divendres, 10 de juliol del 2015

Dia 10 de juliol de 2015

       Tota la vida que vols una novel·la i escrius i escrius. Tota la vida que vols escriure un poema i et preguntes de què serveix treure paraules d'un sac molt gran per enfilar-les en lleixes com si fossin trofeus. Vols escriure novel·les i poemes, no saps ben bé el perquè. No és una ordre de cap déu, ni el primer manament d'un decàleg sagrat, ni una missió encomanada per cap esperit superior ni per cap amic mort en un camp de batalla ("escriu sobre mi, sobre la vida i l'absurditat de les guerres"), no és res de tot això; i, tanmateix, mai no podràs deixar d'escriure; tota la teua vida serà una obra inacabada.


Des de l'avió cap a Stockholm









dimecres, 8 de juliol del 2015

Jeroni Constantí (Fragments d'una novel·la impossible)

   

      Llavors Emma observa el mirall i aquell personatge ja no és al seu costat. Travessa el jardí aixoplugada pel sostre envidrat d'un passadís que duu als lavabos mentre la pluja no para. Pensa en l'Arca de Noè i ells dos que pugen a l'Arca bíblica. Ja en el lavabo, deixa l'arca.
     Has hagut d'anar a raure en la meva cova Jeroni Constantí! T'has esmunyit dins meu, Jeroni Constantí! Malparit! L'ascensor alaferit que tenc al cap s'ha precipitat en el buit, en l’abisme de la lògica, en l'avenc negre de la materialitat. No vull saber, Jeroni Constantí, com has passat pel descrèdit d'aquest conducte, com has irromput en aquesta concepció, en l'espai utòpic d'aquesta idea meva! Només veig que ets dins el meu, de cos, i no dins el d'aquella dona del mirall que fa poc tant t'agradava, i que ara, no sé com, ha recuperat la calma i segueix sopant tranquil·lament, aliena a tu i a mi. Tots aliens a tu i a mi. Oh! Personatge sàtir, indomable. Malparit! En la meva matriu creadora (tan endins, has arribat?) hi surava un òvul I tu, personatge a la recerca d'una novel·la, no pots desaprofitar l’ocasió. Gosaràs, per tant, fecundar-lo, aquest inesperat company de viatge? Et disposes a fer-me un fill, Jeroni Constantí?
     -L’escomesa va ser rapidíssima. Vas entrar, vivaç, dintre meu, amb una força mítica. Vaig notar com si una estrella hagués esclatat dins el meu univers de novel·la, o de què?. Em vaig marejar. Vaig intentar resistir-m'hi. Però aviat vaig compendre que no podia fer altra cosa que guiar-te, en aquell viatge cap a la vida, en aquell trajecte tan repetitiu i irrepetible, en el periple cíclic i harmònic que és la còpula d'un personatge amb la seva idea creadora. Et vaig deixar fer. I tot va rutllar, tot.
    Semblava correcte, funcionava. Creixia el ritme de la matèria que pensa. Energia vital. Unió. Organisme. Esperit. Primavera secreta. Ametlla de carn tendra. A fora, totes les ànimes de El mirall ballaven una coreografia espectacular, agombolant Michel Jackson.
    Emma, vas dir, ja sóc tu. Jeroni Constantí Bridge, ja ets meu, vaig dir. Veia paisatges onírics i provava postures. Ens mirem. Tu a sobre i jo a sota. Després, jo no toco de peus a terra i tu em somnies. Jo t'escric i tu m'esborres. Jo crido. Tu crides. Algú pica a la porta. Ocupat!, dic. Dius. Diem. Ocupats! Temo que totes les ànimes del jardí irrompin en el rusc, però al final segueixen el Jacko, disfressat de Peter Pan. Cap a l'illa del Mai Jamai. Tot ballant cap enrere.



