Dia 21 de febrer de 2015

        

         M'he aixecat a les 7. A la cuina, olles i plats, el fregall, l'escorredora i el corró, formaven una mena de comitè de benvinguda, eren molt més que un munt d'estris sobre el marbre. La plata del forn, bruta, també. És una manera com una altra de començar el dia? Esclar que sí. Em prepar el cafè, mentre els ucraïnesos encara es tiren bombes, bales; odi, odi. Merda! En molc dues mesures, de cafè. Trec un parell de barres de pa del congelador. El pa congelat sempre es clivella. Al calaix del pa, hi ha moltes miques, les agaf amb les puntes dels dits i les llenç a l'aiguera, mentre Grècia agafa embranzida cap a l'abisme, quatre mesos més. Beren torrades de melmelada i cafè amb llet.

         Cel tapat. El ficus, està malat, té set? Li trec unes quantes fulles esgrogueïdes. Els poetes som uns diables rars que feim sovint belles estades a la terra... Rars perquè no tenim banyes? Ni cua? O perquè al nostre infern hi tenim olles i plats, fregalls, escorredores i corrons? I perquè prenem cafè amb llet contemplant el dia ennivolat i el ficus trist?

         En el mirall un home em mira amb un posat adust, el veig sovint, dins el fogall dels dies. Hi duu enuig, en el redol dels ulls; esquerp, dubtós, quins pensaments l'aïren?

Antoni Taltavull

La realitat i nosaltres

        Tenim la realitat que ens mereixem? Fins a quin punt podem donar la culpa del que ens passa als governants que hem votat, entenent aquest hem com la majoria? No serà que el que necessitem no és un canvi de governants, sinó un canvi de mentalitat col·lectiva? És molt fàcil queixar-se del que fan malament aquells que no ens representen perquè pensen diferent de nosaltres, Però abans de remugar contra el sistema, sistemàticament, hauríem de parar-nos a pensar:

   Molta gent. La realitat és que  molta gent els va donar permís perquè fessin i desfessin, als governants actuals.  De tota aquesta gent,  n'hi ha molta, moltíssima, que, en la seva santa ignorància, en la seva beneïta bona fe i, per què no no dir-ho? en el seu "tant se me'n fot com ho facin, que a mi no m'importa o no m'afecta tant; quina vessa posar-se a analitzar ara pros i contres!" I  molts, molts donen el seu vot al primer que passa, sense mirar-li la matrícula o olorar-li l'alè.  Tendim a pensar que el lloc on vivim és nostre i que nosaltres tenim més dret que altres a decidir què s’hi ha de fer. Però que ho pensem no vol dir que sigui veritat. La realitat la formem tots i a tots, per mitjà dels representants lliurement i democràticament elegits, ens correspon decidir-ho. De vegades les decisions no són fàcils, De veritat escollim els nostres representants lliurement, entenent llirement per d'una manera reflexiva? [Democràcia assembleària]

   Diversitat. No tothom veu la missa de la mateixa manera. Per a alguns, sempre és missa de glòria; per a d'altres, sempre és quaresma. Mai plou a gust de tothom. Els pobles que habitam les ribes del mar d'Ulisses, el que els grecs i els fenicis van colonitzar i els romans van denominar Mare Nostrum, el de la batalla de Salamina amb els grecs contra els perses, el del combat naval a Àccium entre Octavià i Agripa contra Marc Antoni i Cleòpatra, el dels cristians bizantins i els musulmans sumites, el dels normands, el del Sobirà Orde Militar i Hospitalari de Sant Joan de Jerusalem de Rodes i de Malta, el dels genovesos i el dels venecians, el de l’almirall mallorquí Antoni Barceló i Pont de la Terra, el del britànic lord Nelson i el francès Napoleó, el dels Borbons, el de la màfia, van engendrar una cultura autòctona que han pervingut al llarg de les centúries.  Ja ho sabem, idò,  com en som de diversos!  [Jordi Bertran, Sabor d'albergínia]

