Ella sempre juga

       La mort no hauria de jugar tant amb nosaltres, però es veu que som una de les seves joguines preferides. I ho fa per molt mala cara que li posem, per molt que li diguem que ens deixi tranquils, que no ens agrada jugar amb ella! Els músics li diuen que se'n vagi amb la música a una altra banda; els metges no li donen cap permís per jugar amb ells a metges i infermeres; els cuiners l'envien a fregir espàrrecs; els poetes, que són els més juganers amb les paraules, fan per enganyar-la, per distreure-la! 

       Però ella, vinga insistir, la caparruda! No entén que ningú no vulgui jugar a cartes amb ella, perquè sempre, sempre acaba fent trampes! Tampoc no vol reconèixer que és una mala jugadora, que reparteix el joc molt malament, que té un macabre esperit esportiu, que sempre vol guanyar i que no sap perdre. 

    El més dur, però, és que, encara que ningú no vulgui jugar amb ella, sempre en troba la manera! Com s'ho fa, ningú no ho sap. N'hi ha qui creu que sí, que n'hi ha un que ho sap: Déu. Però, ai!, no el veig molt interessat a revelar-nos el seu secret, sincerament. 

      Així que no ens queda cap més remei que admetre-la en els nostres jocs, la mala p.! 

ESTIMADA

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

poemes ajornats

 

La Pàtria Celestial dels demòcrates

        

          Si existís un cel darrera una gran porta de fusta ben gruixuda o d'un núvol metal·litzat, també dens i espès, segur que romandria obert de bat a bat per a tots els catalans i totes les catalanes independentistes que, més tard o més d'hora, haurem d'anar passant cap a l'eternitat. Perquè, amb tot el que hem patit, estem patint i, previsiblement, patirem, ens l'hauríem ben guanyat, l'accés franc a aquest edèn; i per la porta gran, ja sigui de fusta o de qualsevol altre material.

      No puc dir el mateix d'aquells aspirants que, en nom de la Sagrada Constitución Española, voldríen ser-hi, en aquest paradís. A tals personatges jo els faria passar una prova, abans d'entrar. La primera pregunta podria ser la següent:

                -Ordeneu segons el vostre criteri de demòcrata:

A: Una Constitució caducada.

B: Un Tribunal Constitucional de 10 membres que ha d'avalar la suspensió d'una llei justa i democràtica que afecta set milions de persones, suspensió que ha demanat un govern absolutista que es nega al diàleg.

C: Un milió vuit-centes mil persones que demanen poder votar en una consulta; nou-cents vint ajuntaments d'un total de nou-cents quaranta-sis que demanen poder votar en una consulta; el 80% d'un parlament escollit pel poble que demana poder votar en una consulta.

         No cal dir que a tots els que no posessin davant la lletra C de Catalunya no els deixaria entrar en aquesta pàtria celestial dels demòcrates. Suspesos en democràcia, els faria baixar a l'avern de la nostra indiferència, de l'oblit més absolut, que és una manera diplomàtica i democràtica de dir que els enviaria a pastar fang, a fregir espàrrecs, a parir panteres, a la m.,etcètera.

                                    Tabul Bosh

Fotografia:ttbosch

El meu carrer

divendres, 19 de setembre de 2014

       Cada dia que passa em faig la mateixa reflexió: que sorollós és el meu carrer! Supòs que això mateix ho deu poder afirmar molta gent; vivim en una ciutat amb un elevat índex de contaminació acústica. A més d'autobusos, cotxes i motos, pel meu carrer, però, hi passen dones molt ben fornides, molt belles, vull dir. I què?, deureu preguntar-vos. Que hi tenen a veure els naps amb les cols? O els ous amb els caragols? Els vehicles de dues, quatre o més rodes fan una renou molesta, de motor d'explosió en la majoria de casos. El dia, llunyà encara, que tots siguin elèctrics, ja en parlarem. De tant en tant, també, des del meu balcó d'un segon pis-punt exacte de d'on faig aquestes reflexions- se senten lladrucs de gossos que es barallen, o, si no es barallen, es repten a veure qui borda més fort. La majoria de vegades, la cosa sol acabar en empat tècnic. En termes de molèstia auditiva, tant els uns com els altres, tant motors d'explosió com matxs de cans, solen empipar bastant.

