Darrera els vidres

      

     Plou. És la llevantada que ens havien anunciat els homes del temps. Quan t'agafa a casa, la pluja, amb els compromisos amb l'exterior acomplerts o, simplement, ajornats, és agradable. És reconfortant sentir com les gotes cauen sobre els vidres del celobert i produeixen aquell dring, aquella música, sense partitura ni instruments, però tan clàssica. L'aigua i els vidres fan una combinació interessant, sempre. Des d'un punt de vista auditiu, i també visual. El xoc de la pluja contra els vidres em produeix -no sé si només a jo o li passa a més gent- una mena d'emoció en l'oïda perfectament semblant a la que poden produir unes notes musicals. De la mateixa manera, sento una emoció, en aquest cas estètica, en contemplar, entre els reflexos tornassolats dels vidres d'una finestra, un bon ruixat. 

Plany per unes flors

            

      Me l'han mort . Han vingut volant o qui sap si arrossegant-se. Tal vegada els ha duit el vent o han vingut aferrats a la sola de les sabates, com aquells immigrants que es fiquen davall els camions per burlar algunes fronteres. Ella els devia sentir? És probable que sí. Mentre jo estava preocupat pel país, per la poesia i per les reiterades mostres d'horror en l'escena del món i dels sers que l'arrenden a baix preu a la globalització, que rima amb destrucció. Mentre pensava en fotografies de Magritte, on les dones volen cap a terres càlides per trobar-se amb homes-ocell i amb dones-girafa, en la selva crescuda al sol del meu esguard. que mai no deixarà de fecundar-les i fer-les pell on escriure la Història. 

    Mentre jo feia que la roba es desarrugués i que la mort no pogués agafar cap drecera tot reptant-la amb l'escombreta del vàter impregnada amb un desinfectant blau, mentre separava el bo i el dolent d'una patata i d'una mongeta tendra, mentre remenava en les cendres de la Humanitat a la recerca de les últimes brases, van arribar. 

    Mentrestant, el meu país petit havia parit una gatada i tots els cadells s'esgarrapaven per xuclar-li la vida. ¿Degueren arribar quan escoltava els preus de la nova temporada de tardor-hivern de la marca Llibertat? ¿O quan m'aixecava revoltat per no tenir un desguàs més eficient en la meva planta de reciclatge? ¿Ho devia saber ella, que se l'anaven a cruspir, fulla a fulla? ¿Devia saber que les seves flors serien violades per la barbàrie d'aquelles criatures sense ànima? 

   Ho havíem compartit tot. La llum, la terra, l'aire. No sé si t'estimava. Però l'amor no sempre és la millor mesura pet saber la veritat sobre la relació entre dos éssers, entre dues ànimes. Ara ja és massa tard. Adéu. I perdona per no haver-te posat aquell esprai protector contra el pugó, ramell dels diners. meu. Mai no podré oblidar el teu fullam verdíssim i les teves flors color de rosa. La crisi, tot és culpa d'aquesta maleïda crisi!

Homenatge

             

      Avui, en un acte d'homenatge als mestres i professors que ens vam jubilar el curs 2013-2014, ens han tornat a recordar com d'important ha estat la nostra tasca educativa, com de satisfets i orgullosos hem d'estar d'haver arribat a aquest punt de les nostres vides amb un bagatge tan valuós com el d'haver contribuït a la formació d'un bon grapat d'infants, nens i adolescents. Ens han donant les gràcies per tot plegat i ens han desitjat tota la sort del món en la nova etapa, encoratjant-nos a no desvincular-nos mai del tot del món educatiu, de buscar la forma de seguir aportant la nostra experiència a la societat. 

       D'acord. Farem el que puguem. Com ho hem fet sempre. Probablement no amb la intensitat dels darrers trenta anys, però sí amb la mateixa convicció, amb el mateix determini, amb les mateixes ganes d'aprendre. Perquè, si una cosa m'ha ensenyat aquesta feina de tres dècades davant els alumnes, és que el millor mestre és aquell que només té una infinita vocació d'aprenent. I d'aquest mestratge un no s'ha de jubilar mai.

