dilluns, 15 d’octubre del 2018

Tant de bo!



         Diuen que la filosofia està condemnada a desaparèixer. En els principis del coneixement humà la filosofia era el gran tronc del saber del qual en sortien les branques de les diverses ciències que, naturalment, s'hi subordinaven. Aquest tronc, amb el pas dels segles, d'una manera progressivament accelerada,  s'ha anat esqueixant. A l'època de Galileu (s.XVI) se'n va desprendre la física; cinc segles abans de Crist ho havia fet la ciència matemàtica, així com la gramàtica a l'Edat Mitjana, etc. I a partir del segle XVII se'n desentendran  l'astronomia, la biologia, la química, la cibernètica. Fins i tot aquelles ciències més estretament lligades a l'home, les humanístiques, al final se'n separarien; és el cas de la psicologia i la sociologia.
        És comprensible, doncs, que per a molts la filosofia estigui condemnada a desaparèixer; per a molts, menys per als responsables de l'èxit televisiu i mediàtic de la sèrie Merlí, que emet TV3. I és que, ara que la filosofia s'ha desprès de tot el llast que li representava haver d'arrossegar totes les ciències, se sent deslliurada i, per tant, amb tota l'energia per fer el seu veritable camí, per assumir més conscientment la seva essència i els seus fins propis. Ara millor que mai la filosofia sap quina és la seva tasca: preguntar-se sobre tot, sobre l'home i la dona, sobre el món, sobre l'existència o no de Déu, etc. Aquesta força actual de la filosofia, augmentada gràcies al fet que ha d'alimentar-se només ella mateixa, sense el desgast parasitari-filial de les ciències particulars, és el que la converteix un altre cop, en un fenomen atractiu i, doncs, susceptible de despertar l'interès dels programadors d'un mitjà tant exigent en aquest camp de la seducció de masses com és la televisió.
        Ara la filosofia es pot permetre certs luxes, diríem, que abans no podia permetre's; ara no ha de rendir comptes davant ningú més que davant ella mateixa. Ara, aquesta mare de totes les ciències és més humana que mai, trepitja més de peus a terra que mai. Li podem preguntar de tot, i sobre tot, perquè ella és la font de saviesa primigènia. La podem interrogar sobre l'amor adolescent, sobre l'amor transgressor, sobre l'adulteri, sobre la mentida; ens dirà el que vulguem saber dels conceptes 'ser mascle' o 'ser femella', o bé ens podrà aclarir què representa en realitat sentir-se femella encara que siguis un mascle, o a l'inrevés! La filosofia total ha tornat de la mà de la televisió! Como ho havia de fer, si no?
       Les ciències, de respostes, en realitat no en donen gaires; es limiten a marcar camps d'investigació, facilitar  metodologies; en canvi, la filosofia dóna respostes, i respostes en la majoria dels casos molt concretes. Per això Merlí sap molt bé la diferència entre follar i fer l'amor, per exemple, perquè s'ho mira tot des d'una perspectiva filosòfica! També sap escatir els matisos entre mentir i no dir tota la veritat. El Merlí sap esporgar, dilucidar, encercar, discutir; i tot això gràcies a la filosofia.
       Tant de bo hi hagués molts merlís, en aquest país!















dissabte, 13 d’octubre del 2018

L'Article





         Mir per la finestra abans de saber sobre què escriuré avui. Cerc una idea, un tema. Però a l'altra banda només veig tres cordes d'estendre on no hi ha res estès. Per tant, em retir de l'espai del celobert i cerc en un altre indret. Mir les tecles del meu ordinador portàtil. Hi veig unes lletres, uns nombres i d'altres símbols en rigorosa fila que semblen esperar que els doni un toc, que els faci fer alguna cosa. Són com soldats d'un exèrcit preparats per a la batalla, esperant les ordres del seu general. O com obrers arrenglerats davant la fàbrica, esperant que soni la sirena. Però el general no diu res, estàtic sobre el seu cavall. I la sirena sembla haver emmudit per sempre en l'esplanada de la fàbrica buida. Gir el cap i veig uns pantalons rebregats i no se m'acut què em poden voler dir. Són uns pantalons d'esport, grisos, segurament suats, que esperen que algunes mans els llencin dins la rentadora. Aquestes mans seran segurament les d'una dona, car són les preferides dels pantalons d'esport suats i rebregats que es troben damunt les taules dels escriptors que busquen idees i temes sobre els quals escriure l'article diari. M'agaf a aquestes mans, car d'alguna cosa he d'escriure, i en resseguesc el camí. Tanmateix, hi ha un moment que arrib a una cruïlla on he de decidir si tirar cap a la concreció o cap a l'abstracció. ¿He de seguir braç amunt fins arribar a les espatlles de la dona, o he de prendre la via de l'autocrítica fins arribar a la qüestió de la igualtat de la dona envers l'home i, per tant, de l'absurditat inherent al fet que uns pantalons d'esport rebregats hagin de tenir preferències, quant al sexe de les mans que els portin a dins el bombo de la rentadora?
       Caram, que complicat, pens. I deix per un altre moment la decisió. Però seguesc sense tema, sense idea, per al meu article diari. M'agaf a la paraula diari i pens en tot de notícies que hauran aparegut en els diaris d'avui. Pens en morts per accident de trànsit, en rebel·lions contra l'opressió aixafades a base de tortura i d'armes mortíferes de tota mena; pens en xifres que fan cada dia més rodona i gegantina la crisi que rodola pel pendent, emportant-se tot el que troba per davant, m'entretenc en escàndols, en estafes i en grans mentides.
       Llavors, tot jo tremol i pens si hi deu haver Algú que, al llarg dels segles i segles, també està mancat d'un bon senderi per escriure el seu, d'Article Diari.