   Som nosaltres. El problema no és qui ens governa, sinó com ens governem nosaltres mateixos. Els altres mai no ens resoldran la vida si abans no ens l'hem arreglada nosaltres. Hi ha una idea que el poeta grac Kavafis repeteix en els seus poemes: hem de saber construir —anar filant, com la Pelenèlope— i enriquir la nostra vida —el viatge—, perquè nosaltres mateixos som els amos del nostre destí i podem fer-ho. Aquest punt contrasta amb la idea del destí que traspua a l'antiga Odissea. De fet, en el món grec hi ha un fat o fatalitat, un destí suprem (), inexorable, determinant de la vida dels homes —fins i tot els déus i les deesses es veuen obligats a obeir-lo—. Per això és important el contrast: en el rerefons hi tenim l'Ulisses, un home exposat als capricis dels déus, una vida àmpliament sotmesa a les intervencions divines, i al davant la idea de Kavafis, els homes davant d'un llarg camí que es poden anar edificant. Es podria dir que Kavafis ens aconsella de tenir-ho present constantment. Nosaltres som, en darrer terme, els amos del nostre propi destí. [Sentit de la vida]

Dia 9 de febrer de 2015

    

     Separ el cartó del plàstic en els poals corresponents. Són les 8 del matí. A Arties estan a 10 graus sota zero. Aquí, a Barcelona, han dit que faria un matí fred i que, en els llocs on hi havia bancs de boira, s’anirien desfent. Ompl les sucreres, sucre blanc en una, morè, en l’altra. Molc dues preses de cafè. Escolt per la ràdio que Ucraïna demana armes per enfrontar-se als rebels russos. També diuen que “La isla mínima” ha estat la gran triomfadora en la gala dels Premis Goya, que ha superat “El niño”. No l’he vista, aquesta gran beneficiada amb 10 estatuetes. En canvi, la pel·lícula espanyola més taquillera de la història, “Ocho apellidos vascos”, se n’ha enduit només tres, de caparrons de l’artista de “Los fusilaminetos del 2 de mayo”. El gran públic no és gens acadèmic. “Magical girl” n’ha rebut un a la millor actriu, Bárbara Lenni. El gran clam es veu que ha estat “quan ens baixaran l’IVA?

   El Reial Madrid va naufragar ahir al Manzanares, 4 a 0.  (Riure gens contingut!). Ara, fa falta que el Barça faci agenollar l’Atlethic, a la nova catedral de Sant Mamés. No gaire, tampoc; 0-1, ja estaria bé. Dues coses més: que el Madrid segueixi en aquesta mala ratxa i que els culers, en la bona.

Un fanal que s’alimenta alternativament d’energia eòlica i energia solar. La turbina de quatre pales en té prou amb 5 Km/h. de vent per produir energia. L’empresa que el fabrica és de casa nostra. Tant de bo altres coses hi poguessin funcionar, amb vent i sol, aquests dies; el benestar de la gent gran, per exemple: es veu que les denúncies per maltractaments a gent gran, han augmentat el darrer any un 25%.  

    Una ullada a la portada del diari Ara: Màquines massa humanes?

   En la pantalla del televisor, la presentadora de les notícies dels diumenges no té res de màquina i molt d’humana. Mentre bec el cafè amb llet, llegesc Els SMSs entre antics directiu de Caja Madrid confirmen pujades de sou excessives. El cós blanc tenyeix Salou de confeti. El brut i la bruta porten la disbauxa a Torà.

Dia 7 de febrer de 2015

    

     Fred molt viu, el que ha fet avui. A dos quarts de deu pujava pel carrer Cartagena i em semblava estar escalant una cinglera gelada. Mirava les cares de la gent que baixava i totes mostraven una clara desavinença amb la temperatura de l’ambient, amb les ratxes d’aire fred que xocaven amb els seus nassos, les seves galtes, les seves orelles -les que les duien destapades- els seus llavis i amb tot allò més sensible que conforma el rostre de les persones.

