dissabte, 15 de setembre del 2018

Les dones i els dies



Versat en les nits que semblen eternes, 


empès a cercar les baules perdudes

i a cantar cançons de notes incertes,

embruixes silens, i fades conjures. 


Amb veler llatí t'empesques periples,

sotges els confins d'un bell diccionari;

inaudibles vents, corrents invisibles

et mostren el rumb d'un nord llibertari. 


Viatge poètic, viscut en real;

no et calen les veus d'una antiga vida,

car tots els moments contenen regal.


Grata veritats, esporga mentides,

escriu-te poemes, dels déus, un aval.

Les dones i els dies, et daran la rima!




Antoni Taltavull
Poemes

(In Memoriam Gabriel Ferrater)


divendres, 14 de setembre del 2018

Homenatge


                           Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.
El pou d'aigua cremant que inflama la ferida
té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges
lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.
Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada
feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!
Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!
Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall
crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.
Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.





 Antoni Taltavull




dijous, 13 de setembre del 2018

La humanitat


Ara el món és molt menys perillós que fa cent anys, segur, i en canvi tenim la percepció que ho és més. Es veu que el nostre cervell ens juga males passades i ens fa veure perills inexistents, s’estressa en situacions que no haurien de comportar-li cap estrés; en definitiva, ens fa veure en la majoria de vegades el got mig buit i ombres fantasmals on només hi ha ombres xineses.
Jo no m’he cregut mai allò de que qualsevol temps passat va ser millor. La humanitat va començar arrossegant-se en la foscor d’una cova, procurant-se la subsistència a base de caçar animals salvatges, més animals que ells i molt més salvatges. Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de perseguir bèsties, les va domesticar i va fer-se’n un plat ple d'energia comestible, amb la seva carn. La humanitat va parlar, gràcies a que es va posar dempeus, i es va comunicar a través de les paraules i es va crear a si mateixa a imatge dels seus somnis, de les seves pors i dels seus déus.
Sí, ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic, tenim milers de persones que fugen d’una guerra per morir enmig del mar, i d’altres milers i milers que malviuen en camps de refugiats, tenim una Europa que es disgrega i que no creu en si mateixa, que no sap donar resposta a les demandes de la gent perquè les seves prioritats són les maquinàries estatals, els cercles viciosos dels partits, la despietada voracitat del capital; tenim un home sospitós de rallar la bogeria al front dels Estats Units, tenim un cor de pedra picada dins un polític que no fa altra altra cosa que corrompre una societat des de tots els seus àmbits, fins i tot el que hauria de mantenir-se més sa i pur, la justícia; tenim un planeta malalt, que pateix una febrada causada pels nostres propis mitjans.
La llista podria ser molt més llarga, perquè, com li ha passat sempre a la humanitat, els camins plens de pedres que ens hem trobat els hem aplanat sempre amb violència, amb abús de poder, amb el patiment dels més desafavorits: la humanitat, dissortadament, ha sabut portar els seus defectes, els seus vicis fins a cotes elevadíssimes: guerres, genocidis, tiranies.
I aquí estem, a pesar de tot, buscant el futur que ens ha de salvar de tot, entre tanta desgràcia, encara creiem que algun dia arribarem a algun lloc, al paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar, crearem una humanitat, si no feliç, sí en pau entre tots els seus membres, una humanitat on sigui impossible fer llistes de malvestats, de pors i d’injustícies. Una humanitat sense memòria, perquè ja no caldrà tenir memòria, una humanitat sense futur perquè el futur que desitjava haurà arribat per ser un present omnipresent. Aquesta és la humanitat que ens espera. L’altra, ja la tenim, i és la que hem de canviar entre tots, un a un, dia a dia. Amèn!




dimecres, 12 de setembre del 2018

El poema marejat


Sovint el veig, dins el fogall dels dies.
Esquerp, em mira amb un posat adust.
No sé jamai quins pensaments l'aïren.
Hi cerc motius en el redol dels ulls.

Em fa retrets de mal pagat; em diu:
«desfet em tens, mal ajustat, sens peces,
em not perdut, el pensament esquiu;
no gir, no volt, som un ocell dins reixes.»

Se'm fa estrany, enmig del full, manyac.
Mon llapis és el seu destí; espera.
Li don un vers, un bell sonet, conyac?

De nits, refet, en el paper escriu:
«Els teus rimats són un mareig, poeta:
deixa els meus mots en llibertat, i vius!»



Antoni Taltavull
Poemes





Desig

S'hi val una manera de veure 
el real com si fos un poema?
Si és així, un vers m'ha grinyolat,
una estrofa m'ha fet llenya.

No he sabut estar a l'alçada, 
tot baixant per la vorera,
quan m'he creuat amb Ella. 
L'hauria d'haver encalçat,
 haver-li agafat el pas
 i orbitar en la seva força fugissera.
Hauria d'haver volat
fins a la seva planeta
per sentir una nova gravetat 
dins el seu món sense atmosfera.

He deixat escapolir, tal vegada, 
un univers de versos
d'una bellesa a la seva propera?

