Zahra Kurdish

Discussion

Derek H

Photography

yxp Katharina

Photography

Joc

Uns joves han baixat al riu, els veus.

Fan jocs de joventut: Hi tiren pedres.

Com bales furients, alguns dels macs

fan bots desiguals a sobre l'aigua,

abans d’enfonsar-se. D’altres, són trons

que rompen el mirall, amb molta ràbia.

Els més lleugers seran ben lluny, lliscant

per la pedregosa llera, un dia.

Al fons del gorg, els més pesants cauran,

còdols oblidats al fons de la vida.

Carpe diem

Carpe diem

És en la pols i en el brot, de sempre;

sense cosir, fet de carn i d’esperit;

la bocana del port de casa teva;

extens i cabut, et toca amb el seu dit.

T’il·lumina amb una llum que t’encega,

enfila l'agulla del teu destí,

esborra roig a la sang i la crema,

et bomba aire i llum cada matí.

Nit i dia, viatger, t'aventura;

et teixeix camins que desfà, indolent.

Cap pas no vol seguir ni fets augura.

L'ahir et pren, i el demà, prest no el tens.

Segons el moment, et fa plorar o riure:

endevina què és, si hi ets a temps!

Res no vals

Retens la certesa que has de morir

com qui reté un ostatge de cartró

i no en pot demanar ni un trist rescat:

ningú no paga pel que res no val.

La teua vida té aquesta condició:

només tu n'ets inútil fiador.

Les set finestres

Cada vespre tanques les set finestres;

la que fa amb la realitat un xamfrà,

la que s’acara a la nit, i que dóna

al temps que no tornarà.

Clous la mentidera, la de l'atzar,

perquè et deixin descansar amb placidesa;

per on entra la por d'existir un dia menys

ajustes, amb incertesa.

Sens pensar, deixes fora el fosc destí,

i la sort, no fos cas

que vulguin, tantost, donar

el teu fat dormit a la mort.

Cada vespre tanques les set finestres;

i cada matí les obres, temorós, de bell nou!

En tot moment

Jo escric poemes en tot moment.

N’escric quan et miro, un poc absent,

quan et faig el primer petó del dia.

Sense defallir, jo escric poesia

quan em dius que he de planxar les camises,

quan em trobo a l'ascensor amb la veïna,

quan al supermercat em canta el compte

la caixera, quan jo l'hi pago, faig poesia.

Sempre, sense esma, escric poemes.

N’escric mentre llegeixo un novel·la,

els faig dins el fullam d'una revista,

els creo entre badalls i bagatel·les,

poemes ateus, eterns i/o budistes.

Ara i adés, tenaç, escric poesia.

En l'andana del metro i en el bus.

Quan pujo a un taxi, quan agafo el tren,

escric versos fluorescents dins un tub,

dins el bany faig higièniques rimes.

Jo escric poemes tot el temps, no me'n canso.

Perquè en penso en passat i en present,

en faig d’indecents i carnals,

en conjugo en subjuntiu i en calent,

en mode imperatiu, muts i verbals.

Jo sóc poeta en tot moment.

T’escric, poesia, tot el dia.

Mai no faré altra cosa, sóc tot teu!

Les prunes sense estiu

       

          La dona entra a l'habitació sense fer soroll. Ell no dorm. Obre la finestra i veu un camp molt verd amb muntanyes al fons. El cel és blau. Se sent brunzir una abella. L'herba és lluent, la terra, flonja i humida. Una papallona es posa suaument sobre el botó dolcenc d'una grosella. Un cuc rosega la polpa virginal, càlida, d'una pruna. Les fulles dels arbres es desperten de somnis exposats i de vides pintades amb pinzells molt fins. L'aire és sanitós i recomanable per a una vida feliç. En els vidres de la finestra dringa una lluïssor daurada. Fins i tot una música llunyana però ben viva ho impregna tot: el camp, el cel, les muntanyes, la terra i l'herba.

La dona el mira amb una tendresa especial. Té els ulls de color avellana. Els llavis molsuts són dolços, d'una dolçor que mai no podria explicar amb paraules, dolçor de llavis i dolçor de tants besos d'amorosa llei de llavis de dona. Sospira, bevent mel i bevent desig. L'estima. Amb tot el seu cos. Es fon en la seva bellesa. I és, com abans, feliç. Verdor i cel. Papallona i paraula en vol de silenci i de música llunyana, viu d'estimar i d'estimar-se.

Li acarona els dos pits. Sense descordar-li res. Sense treure-li cap peça de roba. Sense obrir cap piu, sense alliberar cap botó. Li recorre amb les mans les prominents natges, els malucs sinuosos. La seva pell és tan suau que no es pot dir. No pot dir l'aigua lliscant en els rierols de les fulles, no pot saber l'aigua sadollant la set dels alocs. És una pell tan suau que no la toca, tot i amanyagant aquells pits descoberts entre onatges de saliva, llepats fins a la ràbia.

Sent en el paladar el gust amarg d'una ametlla. Molt endins del cervell li esclata una tomàtiga, li cruix en algun nervi la fulla fresca d'una lletuga, ben regada d'oli i sal, i li fueteja la llengua la coentor d'un pebre verd, la picantor dolcenca d'una ceba. Entre dringar de copes, el seu cap s'omple d'ecos de converses sobre la vida, de rialles i d'algunes cançons molt sentides, encara que estrictament desafinades. I ensuma olor de tabac i també d'altres herbes. I es veu surant sobre una rotllana de gent enmig de l'arena d'una platja. I els pensaments volen cap a illes filosòfiques, tot mossegant amb fruïció grans talls d'existencialisme.

