23 de setembre 2016

         Un home jove -no deu arribar a la quarantena- seu tot el dia en un tros de pedra -no és un banc, però sí que sembla prou còmode- que hi ha al llarg del finestral d'una oficina bancària que ocupa un xamfrà al costat de casa. Fa molts mesos que hi és, forma part del paisatge del barri; no és un arbre, però s'hi assembla, a un arbre, perquè sempre és allà, quiet, impertorbable, aliè -sembla- a la vida humana que passa pel seu costat. Bé, no del tot aliè, perquè, als seus peus, hi té un plateret amb monedes, suposo que amb la intenció que alguna persona humana hi deixi caure alguna almoina, en forma de moneda o monedes com les que hi ha al plateret. Fa molt de temps que hi passo, al seu costat, almenys dues o tres vegades cada dia; m'agafa de pas quan vaig al súper, quan vaig a agafar el Metro o el bus, quan vaig a llençar les escombraries o, simplement, quan sortim amb la dona a fer un tomb. A ella, la meva dona, aquest home darrerament l'enerva, moltes vegades canviem de vorera per no passar-hi davant. I és que aquest home no és un captaire qualsevol. Té un aspecte d'allò més saludable, colrat de pell com si anés a la platja tots els dies, fa la impressió que menja molt bé, que dorm molt bé, que va regularment de ventre, etc. A l'hivern, per exemple, no sol anar gaire abrigat i se'l veu tan panxacontent! I mai no l'he vist constipat, ni amb cara de tenir gaire fred. Per què no treballa, aquest home, comentem la meva dona i jo, amb aquesta fila que fa? Almanco, per què no en busca, de feina? I és que no se'l veu gaire amoïnat, amb la seva situació, com si això d'estar assegut tot el dia en aquest pedrís sigui la seva màxima aspiració, allò a què volia arribar des que era petit i els grans li demanaven "i tu,què vols ser quan siguis gran?" i ell contestava, jo "home-arbre plantat al costat d'un banc"! I aquí el tenim, només connectat al flux del corrent humà per un insignificant grapat de monedes que a vegades penso que són sempre les mateixes. 

22 de setembre 2016

             Hi ha productes televisius que agraden molt a molta gent a jutjar pel que reflecteixen les audiències i això em descol·loca completament. Ara mateix, mentre escric això, com que a la sala del costat el meu fill petit n'està veient un, d'aquests programes, sento com una discussió en un pretés debat -sabrà algú de l'equip que elabora aquests espais què vol dir "debat"?- va pujant de to i més que paraules i frases crec escoltar una successió de sorolls i estridències, com si haguessin amollat un elefant dins una floristeria i es mengés tots els ramells i totes les flors i deixés tots els testos esmicolats. M'imagino llavors una gentada entrar en una floristeria i enfilar-se pels ramells i els arbres: llimoners, plataners, palmeres, etc. i donar coces als testos i, ai las! fins i tot agredir les dependentes i dependents. Lamentable! No m'he pogut estar d'entrar a la sala i retreure al meu fill que es deixés capolar el cap amb aquell subproducte televisiu, amb aquella vergonyosa manera de perdre el temps, amb aquella escena, mostra de la més baixa estofa d'entendre l'entreteniment. L'única cosa que he aconseguit, però, és que abaixés el volum de l'aparell. Encara bo: "A palabras necias, oídos sordos"!

21 de setembre 2016

          La roba de tardor ja es prepara per sortir de l'armari. Descobrirem alguna peça que havíem mig oblidat i que ens farà recordar coses que voldríem oblidar del tot, com ara que ha passat un altre estiu, que tenim un any més, que aquells somnis continuen sent, encara, inabastables. Les robes que ens posem formen part de la nostra vida com les persones que estimem o les que més aviat tendim a, si no odiar, sí a sentir envers elles una animadversió serena però ferotge. A voltes fins i tot he arribat a pensar que la roba que ens posem influeix positivament o negativament en nosaltres, ens fa sentir millor o pitjor, més desperts o més apàtics, més o menys amos del nostre dia a dia, senyors o esclaus de les nostres vides. Heus aquí el perquè de la fortuna d'Amancio Ortega: la roba que ens posem avui en dia és una mena de religió, un culte molt més potent que anar a la Missa del gall o en pelegrinatge a qualsevol lloc sagrat de qualsevol religió. Si no ens sentim a gust amb la nostra roba, amb els pantalons o la faldilla que portem és com si estiguéssim en pecat mortal i necessitéssim confessar-los, purgar-los davant la implacable i omnipresent Deessa Moda.