dissabte, 4 de juliol del 2015





Des de l'avió cap a Stockholm






Dia 4 de juliol de 2015

Versace i Cavani a la mostra de la moda de Milà, obres d'art en 3D que, a més, caminen. Dones per a una exposició, d'una altra dimensió, d'una realitat extraordinària. Necessitat de provocar? Impactar abans que deixar indiferent, queda clar. Sohie Calle, gran provocadora, diu que no coneix ningú a qui li agradi deixar indiferent la gent. Veritat extraordinària. Existeix un museu a Manila d'obres en 3D a les quals els visitants es poden integrar per fer-se fotos. Provocar el visitant a ser-hi. Em pregunto: i si algun dia els espectadors d'una pel·lícula poden entrar-hi? La provocació il·limitada.  L'Amazònia i el Sàhara, connectats, diuen. Provocació geològica.
          Madrid diagnostica la fi del procés. La Moncloa considera que una resposta “proporcionada” i no fer concessions ofeguen el sobiranisme. Provocació inaudita. 
        El camí cap a la independència és complex, té i tindrà innombrables dificultats,  i exigeix una màxima concentració per no caure en la provocació, a fingir que no va amb tu, consagrar esforços a la modulació d'una reacció tranquil·la, al control mental i emocional.  
        Els moviments socials son ciclotímics. És difícil mantenir milions de persones molt temps a la part alta de la corba anímica, ho diu Josep Ramoneda en el seu article al diari Ara d'avui. De tant en tant, idò, va bé una provocació o dues per mantenir el tremp, com per exemple les dues fuetades que esmenta el mateix article: la suspensió del dret a la consulta per part del TC i la sanció del CGPJ al jutge Santiago Vidal. Provocacions, provocacions i provocacions. Tranquils dalt l'arbre.
      










Dia 4 de juliol de 2015



  Elles prefereixen el sexe a l'oficina. Aquest és el títol de l'article més visitat a la versió digital del diari Ara d'avui. He de dir que he estat a punt de clicar-hi per veure de què anava. Però, de moment,  no ho he fet. La combinació elles-sexe-oficina crida molt l'atenció. M'ha recordat un altre epígraf que vaig veure una vegada en un portal de relats que deia així: Les dones també ens fem palles. En aquella ocasió recordo que em va picar la curiositat, per dir-ho a tall d'horari infantil, aquell títol tan suggerent, i més en veure que havia acumulat un nombre exagerat de visites. Aquell cop sí, hi vaig caure de quatre potes, en el parany del títol escalfabraguetes. No en reproduiré aquí el contingut, d'aquell relat, però, comptat i debatut, vaig poder comprovar, amb decepció, que no tenia altra interès que el purament estadístic: la seva autora simplement hi feia una enumeració exhaustiva de tots els llocs on  habitualmet es posava contenta, ja m'enteneu. 
        Amb aquest precedent que acabo d'explicar, crec que és fàcil de deduir el perquè de la meva contenció davant els titulars que combinen ingredients de més de tres rombes, o, el que és el mateix, que et posen pràcticament la mà a la bragueta, o el peu, si és per sota d'una taula. 
          Per cert, preferir (açò sí que ho he mirat) vol dir Posar per damunt d’un altre o d’altres en estimació, en favor, etc. Jo prefereixo els pèsols a les faves. Això m'ha posat en el dilema que, si segons el titular-parany, elles prefereixen l'acontentament sexual a l'oficina, el que fan a fora de l'oficina està per sota dels seus gustos? Curiós, oi? I encara m'assalten alguns altres dubtes. De quin tipus de sexe estem parlant? I de quina mena d'oficina? I, ja posats, de quina mena d'ella? De què estem parlant, exactament? Es tracta de praxis o de teoria, de fets o de paraules? Amb qui? Quan? On?
Per què?
        _ ollons! No puc aguantar més!









Dia 4 de juliol de 2015






     