     Abrics, bufandes, gorres de llana, guants de pell, botes; i totes aquelles peces de roba més interiors i íntimes que serveixen per espantar el fred i que, evidentment, jo no podia veure -però sí imaginar-me-, desfilaven davant meu amb tot de persones encongides a dins. Perquè és el que fan les baixes temperatures, reduir, fer minvar els cossos, que s’arrufen dins ells mateixos, com si fossin caragols, recargolant-se a la cerca d’una ancestral -i fa molts milions d’anys perduda- closca.

     Una altra de les coses que també ens fa encongir, diuen, és el temps; l’edat, vull dir. I, si no, la dita aquella que fa, en relació a la bona criança de  fills i filles, “ells -o elles- cap amunt i nosaltres, cap avall!”, seria una dita sense base científica. Evidentment, em refereixo a l’encongiment que les persones experimenten a partir d’una edat relativament avançada, a causa de la reducció dels ossos, dels teixits musculars, etcètera. L’edat, ja ho sabem, no perdona.

      Aquest matí, idò, pujant carrer de Cartagena amunt, jo ho tenia tot a favor per arribar a la meua destinació un poc més petit. Amb una mica de sort m’esmunyiria de la cadira i la dentista no em trobaria. Millor, mai m’ha fet cap gràcia que em fitorin dins la boca!

Dia 5 de febrer de 2015

      

        L’hem trobada al vestíbul, davant l’ascensor. Plorava. Feia dies que no la veia; en mirar-la, m’ha semblat que feia anys, pel canvi que havia experimentat el seu rostre, els seus cabells; el sofriment, la pena, la tristesa han fet uns estralls espantosos en aquesta dona.

      Tremolosa, ha tret el mòbil i ens ha mostrat una foto. Era del seu marit. Quan tenia cinquanta anys, li va ser diagnosticat un alzheimer brutal, els metges van dir que no duraria gaire més de tres anys. D’això, ara en deu fer uns deu o dotze.

        Amb els ulls enrogits i negats de llàgrimes ens ha dit: “Això és el que queda del Pere”. Entre sanglots, ens ha explicat que pesava cinquanta-quatre quilos, que des de fa un mes els metges li anuncien el final imminent. Encara subjectant la pantalla on es veia un home que ara em feia pensar en un deportat en un camp de concentració, un home només pell i ossos, amb la mirada perduda, un home que ja no era més que un tristíssim record del Pere que vam conèixer i amb qui havíem compartit tants bons moments, sobretot aquells estius a Fornells, on el matrimoni tenia un apartament; amb la imatge d’aquell home que era el que li quedava de l’home estimat, del pare de les seves tres filles, la dona ens ha explicat a dures penes que el psiquiatra que la porta li ha prohibit que el torni a veure. 

         Suposo que el metge deu voler protegir fins on sigui possible la salut mental de la seva pacient, força malmesa aquests darrers temps, a causa d’una malaltia tan cruel, que ataca no només qui la pateix, sinó també els seus familiars, fins i tot d’una manera més insuportable, per la consciència que en tenen i que no té el malalt.

      “Però jo no puc, no puc, no anar-lo a veure!” Repetia, una vegada i una altra, plorant.

       Tal vegada, he pensat, el que necessita més que cap altra cosa la Maria és veure morir de veritat el seu marit; car ja no pot suportar més veure’l deportat en el camp de concentració d’aquesta horrible malaltia anomenada Alzheimer.

Dia 3 de febrer de 2015

       Fer un poema és com fabricar un rellotge: totes les peces han d’encaixar a la perfecció, cada peça ha de fer la seva feina, sense marge per al més mínim error, cada peça, des de la més petita a la més gran, ha de funcionar amb una providència matemàtica, com un univers, com una conspiració infal·lible, com una constel·lació immutable, inalterable i fixa. 

