Esperit nadalenc i acord

Avui he ornamentat l'arbre de Nadal. Ho he fet perquè el meu fill Eduard m'ha demanat que què passava aquest any amb l'esperit nadalenc, que no havia entrat encara a casa. Es veu que, sense l'arbre de Nadal, amb les seves llumenetes de colors, les seves boletes de vidre platejades, daurades o roges, amb les figuretes aquelles que, fetes amb una delicada estructura de fil de vímet, representen angelets alats, campanetes, cors i estrelles, a més de capricioses cristal·litzacions de gel i la neu que no és neu sinó encenalls de poliuretà, sense tot aquest virolat desplegament que converteix un simple avet en arbre de Nadal, sense tot això, no es pot dir que hagi entrat en una casa el famós esperit nadalenc.

Bé, doncs, ja tenim l'esperit nadalenc a casanostra!. I ara que me'l miro, amb tots els llumenets multicolors encesos fent aquelles seqüències, a estones de ritme sincopat, després vibrant, adesiara lànguid i fonedís, que no pots fer per menys de mirar, com si t'hipnotitzessin, penso que tal vegada això de l'esperit nadalenc no és altra cosa que una mena d'hipnosi social que ens afecta a tots. El focus hipnotitzador, però, no es troba en la llumenària dels arbres de Nadal. Ni tampoc no va encendre's, ara fa uns dos mil anys i escaig, en el cel de Betlem. 

Quan i on va néixer, idò, l'esperit nadalenc?

És complicat; gairebé tant com que en Mas i en Junqueres trobin un acord. N'haurem de seguir parlant.

Registre Civil i serial telefònic

L'altre dia vaig anar al Registre Civil de Barcelona a fer un tràmit. Mentre esperava que sortís el meu número a la pantalleta em vaig asseure en una de les cadires que, disposades en tres fileres, hi havia a la sala. Darrere meu, una veu em feia arribar a l'oïda unes paraules que a dreta llei no anaven dirigides a mi, però que el meu cervell, ociós en aquells moments d'espera, recollia i descodificava, car aquesta és una funció que té assignada, entre moltes altres, esclar.  Encara sort que, ell, el meu cervell, ja sabia que d'aquells impulsos que li arribaven no n'havia de fer gairebé res. Allò no anava per ell; només li calia enregistrar-ho, prendre-s'ho com una variant més dels innombrables sons que provenen del món exterior; així com en el camp pots escoltar el  bel de les ovelles o el mugit de les vaques, en una sala d'espera pots escoltar serials telefònics. 

En aquesta disposició tenia, doncs, el meu cervell, pel que fa a les paraules que provenien de la dona que ocupava un seient darrere meu i que eren pronunciades frec a frec d'un telèfon mòbil. Tals paraules anaven dirigides, sens dubte, a un home amb qui la jove devia mantenir una relació prou íntima. Si el meu cervell hagués estat el d'aquell home segurament hauria reaccionat d'una manera molt diferent a la que ho feia en discriminar que ell no era el cervell destinatari d'aquelles entrades auditives. No era el destinatari de paraules com ara: "què més m'expliques?", "què t'has pres?", "ui, ui, ui, ja notava jo, que anaves una mica content!" I coses així. És impressionant, vaig pensar mentre escoltava la dona de darrere, la capacitat de filtratge i discerniment del cervell humà! El meu, de cervell, sap perfectament a qui van de pet aquelles paraules; la seva ductilitat fa que no es senti condicionat per allò que sent; i sap que jo, el seu amo, no tenc res que explicar a aquella pesada, i molt menys encara ni li he de rendir comptes de si he o no he pres res, o si, a conseqüència d'això, estic més o menys content!

Uf, quina sort! Quina sort de tenir un cervell tan funcional i "intel·ligent"; i quina  sort de veure a la pantalleta de la sala d'espera que ja ens tocava. A la fi, faríem allò que havíem anat a fer, un tràmit administratiu. I no escoltar serials telefònics.

Lletra lligada

Jo no sé escriure amb lletra lligada. I no és perquè a les escoles on vaig anar de petit -es Born, ca's Padres-, no n'ensenyessin. Estic segur que n'ensenyaven, però jo no vaig aconseguir aprendre'n. O, si en vaig aprendre, en algun moment en devia desaprendre. És curiós. Jo no he estat mai molt ràpid, escrivint a mà. Suposo que això deu estar relacionat amb el fet que mai no vaig saber lligar bé, amb prou eficàcia i rapidesa, les lletres. Curiositats de la vida. Quan vaig entrar a la Facultat de Filologia, doncs, vaig tenir un problema: no podia prendre apunts amb les mínimes garanties d'una correcta transcripció d'allò que, massa de veres, recitava el professor o professora de torn. I jo, com que no sabia fer la lletra lligada, no enfilava els signes amb prou prestància per tal que en resultessin paraules intel·ligibles.