A tu

Poema

En un terra de marbre llagrimós

polit de passos absents i furtius

viatjo entre temptacions palpables

vers un espaiós paradís ombriu.

Aranya dec ser, puça o esperit.

Si escolto música sublim, d'on ve?

D'una ala, una pell o un violí?

Cerc el motiu del meu llanguir:

l'amor, la mort, el desig...

Tabul Bosh

Ciències i Lletres

      L'home s'ha de lliurar, en la mesura que li sigui possible, a l'estudi de les veritats immortals i divines; Sant Tomàs d'Aquino ho posava en boca del Filòsof que argumentava en contra d'un tal Simònides -que volia persuadir els homes a abandonar l'estudi del diví i a aplicar-se a les coses merament humanes.

      Aquest Filòsof, en el llibre XI Dels animals diu que, encara que sigui molt poc el que captem de les substàncies superiors, (les que podem relacionar amb l'esperit, amb l'ànima, la subjectivitat, etc) aquest poc és més estimat i desitjat que tot el coneixement de les substàncies inferiors, (aquelles que relacionaríem amb la raó, l'objectivitat, la ciència, etc.) Si en proposar, per exemple, qüestions sobre els cossos celestes -diu també el Filòsof en el llibre II Del cel-, són aquestes resoltes, encara que sigui per una petita hipòtesi, els deixebles senten una gran satisfacció. Tot això manifesta que, per imperfecte que sigui el coneixement de les substàncies superiors, proporciona a l'ànima una gran perfecció, i, de retop, també dota la raó d'alguna mena de perfecció que la pot ajudar a entendre allò que li és difícil d'entendre per estar fora de les seves possibilitats naturals.

      ¿Vindria a dir això que els que opten per estudis científics serien més perfectes si no es dediquessin només a l'estudi de les coses empíriques i s'apliquessin també a l'estudi i coneixement de les coses que estan fora de l'abast de la raó?

       La resposta em sembla òbvia: sí. Tots els estudis científics dirigits per la raó i a la raó haurien de compaginar-se amb estudis d'aquells que en diem de Lletres, aquells que són dirigits per l'ànima i a l'ànima; de tal manera que una i altra, raó i ànima, es perfeccionessin mútuament.

Les Festes Populars i el PP

   

    L'esperit científic ens impedeix tenir opinió sobre qüestions que no comprenem, sobre qüestions que no sabem formular clarament. Com per exemple per què determinades Festes Populars han arribat a ser el que són avui dia. O per què un partit polític com el PP rep tant de suport de la gent d'un país, quan aquest partit polític és liderat per un home tan escassament dotat per a dirigir un país i quan en les files d'aquest partit s'ha demostrat a bastament que hi figuren personatges corruptes, fanàtics, mesquins i que només entenen la política com una manera de fer diners i gaudir de privilegis, encara que sigui a costa de l'empobriment dels més desvalguts del seu propi país.

      Què ho fa que milers de persones surtin al carrer i formin de tan bona gana una multitud que s'empeny, que s'estiregassa les camises, que respira els humors més pudents i desagradables dels seus cossos? ¿Com pot ser que tantes i tantes paperetes amb les sigles PP vagin a parar al fons d'unes urnes -que són l'expressió de la voluntat d'un país- després que tantes i tantes vegades aquestes mateixes sigles hagin aparegut com l'estendart de tantes i tantes corruptel·les, de tantes i tantes mentides, de tanta i tanta incapacitat per dialogar, per estendre ponts, en definitiva, per fer política?

    Ës possible que la multitud que amb tant de fervor es rebolca amb ella mateixa a pesar de totes les incomoditats i la multitud que amb els seus vots s'immola, a pesar de tantes fosques certeses, tinguin alguna cosa en comú? I, si és així, què diríem que és?