Petita com un puny.
D’un lloc de Ferreries.
Té en el cor nafres de sal,
i de solcs,
té l’ànima de pedra
de calç viva.
No hi hagué saonada
en el seu temps
i el pa i l’aigua valien
la vida.
L’ha feta un ullastre el que ha viscut,
entre sequeres, roques i ventades.
Dins les seues escletxes hi féu niu
la soledat, la misèria, la pardalada.
És, mumare, forta com un puny.
Ullastre sense branques.
Quan demà la ressequi el sol del desembre,
ens mostrarà la seua arrel més obstinada.
Tabul Bosh
Dins la fosca de Mànnix em vaig enamorar.
En la foscant cabina d'aquell segona mà
vaig saber la turgència d'uns pits primerencs.
El cel incendiat pel foc de Sant Joan
em va mostrar uns llavis de menta i de plaer.
El meu primer pecat va ser dins la foscúria
d'un bosc imaginat en un vers de carícies.
Davall la volta blava del cel de Llucalari
la fosca se'm va endur, amenaçat per l'arma
d'un poema infal·lible d'un món imaginari.
La vida es rebolcà entre llençols de fosca.
La fe vaig perdre en un confesionari.
I hi vaig trobar l'amor, la mort temuda.
I el desig, i la por. I l'esperança.
Rajava com crit, sempre, la fosca.
Com un silenci als mars foscos del cor.
Tàbul Bosh
Tabul Bosh
Set homes joves han baixat al riu.
Juguen a tirar pedres
en les aigües verdes.
Alguns macs fan bots
de pardal
abans d’enfonsar-se.
D’altres són trons, clars.
Exclamacions.
Uns, arrossegats
per la llera lliscant,
aniran tan lluny
com una gavina.
Altres, romandran
en el fons del gorg,
arrels dels dies.
I pens: com baixar
al riu, contemplar
la vida.
Tabul Bosh
Emigraré cap a la teua terra.
Traspassaré, il·legal,
la teua terra.
No tindré papers a la teua terra.
Lladre seré
a la teua terra,
reu, presoner i penjat
a la teua terra.
Beuré els rius i els mars de la teua terra.
No hauré set
a la teua terra.
Ni patiré fam
a la teua terra:
Foc de volcà seré
a la teua terra.
Tabul Bosh
Neixen paraules
de la terra febrosa
per començar una història,
la més bella entre totes:
llum
ull
mirada
i
rosa.
Lluentor
de pètals
en els llavis
rosats
d'una dona.
Tàbul Bosh
Quan toques els contorns del meu cos nu
m'hi dibuixes dreceres de diamants i fletxes.
Oh, els arcs dels teus ulls, que em claven estrelles!
Tabul Bosh
Sangoneres en el pensament
em dessequen les venes d'un poema
i me'l llencen als quatre vents.
Escric versos que em fan conxorxa
i m'estimb en abismes de la ment.
Les busques escriuen en el rellotge
fulles mortes de l'arbre del temps.
Tàbul Bosh
Pel forat d'un embut tot el dia he mirat,
uns miratges he vist, estripats, increïbles;
hostatjat en un vent traïdor, aïrat,
un bell cant de sirena aturava ma ploma.
He creuat una flor remorosa i latent,
he sentit l'amargor de la fel en la boca,
he gruat la visió d'aquell mot inclement;
i un litúrgic desig lubricava ma gola.
En l'esclat de l'embat tot el dia he remat,
olivera, olivó, atzavara rosada;
pobrejant, romancer, romanalla de salm.
Pel tirany d'una nit tot el dia he rondat,
mar eixuta del cel, he trepat ses fondàries:
catanímia tenc, i tronyelles me'n faig!
Tàbul Bosh