Perfils

-Sí, hi he anat aquest matí.
-...
-Doncs, què vols que et digui, la feina no sé exactament de què va.
-...
-Bé, diu que hi ha diversos perfils, que es tractaria de veure en quin encaixaria millor jo...
-...
-Sí, més o menys; no sé; pot ser sí; tal vegada... Ja pot passar, ja. Ai! senyor, no em trepitgi, si pot ser!
-...?
-No, res, és que estic al metro... A aquesta hora, ja et pots imaginar! No, no, podem seguir parlant, cap problema. Doncs això.
-...
-Sí, sí, en aquest pla, saps? Que si primer m'han de mirar el perfil, que si l'encaix, que si òsties en vinagre. Com si en comptes de donar-me un curro m'hagin de prendre mides pel taüt, tia!
-...
-Clar, clar. Ah, i a sobre, no t'ho perdis, volen que els primers tres mesos estigui de prova...
-...
-No, ja ho sé que això dit així, en certa manera és normal, però a que no saps les condicions que em proposen...?
-(...?)
-Lia...? Que em sents? Hola...!?
-(...?)
-Ara! No és que s'havia tallat, tu! Devem haver passat per un forat negre d'aquests!
-...
-Per cert, parlant de forats...
-...?
-I tu, que tal, l'altre dia?
-...
-Què em dius ara? Et va donar pel cul...?
-...
-De veritat?
-...
-I què vau fer...?
-...
-Vau estar tota nit follant com a conills! Desgraciats!
-...
-Enveja? No, dona! Si jo ara mateix estic fent-li una fel·lació a un tio que està per menjar-se'l! Quan acabi diu que em menjarà el cony com no ho ha fet mai ningú.
-...
Bé, nena, et deixo! Demà seguim parlant! Si no fos per tu, no sé com ho faria!
-...
Jo també, maca! Un petonàs! I records a l'Adam!
-...
Sí, ja ho sé, ja! Ala, penja, que aquí tot el vagó em mira malament; tenen molt poc sentit de l'humor, aquest jovent! Quan arribin a la nostra edat...!
-...
-Sí, sí, adéu, déu, déu...

Xuclar

-Li vaig xuclar, encara que no m'agradi dir-ho així. Xuclar és un verb que fa pensar en treure el suc a una cosa. Me'n vaig a èpoques molt llunyanes tot xuclant coses. A part de les mames de la meua mare, que supòs que devia xuclar amb ganes, vet-ho aqui, com fa tothom, pens, he xuclat tantes històries en aquesta vida que em fan venir ganes de vomitar. Ep, no penseu malament! O sí, penseu com us doni la real gana. Quan es tracta de xuclar, fins i tot hom pot pensar en xuclar la sang a algú. Literalment, vull dir; allò que fan els vampirs! Ja sap. Per cert, no troba que estic una mica pàl·lid? Que el tutegi, diu? Troba que ja m'he guanyat aquest dret, després de tants dies de fotre-li el rotllo? Bé, ho faré, idò. No troba que estic sonat? Però de què parlàvem? Ah sí! De xuclar. Que a qui li vaig xuclar què? No m'atabalis i posa'm un altra copa. És clar, el de sempre. Avui he comprat un llibre. Són contes d'un tal David no se què Wallace. A la portada hi ha uns conills davant d'un televisor. Uns estan mirant la pantalla i altres no. A la pantalla hi ha un home que en comptes de cap té un televisor. Jo què tenc, en el cap, amic meu? Ah, clar, tu no ets cap conill i no pots dir. T'ho diré jo, idò. Encara no m'has dit el teu nom, però. Com vols que et tutegi, si no sé què collons noms? D'acord, Foster. És un nom molt polit. Em sona a cowboy. I amb açò ja anam al cine. On vaig xuclar bastant, no et diré què, però em vaig fer un fart de xuclar. Foster. M'agrada. Sí, gràcies, ja era hora que em posessis la copa. No, no vull cap... No, no es diu palleta!  es diu... Merda! Ara no ho record! No, no cal que miris res, ja se m'acudirà, tenc una neurona que ara corre a esbrinar-ho, és lenta com ella sola, però al final m'ho troba tot. Per on anàvem? Punyetero, com que vols saber a qui i què li vaig xuclar...?

Closques

                   -Vaig conèixer algú que deia que tenia una novel·la dins el cap, que no escriuria mai-. El cambrer li va posar el got davant amb un whisky, sense gel, com cada dia. -És com aquell que deia que havia estimat tantes dones que mai no havia tingut ocasió de casar-se. Les novel·les, com les dones i tot el que representen, estan més dins el cap que enlloc. No et passa a tu que quan veus una dona la voldries tota per tu, la voldries tocar, bé, vull dir que li voldries fer l'amor tot el temps. Però evidentment això només ho tens dins el cap, per sort, no surt mai a fora i si surt és perquè alguna cosa no està bé.  El cap dels homes -no sé què passa dins el de les dones- és una closca de nou abocada a la deriva dins les aigües d'un riu cabalós, o una fulla que el vent duu on vol-. L'home fa un glop del líquid daurat que el cambrer li ha abocat al got, un got ample i pesant que la seva mà agafa amb força.-No t'has fixat mai en els anuncis que fan per televisió? Si el producte que volen promocionar va dirigit als homes, sempre, sempre hi surt el tema de les dones. No importa que no hi tingui res a veure, sempre hi ha una dona pel mig. L'altre dia em fixava en aquell que es veu una parella rebolcant-se per terra, grapejant-se, petonejant-se. Fent l'amor, vaja! Vestits, això sí, però forfollant-se com a conills! I em preguntaràs, de què era l'anunci? De cotxes, era un putu anunci de cotxes, de cotxes espectaculars, d'aquells que només es poden comprar els rics!

