dijous, 16 de setembre del 2021

Som un home




Som un home, som un home i la fosca em fer. 

I és fonda la vida, i potser hi som presoner. 

A les nits no dorm, perquè no sé on som.

Som un home. Som un home, només.

I puc dir que açò que sent és com arrossegar 

un gemec, una tristesa de granit.

Som un home, només. O un batec

d'esperança llunyana. Som un home.

I ara deman: no em delatis, oh dona, 

la conspitació que fa el meu desig

en aquella encesa flama del teu cos. 

Ho faig, tanmateix, amb la certesa de ser 

un home, res més. Aquest és el meu crim.



Tabul Bosh


(poema escrit al finals dels anys 70)




dimecres, 15 de setembre del 2021

Cartes als meus morts






Te'n vas anar aquella nit de març

Sense esperar la primavera.

Vas abrigar-te; a l'altre costat

L'inclement hivern de la mort

T'esperava.

Com un ca fidel

Que guarda l'os d'un destí

Que només et pertany a tu.

Em vas mirar abans que te n'anessis

Per sempre.

Llavors ho vaig entendre:

Els teus ulls eren dues bales de vidre 

Com les que vaig perdre un dia 

En un polsegós i fred carrer de la infància.





Tabul Bosh


dimarts, 14 de setembre del 2021

El riu






Sí que és un riu: té un llit , té aigua i llum

de roca el matalàs, i el cobrellit

de cossos de colors apomellats,

d'un roig intens que riu, d'un verd fastuc,

d'un groc abstret i d'un blau imaginat.

És un riu animat, no gens esquiu,

de cames rialleres, de peus proclius

al ball i la mullena, garses i trull.

És un llit on el somni és com un riu,

on els mals es fonen amb la calor

de l'estiu.

Sí que és un riu: té un pont, i al mes d'agost

és granat, és madur, és el Jardí

d'Epicur, un deler de pells ardents,

paraules compartides, bullents desigs

a punt de trencar l'ou, dins un temps

amb plaers marinats, sucs d'ésser viu,

vida que cou.

Moviment transparent, un riu actiu

on el temps es condorm i la matèria

es desvetlla, i l'ànima torna al batec

de la pedra, l'altar d'una deessa,

la foguera i la cendra, llunes i sols,

de fa tants milions d'anys,

quan la terra era un riu,

d'un magma inservible

una obra sense autor,

un llibre il·legible.

Sí que és un riu: té peixos i desig

de pluja, i desig de vida.

I ve de les muntanyes

i llenega en els mugrons

i pentina algues d'ibons

on les granotes fan saltirons

i les vinjolites emmirallen sos nius

en les teulades del riu

i en els ulls que miren les dones

amb esguards fugitius

com l'àguila dalt el cingle

mira al lluny la presa blanca

que vola entre dos turons.

I sí, també és un riu, l'aigua hi compon

músiques sense nom, velles històries,

que farà batre el vent contra els cimals.

És un riu que té aigua que serà pluja

o que, dins una copa, esdevindrà

refugi en la distància

d'un amor impossible.

I és tant un riu que no descansa,

és un camí i és una casa,

és un pou fondo i una arada,

i mou tempestes infundades

d'aigua dolça, i d'aigua clara.

Sí, i tant, que és un riu,

perquè té arbres estirats

que ses branques hi vinclen

per veure-s'hi, pentinats

com cavalls que rebrinquen.

I s'hi banyen les noies,

de poc estrenades les brides

de dues tetes salvatgines.

Els bergants joves hi remullen

ses esverades javalines,

i els homes més madurs

hi reviuen gestes antigues.

Les dones de toves carns,

que ja marquen les hores i mitja,

imaginen que, si el riu les acarona,

ben rectes i esponerosos,

repicaran tal volta els quarts.

Per a totes i tots,

al riu, la vida riu,

s'esvalota, festeja amb el passat,

el futur encabrita.

I reverdeix fruites pansides,

és un riu de clarors divines,

car l'imagino una dona,

nua bellesa cristal·lina,

en un quadre dalinià.

Sí, és un riu. I tant, que ho és!

Un riu de paper, higiènic i mundà!





Tabul Bosh




Tots els dies






Al seu lloc no hi és, i n'estàs ben cert.

Ho has sabut avui, o potser de sempre.

has obert calaixos, els plens, i els buits:

no hi havia res, ni record, ni petja.

T'has trencat el cap, i tampoc l'has vist.

Has desfet camins, has pensat sens pressa.

has burxat raons, has tancat guions

t'has fregat els cops, descosit ferides.

I davall la pell has mirat si el temps,

mentider, l'havia amagat, un dia.

En el noms també l'has buscat, frisós,

i en totes les fulles pel temps marcides.

L'has tastat en la polpa de la figa,

en la llum del raïm, al sol del migdia,

l'has imaginat

dins el vestit ajustat d'una dona.

L'has cercat en el ressò dels anous,

en l'home vell amb barba de molts dies

en la mare que feia olor de llet;

t'han dit que l'havien vist que fugia.

T'has assegut a beure una mica de sol

en un parc. I tampoc.

A la biblioteca has repassat

totes les lleixes i totes les fitxes

de tots els llibres. Res. T'has acotxat

en una butaca, on t'has condormit.

Si ha vingut, que no n'estàs segur,

en el teu somni improbable,

ha tornat a marxar.

I així tots els dies.




Tabul Bosh


dilluns, 13 de setembre del 2021

Antull

 





Havia salpat el vaixell Antull
bressolat per l'urc de fortes ventades
quan s'encallà en misteriosos esculls:
cap mariner el timó governava.

Profunds balancejos feien tombar
tota cosa dreta que s'hi posava,
el mar escombrava tota la nau,
son rumb, l'onatge feroç trastocava.


La sal corrompia la rosa dels vents
tempestes i llamps inflaven ses veles,
però una maroma tibava son temps.

Amb dofins saltadors, tot d'una,
amb onatges calmats, després.
Cap al tard, en l'esquerpa costa, naufragava.







Tabul Bosh




Nueu poemes

 






Us abstreu el ressò de les paraules,
cargol que teixeix el fil d'una dansa,
llagosta emigrada, cant de cigala;
conjureu uns déus, els obriu la casa.

Vaixell que orseja per fondes marees,
guiat per farells de trèmules terres,
burxat per foscors i veus inaudibles;
les lletres us tallen, són una serra.

Viatgeu valents vers illes novelles
seguiu el ressò de flautes llunyanes
i muses que canten dalt les cingleres.

Us abstreu el desig de moure dilemes,
l'onatge us clavà el vaixell a les roques.
I percaceu paraules, nueu poemes.




Tabul Bosh








Epíleg

 





Encabat, rialles de dona a cor;
i l'home, que l'últim gotim ja s'espolsa
-tot sortint de la gruta de l'amor-
de la seva estalactita xamosa.

Pseudohistòria de la humanitat,
bugada quasi eixuta, quasi extinta,
enllà de la bovor dels vidres clars,
en un temps de fatiga que es bressola.

Mentrestant, a l'illa de l'alba i la nit
els ingredients us imagineu,
del bell tiberi, naturals i diferits.

En un fil d'estendre, llençols immaculats,
calzes de sina, eslips i calces fines.
I grueu la son d'un mar obsedit.





Tabul Bosh








Cavalls sense brida

  Cavalls sense  brida     Has  trobat els mots de tants poemes, les paraules has gaudit   de tantes novel·les. Creuaven un pont, ...