Agafa un paper i un llapis i comença a escriure. Altres vides, sensacionals i inimaginables, passen per les seves venes. Veles en el seu cor i ales en la seva ment. Sentiments ondulants, descobriments essencials, valors fulgurants. Dies d'altres temps, paraules d'altres boques. Pàgines i pàgines, un viatge cap a l'infinit. Transita per carrers mítics, coronats de Voltes, enfarinats d'arena. Acarona el front de cavalls alats, els fa botar enmig de caragols multicolors. Sent flabiols i músiques i empaita sargantanes i sirenes entre les sines de fembres gegantines. I pinta naus de catedrals amb pintures esquitxades per petxines i per sucs de fruites encantades.

S'asseu en una butaca de teatre i aplaudeix després de contemplar la bellesa de les idees, d'escoltar la paraula de les músiques i de sentir el silenci de les emocions de l'ànima. Plora. Riu. Entén el que no es pot entendre, viu sense gramàtica tots els mots de la vida. Mor en vida, reneix embolcallat d'una llum sense dies. Entén el perquè de tot plegat, capeix foc i fum, coneix els motius d'una tal Lucrècia, i els d'un tal Dom Joan, i viu el somni d'una nit d'estiu i la desobediència de la rebel Antígona.

En un globus, empès per vents favorables, travessa terres i mars, continents i illes tot escoltant sons de clavicordi, d'arpes i un quartet de corda. I, com a colofó a aquesta inèdita barreja, l'estremeix l'empremta d'una música espanyola, amb guitarra flamenca, caixa i castanyoles.

Puja en una barca, gronxada per unes aigües cristal·lines. De fons, escolta una cançó que parla del seu mar, del mar on havia nascut, de les marees que l'havien gronxat, de la dona que l'esperava entre la platja i el cel, perfumada de brea. Escala una muntanya i la baixa cavalcant sobre el llom d'una àliga. Travessa l'oceà, a grans braçades, i se l'empassa una balena prop de trenta mesos, durant els quals s'alimenta de crustacis i folga amb una dona anomenada Dalida, de pits descomunals i sexe bivalve. "Com vas arribar, aquí?", li va deman un dia, després de fer l'amor; "Si ho fem tres-centes vegades més seguides, ja t'ho diré", li va contestar. Cosa que no va poder ser, per raons òbvies, car aquella dona no era cap balena, sinó una espècie de musclo amb tetes, i ell no era Samsó, sinó un home perdut enmig de l'oceà.

De tornada a casa es va dir que volia ser periodista, que era la manera més clara d'explicar les coses que passen al món i, de retruc, explicar-se un mateix, com a part integrant d'aquest món. I ho va ser. I les seves cròniques explicaren un món en declivi, una societat malalta, una fugida cap a endavant, cap a l'abisme. Llavors va sentir-se cridat a provar de salvar ni que fos les quatre coses bones que hi restaven, al món, al cor dels qui l'habitaven, com va fer Noè abans del diluvi universal.

Així que no va parar fins a reunir allò salvable de la humanitat, les llavors que, potser, encara li permetrien tornar a rebrotar, a renéixer de les seves pròpies cendres, com la mítica au Fènix.

Tanmateix, al final, l'home sempre anava a petar en aquella habitació fosca, on les finestres no es podien obrir, on era hivern, un hivern en una ciutat grisa i trista, on feia molt de temps que no hi veia, que no acaronava cap pell ni cap cos, que no podia explicar amb paraules els camins del desig i de l'amor, que no podia tastar cap mena de menjar, on escriure era una galàxia engolida pel forat negre d'un univers sense vida, on el temps no tenia paraules ni silencis perquè, aquell l'home, n'havia perdut la noció, del temps i de les paraules.

Quant de temps fa que jeu en aquest llit? Quan se'n cansarà, aquella persona, de fer-li, dia rere dia, la mateixa broma? A què treia cap que obrís la finestra dels seus somnis, si ell ja no dormia, si feia molt i molt de temps que el seu son era un son eixorc que s'havia assecat, com s'assequen les prunes sense estiu?

Remodelació

   

       

            En aquests dies les hores se'ns han omplert de feines de tota mena que no tenen res a veure amb aquella remota possibilitat d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. Fa una setmana ens va passar que vam caure de morros a l'asfalt d'un carril de bicicletes i des de llavors que escriure s'ha convertit en una cosa introbable entre un munt de coses imprescindibles de fer amb les quals tropisses a cada moment de totes les hores del dia. Ara ha esdevingut ineludible aquella atenció cap a la persona que estimes -la que va sortir més mal parada de l'accident. Higiene, cura de ferides, medicació, menjar, acompanyament... coses que abans no venien al cas, ara són en el  cabàs que cal carretejar cada dia. A la lletra grossa de la relació entre ella i jo ara s'hi ha incorporat la lletra petita. Perquè ara cal estar per tot, un tot que s'ha manifestat més que no abans, un tot que ha incorporat nous treballs, nous objectius, que ha tret i ha posat d'aquí i d'allà; en definitiva, aquella trompassada ha reformulat prioritats, ha remodelat les nostres hores i, de rebot, les nostres vides.

El No i el Si

El No diu al Si que es deixi de bestieses,
que guanya qui sempre té la Llei al costat
i la Llei és gran en la seva saviesa
i els seus camins porten a l'única Veritat.

Però,

El Si diu al No que no hi ha lleis infinites,
que, de veritats, n'hi ha tantes com vides
i que deixi ell d'esmenar-los la  plana.

Si no s'hi avé, que faci un pas al costat
i deixi passar al Potser, o al Tal Vegada!