 |
|
|
divendres, 23 de juny del 2017
diumenge, 18 de juny del 2017
Joc
Uns joves han baixat al riu, els veus.
Fan jocs de joventut: Hi tiren pedres.
Com bales furients, alguns dels macs
fan bots desiguals a sobre l'aigua,
abans d’enfonsar-se. D’altres, són
trons
que rompen el mirall, amb molta ràbia.
Els més lleugers seran ben lluny,
lliscant
per la pedregosa llera, un dia.
Al fons del gorg, els més pesants
cauran,
còdols oblidats al fons de la vida.
divendres, 16 de juny del 2017
Carpe diem
Carpe diem
És en la pols i en el brot, de
sempre;
sense cosir, fet de carn i d’esperit;
la bocana del port de casa teva;
extens i cabut, et toca amb el seu dit.
T’il·lumina amb una llum que
t’encega,
enfila l'agulla del teu destí,
esborra roig a la sang i la crema,
et bomba aire i llum cada matí.
Nit i dia, viatger, t'aventura;
et teixeix camins que desfà,
indolent.
Cap pas no vol seguir ni fets augura.
L'ahir et pren, i el demà, prest no el
tens.
Segons el moment, et fa plorar o riure:
endevina què és, si hi ets a temps!
Res no vals
Retens la certesa que has de morir
com qui reté un ostatge de cartró
i no en pot demanar ni un trist rescat:
ningú no paga pel que res no val.
La teua vida té aquesta condició:
només tu n'ets inútil fiador.
dijous, 15 de juny del 2017
Les set finestres
Cada vespre tanques les set finestres;
la que fa amb la realitat un xamfrà,
la que s’acara a la nit, i que dóna
al temps que no tornarà.
Clous la mentidera, la de l'atzar,
perquè et deixin descansar amb
placidesa;
per on entra la por d'existir un dia
menys
ajustes, amb incertesa.
Sens pensar, deixes fora el fosc
destí,
i la sort, no fos cas
que vulguin, tantost, donar
el teu fat dormit a la mort.
Cada vespre tanques les set finestres;
i cada matí les obres, temorós, de
bell nou!
dimecres, 14 de juny del 2017
En tot moment
Jo
escric poemes en tot moment.
N’escric
quan et miro, un poc absent,
quan
et faig el primer petó del dia.
Sense
defallir, jo escric poesia
quan
em dius que he de planxar les camises,
quan
em trobo a l'ascensor amb la veïna,
quan
al supermercat em canta el compte
la
caixera, quan jo l'hi pago, faig poesia.
Sempre,
sense esma, escric poemes.
N’escric
mentre llegeixo un novel·la,
els
faig dins el fullam d'una revista,
els
creo entre badalls i bagatel·les,
poemes
ateus, eterns i/o budistes.
Ara
i adés, tenaç, escric poesia.
En
l'andana del metro i en el bus.
Quan
pujo a un taxi, quan agafo el tren,
escric
versos fluorescents dins un tub,
dins
el bany faig higièniques rimes.
Jo
escric poemes tot el temps, no me'n canso.
Perquè
en penso en passat i en present,
en
faig d’indecents i carnals,
en
conjugo en subjuntiu i en calent,
en
mode imperatiu, muts i verbals.
Jo
sóc poeta en tot moment.
T’escric,
poesia, tot el dia.
Mai
no faré altra cosa, sóc tot teu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)