A les classes, per tant, no ho passava gaire bé. Per més inri, una vegada, una companya em va demanar que li passés els apunts de l'endemà, ja que ella no podria assistir a una classe, ara no recordo de quina matèria; que era una que era dictada molt ràpid pel professor, segur. Quina feinada, per desxifrar el que jo mateix havia escrit! Per una hora de classe, me n'hi vaig passar quatre o cinc provant de trobar un sentit a uns apunts que ni jo no entenia. Amb aquelles referències, aquella noia em devia esborrar de la seva agenda de proveïdors. Llàstima, perquè no estava malament!

També recordo que, en una altra ocasió, una companya de taula -érem en una aula i sèiem al voltant d'unes taules quadrades-, em va etzibar: "sisplau, no escriguis tan fort, que fas moure la taula!" Pobre de mi!, eren els nervis, que em feien tremolar, a jo i, de retruc, a la taula!

Preguntes

   Com connecta la política amb els nostres desitjos? De cap manera. La política és massa lenta, per satisfer desitjos. L'única cosa que podem demanar a la política són aspiracions. I esperar que, algun dia, obrin la porta als nostres desitjos. 

 Com es comuniquen les paraules amb els pensaments? D'una manera recíproca, ja que parlem perquè pensem i pensem perquè parlem. 

 Per què volem allò que no sabem com és? De la mateixa manera que volem néixer, tot i que no sabem com ens anirà. Per què temem morir si no hem mort mai? El temor a la mort és una malaltia que es cura, no cal patir. 

 La felicitat és una escombra o un pinzell? Depèn de si entens la vida com una preocupació, o com una oportunitat.  Fer-se preguntes a què respon? Al mateix que la respiració, pura mecànica. Buscar respostes es el mateix que preguntar? Buscar bolets és el mateix que collir pomes? 

 El llenguatge ens fa més lliures o més esclaus? No ho sabrem mai; per tant...

Atònit - (c) - Antoni Taltavull Bosch

Aigua cau, pluja segura

    El professor Serrano diu que la pluja ens alegra els gens. Al cap i a la fi, estem fets, en gran part, d'aigua. Quan no volem fer cas d'alguna cosa solem dir, però, que sentim ploure. El govern espanyol ha sentit ploure sempre, en relació a Catalunya, no té cap interès a escoltar. Així ha vingut el passat cap de setmana, en plena llevantada, a sentir ploure; des de la confortabilitat que dóna un hotel de cinc estrelles i a l'escalf d'una congregació d'acòlits o persones que et serveixen i t'aplaudeixen i et lloen  i et donen suport sense cap mena de reflexió i esperit crític. Una algarabia, vaja. Quasi una orgia espiritual. Aquesta és la manera que té Rajoy de venir a explicar-se a Catalunya. 

   Aquell refrany que diu que "a tot arreu hi ha fang quan plou", no deu fer per don Mariano, que ell ja se'n ben guarda d'enfangar-se, darrere plasmes, lleis, querelles i marbres d'hotel de cinc estels.

   A més, ja se sap, "aigua de pluja, els uns els baixa i els altres els puja. Però també diu la saviesa popular que "allà on sembla que no hi plou, no s'hi pot estar de goteres", i al Partit Popular no és que hi hagi goteres, sinó que tot ell és una gran gotera!

   Tot Espanya és una enorme i vella gotera franquista que no va voler tapar la " Bien Atada  Transición" i que la PPPSOE Unidad dentro de la Diversidad ara s'entossudeix, no ja a adobar, sinó a destapar del tot. 

   Sort que nosaltres anem moltes pantalles per endavant, a tocar ja de la definitiva. Adéu-siau! que és tard i vol ploure i la burra no es vol moure!

Demòstenes

     Per què el llenguatge ha creat la ironia? Fins on es remunta aquesta manera de parlar o d'escriure que hem etiquetat com a figura retòrica? Qui devia ser el primer irònic? Hi ha unes llengües més fetes a la ironia que d'altres? La ironia és universal? Hi ha ètnies que se situïn per sobre o per sota d'un hipotètic meridià irònic? És símptoma d'intel·ligència? De manca de seriositat? És una perfecció, una tara? L'avantsala, la porta de darrere, el fi, el mitjà? 

      Caldria un estudi, un treball de recerca per provar de respondre a totes aquestes preguntes. Ho deixo dit, per si a algú li interessa. Jo només volia fer constar que la ironia és molt important, i que, si no existís, l'hauríem d'inventar. L'art de parlar, la retòrica, estaria ben coix, sense la pota de la ironia. La retòrica està enfocada, des dels grecs, en la persuasió en els contextos públics i polítics i es va desenvolupar en societats obertes i democràtiques. 

       És per això que en el Partit Popular, partit democràtic per excel·lència, són uns veritables mestres en retòrica i, per extensió, en ironia. I, si no, mireu el gran discurs que va fer el seu líder, Mariano Rajoy, el dissabte, amb motiu de la seva visita a Catalunya: Retòrica i Ironia en estat pur. 

    Lloat sigui, Don Mariano, el Demòstenes de la nostra democràcia!

Floranya

foto: ToniTaltavull