                                     


                                 AntoniTaltavull
                        Poemes


















divendres, 7 de setembre del 2018

Reconeixement





Regió estepària, 
oceà llustrat de profunda calma.
Llàntia longànime d'ombres propagades
de bellesa lucífuga, llum d'alba esfondrada.

Sediment d'un temps d'existència balba,
lentíssim transcórrer d'aquests dies.























Paraules



Paraules




I


Les paraules són artilugis pèrfids,
empiris perduts ens fan assolir,
inspiren dolors i delits.
 Ses argúcies capgiren el senzill,
barregen amb zel fracàs i desig.


II


Les paraules viuen als nostres cossos
despullats, sense matís, les estimem.
Rítmiques còpules ens deixen aprendre.


III


Les paraules són gaudi i saber.
Compassos d'estels ens faran ballar,
ens peixaran amb desigs, fibló d'abelles.
Ales als peus, hi tindrem, serem vent.


IV


Les paraules venen meravelles,
ens enganyen amb fum de formatjades,
amb manyagues porfídies,
panteixos de disbauxa.
Homes, dones, peixos dins sa peixera!



V


Les paraules són el vincle
del mascle i la femella,
les paraules nuen homes i déus.
Per açò vaig esdevenir, un dia, poeta.




Antoni Taltavull
Poemes



Ara




Ara que brota herba nova 
a tan castigada terra,
ara que frescals ventades 
inflen pobles i senyeres.

Ara que ressonen veus 
per bladars i per cimeres,
ara que el camí boirós 
l'il·lumina una estrella.

Ara que aixafem quimeres 
pels carrers i per les places,
ara que falquem promeses
amb raons i esperances.

Ara, que ens sentim la vida
de llibertat afamada,
ara és el temps imperfet
que decisió ens reclama!




Antoni Taltavull 






dijous, 6 de setembre del 2018

Ofici






Forner que pastes paraules,
que estoves silencis, que en treus vides, 
que fenys un caos i hi dones semblança,
com un déu de mentida.

Ets qui mostra tots els miratges
dels temps ancestrals, de cants i de danses.
Ets qui fa el pa de cada dia,
poeta, en un forn sense brases!





Antoni Taltavull


















El Gran Llac



     

        Avui dematí els carrers estaven mullats encara, després de l'aiguat que ha descarregat aquesta matinada damunt la ciutat, quan he sortit un dia més a comprar quatre foteses al súper -quin costum més estrany i tanmateix reiteratiu fins a fregar la paranoia, aquest d'anar a comprar! Algú ho hauria d'estudiar a fons, açò, però no seré jo, que sempre estic enfeinat en acomplir amb els meus costums, siguin o no paranoics; a més del costum d'anar a comprar cada matí i d'escriure que tots els matins vaig a comprar al súper, en tenc d'altres, que en un altre moment explicaré. La banyadura dels carrers m'ha fet pensar en la meua infantesa, quan encara no sortia al carrer a contemplar la vida del barri amb excuses barates, com aquesta d'anar a comprar, encara que creïbles al cent per cent, si no, no serien tan barates. A la meua infantesa eren constants les tempestes amb trons i llamps com la que ha caigut aquesta nit a Barcelona, ma mare resant "Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc", era un clàssic, com també ho era sortir a trepitjar basses quan havia deixat de ploure; amb botes de goma, i amb tota la imaginació que podies arreplegar; llavors els bassals eren llacs plens de bitxos, i els bitxos eren monstres i els monstres eren missions i les missions eren força descomunal i la força descomunal era poder i el poder era el Bé contra el Mal, i aquest enfrontament exigia sacrificis, martiris, ideals, transformació, retorn, fugida, misèria, glòria, caiguda, aixecament, ferides, mort. I tot aquest cartipàs d'abrandaments emocionals acabava en paper mullat quan era hora d'obrir una altra vegada la porta de la realitat, situada al nombre 31 del meu carrer, el de Sant Pere d'Alcántara de Ciutadella de Menorca. Aquí no hi ha bassals, hi ha la dona que passeja el gos, els obrers que construeixen cases, el noi de la bicicleta que envaeix la vorera, les taules de la cafeteria i les cadires de la cafeteria i tota la gent que s'hi està; hi ha els autobusos que passen rabents, com aquells monstres que em perseguien en el Gran Llac de la meua infantesa.






