Ara el món és molt menys perillós que fa cent anys, segur, i en canvi tenim la percepció que ho és més. Es veu que el nostre cervell ens juga males passades i ens fa veure perills inexistents, s’estressa en situacions que no haurien de comportar-li cap estrés; en definitiva, ens fa veure en la majoria de vegades el got mig buit i ombres fantasmals on només hi ha ombres xineses.
Jo no m’he cregut mai allò de que qualsevol temps passat va ser millor. La humanitat va començar arrossegant-se en la foscor d’una cova, procurant-se la subsistència a base de caçar animals salvatges, més animals que ells i molt més salvatges. Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de perseguir bèsties, les va domesticar i va fer-se’n un plat ple d'energia comestible, amb la seva carn. La humanitat va parlar, gràcies a que es va posar dempeus, i es va comunicar a través de les paraules i es va crear a si mateixa a imatge dels seus somnis, de les seves pors i dels seus déus.
Sí, ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic, tenim milers de persones que fugen d’una guerra per morir enmig del mar, i d’altres milers i milers que malviuen en camps de refugiats, tenim una Europa que es disgrega i que no creu en si mateixa, que no sap donar resposta a les demandes de la gent perquè les seves prioritats són les maquinàries estatals, els cercles viciosos dels partits, la despietada voracitat del capital; tenim un home sospitós de rallar la bogeria al front dels Estats Units, tenim un cor de pedra picada dins un polític que no fa altra altra cosa que corrompre una societat des de tots els seus àmbits, fins i tot el que hauria de mantenir-se més sa i pur, la justícia; tenim un planeta malalt, que pateix una febrada causada pels nostres propis mitjans.
La llista podria ser molt més llarga, perquè, com li ha passat sempre a la humanitat, els camins plens de pedres que ens hem trobat els hem aplanat sempre amb violència, amb abús de poder, amb el patiment dels més desafavorits: la humanitat, dissortadament, ha sabut portar els seus defectes, els seus vicis fins a cotes elevadíssimes: guerres, genocidis, tiranies.
I aquí estem, a pesar de tot, buscant el futur que ens ha de salvar de tot, entre tanta desgràcia, encara creiem que algun dia arribarem a algun lloc, al paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar, crearem una humanitat, si no feliç, sí en pau entre tots els seus membres, una humanitat on sigui impossible fer llistes de malvestats, de pors i d’injustícies. Una humanitat sense memòria, perquè ja no caldrà tenir memòria, una humanitat sense futur perquè el futur que desitjava haurà arribat per ser un present omnipresent. Aquesta és la humanitat que ens espera. L’altra, ja la tenim, i és la que hem de canviar entre tots, un a un, dia a dia. Amèn!