       Un poema és més important, si és perfecte, tanmateix, que el més valuós dels rellotges, que la més exacta, excel·lent i sublim maquinària mesuradora del temps i cronometradora de les seves més fugisseres, ínfimes i esmunyedisses gorgues. Un poema és molt més insoluble, indestructible i etern que una casa, que un poble, que una ciutat; és indemne a tot, perquè res no el pot danyar. Un poema és molt més que cent ciutats, molt més que mil nacions, ja siguin unides o independents, petites o grans, lliures o sotmeses a un mal govern, a un mal sistema, als diners dels bancs, a les drogues, a la pornografia (sexual o moral), a un profeta, a un dictador o a una constitució caduca i opressora. Un poema, si assoleix la perfecció, és tan important com un poriol, un elefant o un escorpí; corre més que els cavalls, que els rius i que els avions. 

       Un poema perfecte no té depredadors, no té enemics, no mata, no té prades, ni mars, ni cels que l’acullin. 

       Un POEMA ÉS TOT AÇÒ. Per tant, si us dic, algun dia, que vull escriure UN POEMA, feu una consulta, un referèndum o, a la fi, unes eleccions per decidir si sóc prou hàbil i destre: teniu dret a escollir els vostres POETES!

Dia 1 de febrer de 2015, diumenge

           

          En Guiem Soldevila, a l’Heliogàbal, acompanyat al contrabaix elèctric per Lluís Gener. Hi hem arribat una hora abans i, com que el petit local era tancat, hem entrat al bar de davant a fer un mos. Al Cap Verd. Arrecerats de la nit ventosa i freda, hem demanat unes amanides, una Kitche de carbassó, una truita de carxofa i dues canyes de cervesa. La noia de la barra, de cabell molt negre  i arrissat i de pell morena, ens ha comentat que segurament obririen a les nou, a l’Heliogàbal.

          Asseguts en uns banquets alts, davant  una taula al costat d’uns vidres tan amples com si fóssim a fora (ocupaven tot un costat del local) contemplàvem el carrer i tot el moviment del personal als voltants del bar d’allà davant, on esperàvem veure i escoltar en Guiem Soldevila. Al lluny, se sentien coets i música de xaranga, ressons d’espetecs, cridòria de gralles i percussió de tambors. Un guàrdia urbà barrava el pas, amb la seva moto, d’un carrer adjacent.

           Nets els plats i buits els gots, hem fet un poc més de temps fullejant un diari, mentre el Cap Verd s’anava omplint de jovent i de renou. A les nou i deu minuts hem pagat i hem sortit al carrer. Davant l’Heliogàbar, un grup de gent esperava que pugessin la persiana metàl·lica.

         Una hora i mitja més tard,  sortíem de l’Heliogàbal, al carrer Ramón y Cajal, nombre 80. Havíem escoltat unes quantes cançons d’en Guiem Soldevila, una veu menorquina prodigiosa acompanyada a la guitarra per ell mateix i per Lluís Gener al contrabaix elèctric, músic també de Menorca i també a l’alçada del cantautor que tenia al costat. Un parell de músics realment excel·lents i ben avinguts, tant que, segons hem sabut, van néixer tots dos el mateix dia!

         Ens havíem acomodat a primera fila en unes butaques vermelles, tot just a mig metre d’en Guiem i d’en Lluís. Abans de començar hem pogut saludar el seu mànager, un vell amic meu de joventut, en Sente Fontestad, bateria del mític grup Ja t’ho diré. Quina sorpresa més agradable! Feia anys que no ens vèiem, amb en Sente!

           I  quina hora més curta i amical hem passat, escoltant aquells  músics fantàstics i xalant amb qualque brometa seua; mentre a fora, el vent i el fred esperaven que sortíssim. I ho hem fet, però amb el darrer disc d’en Guiem Soldevila, Amoramort, a la butxaca, i amb el ressò de les seves cançons al cap.