc negre de la materialitat. No vull saber, Jeroni Constantí, com has passat pel descrèdit d'aquest conducte, com has irromput en aquesta concepció, en l'espai utòpic d'aquesta idea meva! Només veig que ets dins el meu, de cos, i no dins el d'aquella dona del mirall que fa poc tant t'agradava, i que ara, no sé com, ha recuperat la calma i segueix sopant tranquil·lament, aliena a tu i a mi. Tots aliens a tu i a mi. Oh! Personatge sàtir, indomable. Malparit! En la meva matriu creadora (tan endins, has arribat?) hi surava un òvul I tu, personatge a la recerca d'una novel·la, no pots desaprofitar l’ocasió. Gosaràs, per tant, fecundar-lo, aquest inesperat company de viatge? Et disposes a fer-me un fill, Jeroni Constantí?

     -L’escomesa va ser rapidíssima. Vas entrar, vivaç, dintre meu, amb una força mítica. Vaig notar com si una estrella hagués esclatat dins el meu univers de novel·la, o de què?. Em vaig marejar. Vaig intentar resistir-m'hi. Però aviat vaig compendre que no podia fer altra cosa que guiar-te, en aquell viatge cap a la vida, en aquell trajecte tan repetitiu i irrepetible, en el periple cíclic i harmònic que és la còpula d'un personatge amb la seva idea creadora. Et vaig deixar fer. I tot va rutllar, tot.

    Semblava correcte, funcionava. Creixia el ritme de la matèria que pensa. Energia vital. Unió. Organisme. Esperit. Primavera secreta. Ametlla de carn tendra. A fora, totes les ànimes de El mirall ballaven una coreografia espectacular, agombolant Michel Jackson.

    Emma, vas dir, ja sóc tu. Jeroni Constantí Bridge, ja ets meu, vaig dir. Veia paisatges onírics i provava postures. Ens mirem. Tu a sobre i jo a sota. Després, jo no toco de peus a terra i tu em somnies. Jo t'escric i tu m'esborres. Jo crido. Tu crides. Algú pica a la porta. Ocupat!, dic. Dius. Diem. Ocupats! Temo que totes les ànimes del jardí irrompin en el rusc, però al final segueixen el Jacko, disfressat de Peter Pan. Cap a l'illa del Mai Jamai. Tot ballant cap enrere.