Sexe

-Aquesta nit tampoc no hi haurà sexe-va dir l'home que seia a la barra. El cambrer li acabava de posar un altre whisky. El coneixia de feia temps, aquell client. Cada vegada que entrava estava en aquell moment del dia que falta poc per tancar. -No importa, perquè el sexe que jo vull és molt conceptual, literari, artístic; i, per tant, corregesc el que he dit. No posaré el meu penis dins la seva vagina però no importa. Faré del meu cos una gran mar on hi nedin milions de peixos o un petit univers on els estels siguin encenalls de bells i lleus pensaments. Les petites percepcions que tenen lloc en el nostre cos i que moltes vegades ens passen desaparcebudes poden arribar a ser molt més importants que aquelles que es produeixen de manera massa contundent, fins i tot agressiva. Fer sexe no és només forfollar amb els genitals, com moure una clau, dins un pany, com tractant d’obrir-lo, de fer-lo anar, etc. És molt més que això.

Ciborgs i estupideses

       Avui ha fet un dia bo, llàstima que ha durat una hora menys! Ahir vaig sentir que el futur no serà una Terra plena de robots, sinó de ciborgs, que vindran a ser una mena de mescla entre humans i robots. I supòs que això d'endarrerir o avançar una hora estarà ja superat, perquè el temps ja no serà tan important com ho és ara, ni les hores de llum solar que té un dia seran un factor decisiu per a l'economia mundial. Hi ha moltes coses que la humanitat haurà de deixar enrere, si vol continuar tenint un paper preponderant sobre el planeta Terra. I aquesta bajanada de creure que amb això de posar les agulles del rellotge cap endavant o cap endarrere aconsegueix estalviar diners i fer més felices les persones, no ha de ser, ni molt menys, l'única que ha d'abandonar, d'estupidesa inútil, si és que n'hi ha d'útils, d'estupideses, que tot podria ser. De fet la gran estupidesa universal de creure en un Déu, sigui cristià, musulmà o jueu, potser ha estat i és útil a vegades, encara que no per això deixa de ser una estupidesa. I totes les parafernàlies de la Setmana Santa, què són, sinó extremitoses estupideses i, tanmateix, imprescindibles per a la felicitat de tanta i tanta gent!

     Per  cert, les cortines ja estan netes i penjades. Han quedat d'un blanc immaculat, com d'un vestit de núvia dels de tota la vida. Allò de les mans en les anques d'ella també va acabar bé, puc fer vida normal, vaja. Sembla que fins d'aquí a força dies no tocarà despenjar les cortines una altra vegada. Llavors no sé què passarà. I ara que hi pens, els ciborgs com s'ho faran...? Tenim tot el temps del món per fer les conjectures que calgui. 

Cortines

         

            Avui ha fet un dia gris com si fos racionalment normal que uns núvols que tapen el sol li donessin aquest aspecte a l'aire i hàgim de dir gris quan podríem dir una altra cosa; com ara un dia en què l'aire no és el tot diàfan i no deixa que la llum s'escampi per arreu i les coses semblin pintades de color grisenc, o blanc trencat, o fumat. Bé, deixem que gris sigui el més representatiu i connotatiu i ja està. Hem de netejar les cortines, ha dit ella. Escala. Cortines a baix. Sí que estan brutes; potser un xic grises. Ella dalt l'escala, baixant el teixit grisenc que penja davant els finestrals de la sala i del dormitori. Jo a baix, mirant. Pensava racionalment i no podia. Llavors he tingut por a una mena de buit. A l'irracional? Al buit intel·lectual? A l'instint animal que a voltes ens assetja? Li he posat les dues mans a les natges. Quà fas, ha dit. Un mig xiscle. No ho sé, li he dit. O hauria d'haver dit ignoro per què ho faig, o no comprenc per què de sobte he posat les mans en un lloc il·lògic, fora de guió, inversemblant.