dimecres, 5 de setembre del 2018

Caques amb visat


   Avui he tornat a baixar a comprar, res, quatre cosetes, com sempre faig darrerament, però aquesta vegada he anat a un altre establiment que és una mica lluny de casa, així que m'ha donat més temps de copsar la vida del barri. En passar davant de l'oficina bancària he pogut veure l'esquena d'una dona que teclejava en el terminal del caixer automàtic que hi ha al carrer; una llarga cabellera morena, uns pantis negres que marcaven camins i dreceres a qualsevol esguard humà, per poc que tingués intenció de caminar cap a indrets anatòmics coneguts a bastament perquè la ment els té ben cartografiats, com un gat hi té els amagatalls íntims de la gata, en època de zel; en girar-se, la dona ha estripat un full de paper que li acabava d'escopir la màquina i ha llençat tots els bocins al terra; a càmera lenta hauria estat molt bonic de contemplar, aquesta caiguda de milers de bocins de paper blanc sobre les rajoles grises de la vorera, un a un, fent una trajectòria  comparable a les fulles de la tardor caient dels arbres, o als paperets d'un confeti efervescent enmig d'una festa; però la caiguda ha estat molt ràpida, sense filtres ni trucs fílmics, i tots els paperets no han trigat ni un segon a embrutar tot els voltants, com una nevada extempòrania, com el vòmit irreprimible sobre l'immaculat vestit, com una cagada de gos amb visat indefinit per entrar a qualsevol país o vorera; m'hauria agradat molt que la dona dels pantis, en girar-se per marxar del caixer, hagués llenegat i, ai las!, s'hagués fotut una trompada enmig de tota la paperada que acabava de tirar!
                                                               


                                                      😂😂😂








dimarts, 4 de setembre del 2018

El preu dels esquelets




      He baixat a comprar quatre coses al súper i m'ha agradat perquè el carrer a aquests hores és un paisatge agradable i fins i tot pot arribar a ser encisador, com una pel·lícula amb tres dimensions en la qual tu participes activament, juntament amb un nombre considerable i variat de personatges. He vist per exemple una dona guapíssima vestida d'escombriaire, un senyor en cadira de rodes que portava un casc, i la cadira m'ha semblat quasi futurista, un últim model segurament en el món d'aquests artefactes cada vegada més presents i abundants en les voreres de la ciutat; he vist -i això sí que m'ha agradat molt- maneres de caminar que m'han fet pensar que hi ha esquelets que saben moure's amb molta gràcia, tot passejant els seus cossos, com si permanentment els marquessin uns ritmes que no són a l'abast de qualsevol. M'ha captivat sobretot un cos del gènere femení que -he pensat- devia ser mogut per una ossada d'allò més gràcil, una pura obra d'art ambulant esquelètica que -llàstima- m'he hagut de conformar a contemplar dins el seu embolcall de carn i de teixits, més exposat sobretot el de teixits, tot i que el de material orgànic déu-n’hi-do, quant n'era, de visible! Estava  compost, concretament, de  dues cuixes, llargues i daurades a causa d'una suposada exposició al sol o ves a saber si a rajos comprats al detall en alguns d'aquestes ruscos on el sol no hi entra mai, però sí el déu diner, que tot ho pot, fins i tot posar morena la pell més pàl·lida, en tots els seus panys i enfonys, dues parts molt generosa de dues natges -l'ama del fantàstic esquelet vestia de cintura cap a vall, a més de les sabates, uns pantalonets curts molt curts, d'aquells que l'etiqueta on diu la composició de la tela, si es pot rentar a màquina o no, etcètera, té més tela que el propi pantaló-, a més d'una zona gens menyspreable d'esquena i de ventre -amb melic inclòs- a causa que la samarreta que les deuria de tapar havia dimitit d'aquestes funcions i s'havia enretirat fins gairebé el naixement dels pits, els quals es podien molt més que intuir, ja que guaitaven per baix i per dalt, més per aquest cantó, que sol ser per on prefereixen guaitar, des de temps immemorials, els pits les dones. També he vist que l'obra d'aquí davant promoguda per uns xinesos no hi ha manera que avanci, han fet un nyap considerable, deixant la façana d'una casa molt antiga, tal com estava i construint al darrere uns pisos que deuran ser capses de mistos que, quan d'aquí a cent anys els acabin, molt més tard que la Basílica de la Sagrada Família, tingueu per segur que vendran a preu d'or o del que cotitzi més al segle XXII, potser a preu d'esquelet com el de la dona que m'ha meravellat quan he sortit aquest matí a comprar les quatre coses al súper, on també he vist una dona que, vestida amb l'uniforme de la cadena de supermercats per on treballa, és un regal per la vista. I no vull pensar en el seu esquelet!









dilluns, 3 de setembre del 2018

Tannka 26




Els pollancres amanyaguen
la nuesa d'aquests núvols
impúdics, virginals;
i aquests versos verdencs,
humanals.



Tabul Bosh










diumenge, 2 de setembre del 2018

Tannka 24




Què em venen a dir les vinjolites?
Amb quin foc, amb quina 
gramàtica?
Res no sabran:
elles són l'interrogant.



Tabul Bosh






















dissabte, 1 de setembre del 2018

Orgia








Descluques els ulls, i encens una flama
que fogueja en l'origen del Cant;
navegues pels mars de la Grècia llunyana
travesses terres que Roma mudà.

Bades els llavis, i evoques la crida
-guirigall de diables i àngels ensems-;
tens el poder i els regales la vida
i ells donen ales al teu pensament.

Estens les ales, i creues contrades;
al tou d'una idea, hi sents un gemec;
amb agulla i fil li sargeixes ferides
d'on sagnen desig, voluntat i seny.

És aquesta sang, que t'empina 
 les paraules que et donen plaer.
Obres els ulls, la boca i les ales;
dins les voltes del temple,
comença una orgia!




Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...