 El filòsof Achille Mbembe diu: hauríem d'esquerdar les nostres paraules emmurallades per deixar que de les seves escletxes neixin i s’hi enredin nous sentits. No es tracta de trobar una nova filosofia per al món, sinó de crear un món comú per a la inquietud filosòfica que ens remou els uns i els altres. 
      Em sembla entendre que, segons Achille Mbembe hauríem de trobar nous llenguatges per a un nou món globalitzat; un món on, malauradament, hi té cabuda, des de sempre, la maldat més absoluta, el terror més inhumà. Com trobar l'antídot, des del llenguatge, per a aquesta fosca realitat? 
      Llegesc, en un article de Xavier Antich a propòsit de la barbàrie que Estat Islàmic mostra al món mitjantçant els seus vídeos propagandístics, que Aristòtil, en el seu tractat Sobre l’ànima, ja va endevinar que la visió és una alteració que es produeix quan la vista pateix l’afecció d’alguna cosa que li és exterior. Una alteració, però, que transforma el subjecte, ja que, gràcies a l’acte de la visió, en primer lloc, aquell qui veu passa a posseir la forma de les coses vistes, i, en segon lloc, perquè, en l’acte de la visió, aquell qui veu i allò que és vist arriben a ser, en aquest instant de la percepció, una i la mateixa cosa. En cert sentit, esdevenim, encara que sigui per un instant, allò que veiem, cosa que més tard expressaria la formulació llatina d’aquest principi aristotèlic del coneixement humà: anima est quomodo omnia, és a dir, “l’ànima és, en cert sentit, totes les coses”. Perquè a través del coneixement allò que coneixem passa a existir, d’alguna manera, dins de nosaltres. Per això, res del que veiem ens deixa indemnes, sinó que, en molts sentits, ens transforma, ens canvia, modifica el nostre ésser fins a extrems que sovint som incapaços de reconèixer.
         En un altre article, Rafael Argulloll, antic professor meu a la Universitat de Barcelona, parla de l'art pictòric que vol capturar un temps molt més ampli que l'instant i abraça, a vegades, cicles còsmics sencers. El professor Argullol posa com a exemple  L’Anunciació de Fra Angelico, en què hi trobem la radical superposició de dos moments decisius de la cosmogonia cristiana. Al primer pla, l’àngel i la verge remeten a l’inici de la redempció. Amb colors renaixentistes però amb formes encara gòtiques Fra Angelico anuncia delicadament l’arribada del redemptor que s’allotja al ventre de Maria. És -en la visió cristiana- la redempció de la humanitat. La redempció de la caiguda que Fra Angelico pinta, al fons, a través de les figures d’Adam i Eva ja expulsats del Paradís. Caiguda i redempció: un instant pictòric que conté mil·lennis. 
     El passat contingut en el present. La pintura també actua, però, en l’altra direcció. Mig segle després de Fra Angelico, l’artista venecià Lorenzo Lotto va pintar una Nativitat extraordinària. A la cova de Betlem, amb Jesús acabat de néixer, ja hi penjava un crucifix. El sacrifici de Crist presidia el seu naixement. El futur contingut en el present.
       Davant les imatges de terror que contínuament estem obligats a veure em demano quin llenguatge hem de fer servir per neutralitzar-ne el degradant impacte que poden produir en l'espècie humana. I no me'n surto; segurament no deu existir, tal llnguatge O, si existeix, és un llenguatge de doble significació; com les pintures de Fra Angelico i de Lorenzo Lotto. O un llenguatge com l'ànima d'Aristòtil: de totes les coses. Fins i tot de les que no entenem.







Antivirus o apaga-i-engega-de-nou?






    Quan el nostre ordinador  intuïm que té virus, li engeguem allò que en diem, molt lògicament, antivirus. N'hi ha de moltes castes, però bàsicament en coneixem dues de molt clares i ben diferenciades: els antivirus gratuïts i els antivirus de pagament (se'n solen dir Premium, d'aquests últims). Serveixen d'alguna cosa? Esper que sí, jo no hi entenc gaire, però els experts diuen que són una eina imprescindible; sobretot, esclar, es deuen referir als antivirus que són d'afluixar la pasta. Els altres, que són els que faig servir jo, psè! Duros a quatre pessetes.
       Ara que parlem de virus, darrerament, quan llegiu la premsa, no us fa la sensació que li cal un bon antivirus al món que ens mostra, igual que als nostres terminals informàticsDe la mateixa manera, no us passa que quan escolteu les notícies a la ràdio o quan en la pantalla del televisor hi veieu certes imatges que es repeteixen en tauletes, mòbils i ordinadors, no us vénen ganes d'engegar un implacable i definitiu  antivirus, encara que sigui el més premium de tots?  Fins i tot, quan passegeu pels carrers dels llocs on viviu i, molt sovint, la realitat que hi veieu us remou estómac i consciència, no penseu que, ni antivirus ni res, que aquest sistema el que necessita és una apaga-i-engega-de-nou?
        A la societat actual tan globalitzada hi ha una quantitat enorme de programes que s'hi han instal·lat sense que en sapiguem la seva procedència, sense que hagin passat per cap filtre de seguretat; programes opacs, programes parany, que es van estenent arreu formant una  teranyina que arriba a assolir proporcions planetàries. Poder passar un bon antivirus que hi eliminés virus, troians i altres elements malintencionats i corruptius seria una bona feina. Una feina costosíssima, però molt necessària. 






