L'ou retorçat

divendres, 10 de gener de 2014

Es palpa els dos testicles davant el mirall. Abans, s’ha despullat completament i s’ha mirat de dalt a baix, fins a l’alçada de l’engonal. Amb el palp pot identificar que en té un més pujat que l’altre, d’ou. És com si el que es toca amb la mà dreta, l’ou dretà, no s’atrevís a caure del tot, com si no es deixés anar completament perquè alguna cosa -temença, inseguretat, malfiança- li impedeix. Potser, però, l’impediment no és psicològic -tenen psique, els testicles?- sinó fisic. L'home recorda que ara tot just fa un any es va operar d’una hèrnia inguinal; podria ser que li deixessin l’escrot dret mal fixat? Podria ser que aquell testicle conservador, reservat, no s'hagués despertat del tot dels quaranta minuts que va durar la intervenció? Va, ou, deixa't anar, llença't! No siguis poruc, li diu. Has de ser valent, com el teu germà esquerrà! La mà de l'home prova, amb molta mesura, d'ajudar l'ou indecís. L'estira, suaument; l'amanyaga amb tendresa; li fa copets encoratjadors amb els dits, amb l'índex, el cor i l'anular. I res. L'ou dret segueix tot retorçat. No vol enfadar-s'hi; no vol forçar-lo. Prudent, decideix que l'hi consultarà al metge,  i riu, murri, palpant l'ou esquerre, l'independent, lliure.

                                                      Tabul Bosh

Maniquí

dijous, 9 de gener de 2014

       Mira aparadors. No amb voluntat de comprar res. La voluntat la té llogada a la crisi i aquesta l’ha rellogada a l’atur, que al seu torn l’ha llogada a una prestació mensual esquifida. Té una voluntat ocupada, doncs. 

      Per això, quan surt al carrer a passejar i s’atura davant algun aparador, és una persona sense voluntat. Mira amb la mateixa mirada que els maniquís que la miren a ella des de l’altre costat de vidre. Ella mateixa és un maniquí, un tros de plàstic, una persona sense carn ni ossos, pura superficialitat. I, per uns instants, se sent bé, en el seu paper de maniquí. Perquè, com a maniquí, no té res que amagar, no té res de què avergonyir-se. Ara és un clon de si mateixa, un alter ego envoltat d’atrezzo impúdic i insolència.

      Fins que, no sap com, sent que també aquells éssers alberguen una ànima de víctima i de testimoni de les nostres desnonades voluntats i del nostre extraviament existencial. La dona que mira l’aparador comprèn que els maniquís sucumbeixen també al pas del temps. I arriba un dia que ocupen el seu mostrador altres persones sense voluntat de comprar res.

      No sé per què he volgut que la dona que mirava aparadors aquest matí al Bulevard Rosa fos la protagonista d’aquestes ratlles d’avui. Tal vegada perquè, per uns moments, aquella dona traspuava l’elegància, el posat, la bellesa inaccessible i artificial d’un maniquí. O potser perquè els seus ulls, quan han topat amb els meus, han expressat tristesa, una fonda tristesa. 

                                Tabul Bosh

         

     

Esquizotímia

dimecres, 8 de gener de 2014

Hi ha temperaments que són donats a una intensa vida interior i un deslligament aparent de la realitat exterior. La majoria de vegades són atribuïts a persones que tenen determinades aptituds artístiques, sigui de la branca de l’art que sigui. “Deixa’l, és un artista, i els artistes, ja se sap, van a la seva”. També se sol assignar un temperament d’aquest tipus als genis, del camp que sigui. “En tal o tal es pot permetre el que sigui, és un geni”. Però hi ha casos d’intensitat de vida interior que no tenen res a veure ni amb l’art ni amb cap mena de genialitat. Em referesc a l’esquizotímia col·lectiva.

Quan la tendència a una vida interior no es dóna en individus sinó en col·lectius d’individus, parlem d’esquizotímia col·lectiva. Els representants més importants d’aquest tipus de tarannà corporatiu, sense cap mena de dubte són alguns partits polítics, bàsicament aquells que tenen una tendència malaltissa a posar el focus dels seus interessos en el propi partit, en la conceptualitat de la seva ideologia política, en el nivell més abstracte del seu programa, en el càlcul formulatori dels seus encegats interessos electorals, en la fredor de les paraules buides d’acció i de sentiments.

Els partits polítics que pateixen aquest mal no saben veure, no saben escoltar. Només es contemplen, només s’ausculten ells mateixos. Deu ser per açò que tenen una por ancestral a l’exercici més bàsic de la democràcia com és una consulta. Tenen  una por esquizotímica a no poder suportar altres batecs que no siguin els seus.

    

                                    Tabul Bosh

Esquírria

dimarts, 7 de gener de 2014

Sentir malvolença envers algú, és el significat que trobes al diccionari del mot esquírria. També es pot dir tírria. A alguns personatges que surten molt sovint a la palestra aquests dies els en tenc prou, d’esquírria; o de tírria. No sé si és molt democràtic, aquest sentiment meu. Entenc que tothom ha de defensar les seves idees i els arguments amb què ho faci són tan vàlids com qualsevol. Però hi ha arguments que, de tant  ser esgrimits, en comptes de fer pensar, fan oi, maregen. Fan nyic-nyic, grinyolen com les frontisses rovellades d’una porta vella. 