      Passem a les dones. Ja he dit que, pel meu carrer, en passen de molt guapes. No sé si és especial, el meu carrer. S'hauria d'estudiar. Allò que importa ara és que, quan passen davant de casa meua, aquestes belleses fan soroll. I tant. Ara, he de dir que és un soroll diferent, que no entra per les orelles. En aquests moments, sense anar més enfora, en passa una que m'ha entrat pel forn de la meua infáncia, m'ha omplert la casa d'olor de pa acabat de fer i, de retruc, d'una fressa de forn de llenya, com el que hi havia davant cameua, d'espetegar de branquillons que cremen, de xiulet de flames recargolant-se dins la fosca com a serps endimoniades.

      Que si en fan, d'avalot, de borinor i de cruixidera, a voltes, les dones que passen pel meu carrer! En tenc ben present d'altres que m'entraren pel soterrani, per les canyeries, per la cisterna; terratrèmol, borbolleig, bullícia d'aigües indomables! I una, la record com si fos ara: em saltà per la teulada, pel celobert: trencadissa de teules i de vidres.

     I la record, aquesta dona meravellosa i sorollosa, ai las, perquè passa cada dia! Per açò, tots els dies m'exclam: que sorollós és el meu carrer!

Tabul Bosh

Saps aquella que diu...

dimecres, 27 de maig de 2015

-Saps aquella faula que diu que hi ha un poble on d'ençà una pila d'anys hi fan unes festes molt i molt eixerides?
-Conta, conta!
-Un que es posa un be al coll i el passeja tot el dia. Però no tranquil·lament, per compayonia amb l'animal.
-Per què, doncs?
-Per entrar a la casa del bisbe, de l'alcalde, dels nobles i d'uns quants més a menjar i beure de franc!
-I el fa tot sol, aquest pillatge?
-I ara, no! El fa acompanyat de mig poble! O del poble sencer, gairebé.
-N'hi ha un que toca una flauta i tots hi van darrere, del més ric al més pelat.
-El be deu estar content!
-Imagina't! És el rei del ramat, aquell dia. Arreplega el que vol i, a més, qualcant!
-Un altre dia fan la festassa dels cavalls.
-Explica't, també van a fer pillatge amb un cavall a coll-i- be?
-Noo! Fan voltes a les places i als carrers del poble.
-Qui? Els cavalls o la gent?
-Tots junts.
-I hi caben tots?
-Depèn.
-Depèn...?
-Depèn de les navileres, de les companyies aèries, de les empreses hoteleres, del boca orella, de dalt la Sala, de l'home del sac, dels de les ulleres fosques, de Can Manolo, i, com no, de Quils Vaparir Atots!
-Collons, tu! Que em sembla que hi aniré.
-Impossible.
-Exhaurides les entrades,
-L'any que ve.
-Ja veurem.

-Sí que són eixerides, sí.

-I no és tot.

-Conta, conta!

-Les dones.

-Què passa amb les dones?

-Qualquen. Com el be.

-No fotis!

-I els tiren avellanes. I buides!

-Que trempats!

-És la tradició. Ancestral, esclar. 

-Ah! Vaaale!

Menorca, IMATGES D´EN PRIMER: Ciut

Paraula de Kiwi

       

dimarts, 9 de setembre de 2014

  

     El món, no és possible entendre'l fora de les paraules. Quan aneu a comprar la fruita, mireu-vos, per exemple, els kiwis i no els vegeu com a Kiwis, sinó com a paraules. Quan n'agafeu un penseu que, a més de les lletres que té aquest fruit -la k, les dues is i la ve doble- té una personalitat que no poden explicar només la seva pell marró, la seva polpa verda esquitxada de puntets negres i el seu cor tou i blanquinós. 
    No us deixeu endur per les aparences, un kiwi és molt més que aquella baia comestible de les plantes del gènere de plantes enfiladisses anomenat científicament Actinidia. 
    Un Kiwi és, sobretot, una necessitat de ser descrit, de ser qualificat, de ser interpretat -com si d'una partitura musical es tractés- amb una orquestra de paraules. El Kiwi no és tan sols aquella fruita de forma oval, d'uns 5- 8 cm de llargada i 4,5- 5,5 cm de diàmetre. El Kiwi no té perquè sí una pela fibrosa de color marró-verdosa, no té per casualitat la polpa de color verd brillant o daurada amb fileres de llavors petites negres que també són comestibles. No. Aquest fruit no té una textura tova i un gust característic per un antull seu, o de la mare Natura, sinó perquè així ho han volgut les paraules. Ni més ni menys.  
     Actualment es cultiva en diversos països especialment a Nova Zelanda, Itàlia, Xile, Grècia i França. També es cultiva a petita escala als Països Catalans. En tots aquests llocs les paraules que el descriuen, que el qualifiquen i que l'interpreten són ben diferents. Perquè el món que coneixem no l'entendríem sense les nostres paraules.




                    Tabul Bosh