Imatge: Google




Dia 4 de juliol de 2015




    Rellegir llibres que tens a casa d'ençà uns quants anys és una opció de lectura interessant, que té uns avantatges prou evidents.
    En primer lloc, resulta molt rendible econòmicament, ja que et permet rendibilitzar una despesa que vas fer fa molts anys, treus uns beneficis renovats a una inversió que, d'aquesta manera, esdevé més productiva en el temps del que tal vegada havies previst. És com tornar a assaborir el fruit d'un arbre que, al fons de l'hort, tenies oblidat.
   En segon lloc, et permet redescobrir autors, tornar-los a col·locar en una actualitat, encara que només sigui la teva, i comprovar que, malgrat el pas del temps, aquella obra en realitat no n'havia marxat mai, de l'actualitat, i que no mereix raure al fons de cap oblit.
   En tercer lloc, aquest llibre que ara tornes a llegir és un objecte que forma part de la història de la teva vida. Amb l'obra rellegida, idò, no només recuperes la història que el seu autor hi explica, sinó una part de la teva pròpia història. Aquell llibre que torna a les teves mans, després d'un temps més o menys considerable, et porta, també, una olor especial, l'olor dels teus records.
   Si un dia no sabeu quin llibre comprar davant l'allau abassegador de novetats que ens presenten, o si aquell mes aneu justos de pressupost (maleït IVA!), no ho dubteu: segur que al fons del vostre hortet hi ha un arbre que us espera, delerós de donar-vos, de nou, els seus béns!


         


Dia 5 de juliol de 2015




      Assegut a un banc del carrer Rogent, un carrer per a vianants, m'embadoco després que l'Esther, aquesta vegada, ha entrat a una perfumeria, cosa que em dona un marge bastant folgat de temps. És sabut que, entre els llocs d'esbargiment preferits pel sexe femení, ocupen una posició preponderant les botigues. 
     I jo m'atreviria a dir que, en el rànquing de les botigues que encanten més una dona, a dalt de tot hi ha les que mostren i venen roba, i, només una mica per sota, les que l'encativen amb perfums i colònies, cremes per la cara i per al cos, pintallavis, ombres d'ulls, etcètera. El que dic, idò, tinc temps de fer una bona badocada! 
     Ara que parlem d'encativar, guaita quina dona més maca que passa! Si Ella es solaça amb perfums, m'està permès solaçar-me amb dos pits esplèndids?    
    Després us diré per què, però deixeu que us expliqui el que he llegit no fa gaire, tot veient aquestes belleses. No és altra cosa que, a la majoria d'homes, ens atreuen els pits de les dones. Se'ns hi van els ulls. La primera cosa que solem fer quan tenim una dona als braços és grapejar les seves mamelles, i, un cop enllitats, amorrar-nos als seus mugrons. Ens inspira el vell record de la font nutrícia de la vida. Acalem les parpelles i somiem que la carnositat marronosa ens proporciona glopades de llet. D'aquesta manera convertim automàticament la parella en símbol de la mare eterna que alleta el seu fill. O sigui, que tota dona representa en certs instants la mare, és la viva imatge de la mare engendradora que llavors recuperem de l'immemorial; i quan en plena brega amatòria ens aferrem als seus pits, no és sinó el preludi de la seducció incestuosa de la pròpia mare. Per dir-ho sense embuts: la demostració suprema de la nostra virilitat, al mateix temps que de la nostra feblesa atàvica. 
      El que acabo d'exposar és, com us deia - i perdoneu que us hagi deixat amb l'ai al cor- el que es desprèn del llibre que estic rellegint aquests dies. Es titula "La mar no està mai sola", de Robert Saladrigas.  Crec que paràgrafs com aquests et permeten contemplar les dones que passen amb més coneixement de causa. 
     Vaja, l'Esther ja és aquí, Hauré de deixar la meva feblesa atàvica per una altra estona. Tanmateix, no és qüestió d'afartar-se'n. 











Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...