I el personatge que els fa servir, aquests arguments nocius, dia rere dia, sense modificar-los, sense posar-hi ni un bri de lubricant que els faci anar més llatins, arriba un moment que se’t fa antipàtic, quan tal volta és una persona simpatiquíssima (com diuen que ho és l’Alícia Sánchez-Camacho), arriba el moment inevitable que li agafes  una tírria-esquírria monumental, quan, tal vegada, com a persona no et faria res compartir-hi taula o fins i tot establir-hi una amistat enriquidora i fructífera. 

De més verdes n’han madurades.   

Tabul Bosh

L’empresa real

diumenge, 5 de gener de 2014

La nit de Reis. Quatre paraules que n’arrosseguen un gavadal, vida avall. T’has fet gran tu, s’han fet grans els teus fills. Al teu voltant, una empresa que es dedica a aixecar murs de realitat t’ha tapat les vistes que tenies abans. Però no protestis, que aquesta empresa constructora de realitat està autoritzada, no fa res d’il·legal. Fa el que toca. No és culpa seva, que ara visquis en aquesta part de l’existència. Ara, el nen que vas ser, s’ha fet un home, un home gran. Ara també els teus fills han deixat de ser nens, són homes joves. Per açò, ara tens, davant de casa teva, una nova realitat i aquesta nova realitat no et deixa veure les coses tal com les veies abans. I no és ni bo ni dolent, que sigui així. Només que deixa un regust de nostàlgies. Els dies que ara tens davant són refotudament massa reals. I l’empresa que els fabrica, ai las! mai no  plegarà.

Tabul Bosh

El bòlid de Txellàbinsk

dimecres, 1 de gener de 2014

El cel va tremolar als Urals. No era una pel·lícula d’Stars Wars. Era un roc que media una mica més d’un metre i pesava unes cinquanta tones. Es veu que va entrar en contacte amb l’atmosfera terrestre a una velocitat de 30 Km per segon tot produint una llum encegadora que, al preu de les noves tarifes elèctriques del 2014, hauria valgut un potosí.

La llum del bòlid de Txellàbinsk, com ja anomenen aquest meteorit, va encegar molts habitants de la ciutat. Alguns es van pensar que s’havien passat amb el vodka. D’altres, que l’estrella del comunisme, gelosa i vengativa, queia sobre ells per anihilar-los, com a càstig per haver-se convertit al capitalisme més furibund. 

La majoria va optar per prendre molts tranquil·litzants i tancar-se a casa. N’hi va haver uns quants, tanmateix, que pensaren que arribava la fí del món. Seguint una lògica de manual, idò, aquests apocalíptics van començar una cursa boja contrarellotge dirigida a satisfer els seus darrers desitjos i voluntats, abans que es produís la gran patacada final.

N’hi havia que ho feien al mig del carrer, tot i les baixíssimes temperatures russes. En casos més extrems i originals, n’hi hagué que, submergint-se en les seves fantasies capitalistes més pregones i inconfessables, navegaren en forma de rorquals (una espècie de balena que acostuma a habitar la zona de la Costa Brava) per les aigües del Cap de Creus.

Curiosament, aquest fet oníric i llunyà, va coincidir amb un de real i proper que es produí a tocar del Cap de Creus: un grup de balenes s’acostà fins a un vaixell, no se sap amb quina intenció. 

Tabul Bosh

Desitjos per a l'any nou 2014

<<No cal tenir un concepte gaire civilitzat de la vida per ascendir al poder. Un concepte civilitzat de la vida, de fet, pot ser-ne l’obstacle més gran, mentre que no tenir-ne un concepte civilitzat pot resultar un grandíssim avantatge>>.[Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista].

L’individu poc civilitzat, idò, deu estar dotat d’una mena de força gravitatòria que fa que sàpiga mantenir-se ben dret (o ben assegut) en una tarima o setial de poder. És com tenir plom en les sabates, cosa que fa que, per molt que t’empenyin, per molt que et vulguin desequilibrar, a la fi sempre recobres aquell equilibri que et manté en el poder, com si entre el ser incivilitzat i el poder es produexi una atracció tel·lúrica difícil de desfer. 

Se’m vénen al cap molt exemples de dirigents amb un grau baixíssim de civilització de la vida. Governants que traurien una nota molt baixa en concepció artística de la vida. Personatges que calcen  uns sabatots de plom que els fan caminar -i viure- de manera ridícula, a vegades esperpèntica, aferrats al terra com les paparres a la pell, desplaçant-se sempre en cercle per por a perdre el contacte amb el poder. 

Que cada un de voltros faci la seva llista i, un cop feta, que la inclogui entre els desitjos per al nou any 2014: <<Que tots aquells que no traurien ni un cinc pelat en concepció artística de la vida i es dediquen a fer maleses, tot abusant del poder, ens deixin tranquils o, si no, que els agafi cagarel·la sempre que s’hi tornin!>>.

Tabul Bosh