Pilotes

Avui també fa un dia lluminós de primavera. Per dinar faré unes pilotes amb sípia i pèsols. A mamare li sortien molt bones, les mandonguilles, o pilotes, amb sípia i pèsols. A c'as General, un bar que hi havia al carrer de Mallorca, de Ciutadella, on ara hi ha un Kebab, també les feien boníssimes,  eren mítics els entrepans de pilotes amb sípia i pèsols. de c'as General, i les del Portal de la Mar, que regentava el mateix senyor que el Bar del carrer Mallorca, a tocar d'es Pins.  Bé, en aquest cas hauria de dir pilotes amb sípia i fesols, que és com en diuen dels pèsols a Menorca. Per cert, que el Portal de la Mar era al costat de la discoteca Mánnix, que formava part també de la cadena d'establiments de restauració i oci que dirigia aquest home anomenat popularment es general, una fura dels negocis relacionats amb el divertiment i la disbauxa, sobretot, la nocturna. A Mánnix vam veure els primers streptesses, per exemple. I allí hi va cantar en Lorenzo Santamaria i la Mari Sanpere hi va fer un dels seus xous. Tristíssim, però no hi havia res més! Sort teníem de les pilotes, per alegrar-nos el cos!

Ara, les millors pilotes que he menjat mai són les que feia la meua mare. Amb tomatigat, amb salsa d'ametlles, amb sípia i fesols... Insuperables. Com que el pa d'aquell temps era tan bo, molt mės que el d'ara, era un plaer immens fer mulles de pa en aquelles salses, quan ja s'havien acabat les mandonguilles. No hi havia festa sense pilotes, a casa. I com que les festes acabaven tard, a altes hores de la matinada, unes quantes llesques de bon pa sucades en la salsa de torn de les pilotes eren el punt final ideal de la jornada festiva.

Un palomo no hace verano

Avui ha mort Johan Cruyff. Ahir vam anar a la platja de Sant Salvador i ens vam estirar una estona a l'arena després de dinar a un restaurant anomenat El Rey del Pescado, que es troba dins el terme municipal de Calafell. Va fer un dia esplèndid de primavera, sense ni un sol núvol, immillorable per passejar al costat del mar i contemplar com de pressa passa el temps, com una altra vegada estem a les portes d'un nou estiu, com ens agrada veure que la vida, malgrat tot, és una cosa de bon veure i de bon viure. Aquest matí en despertar-me encara he pensat en la cambrera, encara he recordat el seu cos com qui recorda un bell paisatge o un quadre estimulant que no passa mai de moda, un clàssic com una obra musical o una escultura d'aquelles que no et canses mai de mirar. Reconfortant bellesa, la d'aquella joveneta que ha vingut a demanar-me què volia prendre i a qui jo hauria contestat vull  una petita presa de bellesa, com la teva, mira per on! Però no ho fet, és clar. Perquè no he pogut. Johan Cruyff ha mort. Però malgrat tot, malgrat que fa dos dies hi va haver un altre atemptat d'Estat Islàmic i hi van morir moltes persones, la vida sempre serà una cosa de bon veure i de bon viure. Ja ho deia el gran Johan "un palomo no hace verano". Però l'important és que mentre hi hagi coloms i estius, hi haurà esperança.

Pensaments

• Els escriptors miren la vida amb ulls d'escriptor. Són uns ulls que poden mirar cap a fora i cap a dins. Són uns ulls davant els quals la realitat es transforma, de tres dimensions passa a tenir-ne moltes més, desenes, o tal volta centenars o milers. Els ulls d'un escriptor no miren la realitat, sinó que la pensen, perquè els pensaments es poden escriure, i les imatges només es poden mirar. Hi ha una diferència substancial entre pensar i mirar, entre escriure i descriure. Hi ha escriptors que escriuen amb paraules; però també n'hi ha que escriuen amb imatges. I és ben cert que hi ha imatges que valen més que mil paraules; però no perquè siguin tan sols imatges, sinó perquè qui les ha creat o recreat, és no un mer observador, sinó un gran pensador.

5/03/16

      Mires a banda i banda mentre esperes per creuar el carrer. Ets de mida reduïda, molt portable, de pelatge suau i sedós, de bon caràcter, amic de moltes moixaines. Passen cotxes, no gaires, però cal estar vigilant. També passen persones que van a les seves coses; entre altres, a perdre aquells grams de greix que es van trobar per casualitat en la menja de dins d'un plat massa ple, en una dieta massa carnosa, massa complementada, condimentada i desorganitzada, sense horaris ni agenda. Et passen pel costat persones que volen estar bé amb el seu cos, i amb el cos de les seves companyies, persones que cuiden la seva imatge, aquella imatge que se les mira de dins el mirall estant. Aquestes persones corren com a fletxes i passen al teu costat, vestides amb pantaló curt, samarreta lleugera i transpirable, és a dir, de teixit orgànic, calçades amb vambes de color cridaner i de pes insignificant. També cal que vigilis, amb les persones; una topada amb la seva massa calòrica podria tenir per a tu conseqüències fatals i irreversibles, o, amb una mica de sort, podria suposar per a l'economia de la teva família, una despesa que mai no ve de gust d'assumir. Per cert, aquest mirar a banda i banda que fas abans de creuar el carrer se m'acut que tal volta també vol ser una llambregada a unes altres menes de dretes i esquerres. No sé com deus estar, amable i prudent gosset, de política; fins als dallonses, suposo, com tots i totes! Quina vida!

Escriure

"Tinc el desig d'escriure i no puc; no en tinc ganes i no puc estar-me de fer-ho; aleshores escric i m'aturo."
                             Baruch Togarni