Malson

          

      Què penseu quan passeu al costat d'algú que demana almoina al carrer? Això és una cosa que he de reconèixer que m'atordeix. I darrerament molt més que abans, a causa de la crisi, esclar. No la que diu Rajoy que té mig solucionada, sinó la que es manifesta sense mentides ni subterfugis en els descarnats desnonaments de famílies que es queden sense casa, en les creixents diferències entre rics i pobres que fan escruixir, en el fred que passaran més de 100.000 famílies a casa nostra aquest hivern, en les 4.000 tones d'aliments que caldrien aquestes festes per pal·liar la fam de moltíssima gent, en les interminables llistes de persones que fa dos anys que busquen una feina, etc. 

       Aquests homes i dones que demanen al carrer sempre em fan sentir malament; com si, d'una manera més o menys significativa, jo en fos responsable. Com si en algun moment jo hagués posat un granet de sorra en el munt de les disssorts que els aboquen a parar la mà tot suplicant que, entre tots, els ajudem a sortir-se'n. O, si no a sortir-se'n, com a mínim a sobreviure en la seva desgràcia. 

         I no se'm passa el malestar de cap manera. No em sento millor si els dono unes monedes o una barra de pa, perquè sento que, a la llarga faig un favor a aquell que realment l'hauria d'ajudar. I, si passo de llarg sense mirar-los, sento com si em recriminessin la meva suposada indiferència. 

          Fa molts anys, quan era un estudiant,  solia tenir rampells més o menys absurds i existencialistes , vaig voler experimentar què se sentia dormint en el caixer de l'oficina d'un banc. Així que un capvespre d'hivern vaig agafar uns cartons i em vaig estirar al terra d'una sucursal bancària de la Plaça de la Universiat disposat a passar-hi la nit. 
                Ara, actualitzant un d'aquells rampells filosòfics de joventut, provo d'imaginar que encara hi som, damunt aquell jaç, que no m'he despertat del malson d'un món injust que, entre tots, hem creat. I em sento malament, com quan passo al costat d'algú que ho està passant pitjor, infinitament pitjor. 

Adéu, mestre!

       

         Érem pocs, en una aula bastant petita. Si et posaves a primera fila, el podies tocar estirant un braç. Les seves classes eren sempre amenes i nosaltres, uns alumnes plenament conscients de tenir davant un Mestre de mestres i, per tant, de ser uns privilegiats per poder-lo escoltar.

        Jo, particularment, un menorquí que acabava d'entrar a la Facultat, diguem que per la porta de darrera, després d'haver superat un examen d'ingrés per majors de vint-i-cinc anys amb no poques dificultats, jo, dic, segur que devia ser d'entre tots  els que l'escoltàvem, el més neòfit, el més precari i, tanmateix, el més esponja de la classe. Ho dic en el sentit de receptivitat, d'estar durant tot el temps que durava la classe, amb les orelles ben obertes i amb les neurones receptives a ple rendiment.

        Algú ha dit que se'l podia comparar amb Pompeu Fabra. Jo afegiria que el Mestre que ens ha deixat avui s'ha afegit ja, on sigui, al grup dels grans forjadors de la nostra llengua. Un grup que va fundar Ramón Llull i que s'ha anat fent gran al llarg de la nostra història i que en el segle passat i en l'actual ha acollit Pompeu Fabra, Mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Joan Solà... I, amb ple dret, Antoni Maria Badia i Margarit.

          Vaig ser una esponja privilegiada, Mestre Badia, per poder escoltar-vos durant un curs. I, imaginant que ara us tenc, com en aquelles classes, gairebé a tocar, us dic: "Adéu, Mestre! I saludeu als vostres il·lustres companys, ara que els podreu tocar només allargant el braç!"