diumenge, 7 d’octubre del 2018

El xoc





El xoc és imminent. Ara és hora de provar d’imaginar com i on aniran a parar les diferents peces després del brutal encontre. Quines en sortiran més deformades, quines restaran completament inservibles, i si serà possible que algunes en surtin només danyades, però probablement reutilitzables. Fins i tot hi cap la possibilitat que n’hi hagi que en surtin indemnes, tot i que costa molt encertar quines. En un xoc, però, sempre sol passar que hi ha parts més dèbils que d’altres, sempre hi ha unes forces que guanyen i d’altres que perden. O no, si aquestes forces estan tan igualades, si l’impacte no aconsegueix trencar un equilibri de potències cap a un cantó o cap un altre. Llavors és quan es produeix allò que en podríem dir «la mare de tots els xocs», el resultat del qual, inexorablement, no té guanyador possible, no en surt ningú més ben parat que l’altre, sinó que acaba en un desastre recíproc.

En el cas que ens ocupa, però, res de tot això no passarà. Perquè sembla que els cossos que estan a punt de xocar -trens, legalitats o com vulguem anomenar-los- tenen unes masses molt desproporcionadament diferents. Quin xoc hi pot haver entre un mamut i una abella? Xoc de trens, diuen; però quins trens? Aquí no hi ha dos trens, si de cas, un tren de mercaderies i un altre de joguina, d’aquells que porten els Reis Mags, el Pare Noel o qualsevol altre fantasia per mantenir la il·lusió dels més petits. Xoc de legalitats, també; però en mans de qui està, aquesta legalitat? Té legalitat un tren de joguina? Quantes tonelades de legalitat pot transportar un tren de mercaderies?

I quants grams de legalitat pot transportar d’un cantó a un altre un trenet que es mou només sobre les vies de la il·lusió? No ens enganyem. No hi pot haver xoc entre un mamut i una abella.

Hi podria haver xoc si es tractés del xoc de dues copes que tanquen un tracte, que celebren una entesa, un acord, un pacte. Però no ens fem il·lusions, tampoc: aquest tipus de xoc, mai no es produirà. Què passarà, doncs?

Passarà una cosa molt senzilla, terriblement senzilla perquè és el que ha passat sempre, és una llei universal que té més força que cent mamuts i que cent trens de mercaderies: passarà el que hagi de passar, per molt imprevisible, improbable i impossible que sembli. Del que acabarà passant, també se’n diu democràcia, o el que la gent vulgui, o el que hagi de ser. Fins i tot hi ha qui en diu «el que Déu vulgui».

Això passarà. Res de xoc de trens, res de xoc de legalitats. Jo ho tinc molt clar; només cal que, com jo, l’hi tinguem tots. Per tant, l’únic xoc que hi pot haver és entre convenciments: els que n’estan convençuts, que la independència de Catalunya, més tard o més prest serà un fet, i els que, pujats en un mamut o en un tren de mercaderies, menyspreen la força d’una abella o d’un tren màgic.






                                            Antoni Taltavull, A darrera hora, 15.02.2017





dijous, 4 d’octubre del 2018

Natura nostra







Natura nostra que vingueres del cel,
ensenya't nua en tota la bellesa,
plaer procura'ns per al cos i la ment,
que el cor ens bategui amb la teva vivesa.

Sigues, Natura, per ventura o atzar,
niu que ens acull, tempesta que ens expulsa;
les teves portes que no ens deixin al ras
d'amples espais i de temps de paüra.

Fes que els poetes per sempre ens agradin,
renta'ns del cos dolors i despits,
que la fe i la saviesa mai no ens enganyin.

La pau procura'ns en el son i desperts;
i de la carn fes-ne carn, sens sofismes,
però nodrida d'amor, lliure! Amèn!





Antoni Taltavull





dissabte, 15 de setembre del 2018

Les dones i els dies



Versat en les nits que semblen eternes, 


empès a cercar les baules perdudes

i a cantar cançons de notes incertes,

embruixes silens, i fades conjures. 


Amb veler llatí t'empesques periples,

sotges els confins d'un bell diccionari;

inaudibles vents, corrents invisibles

et mostren el rumb d'un nord llibertari. 


Viatge poètic, viscut en real;

no et calen les veus d'una antiga vida,

car tots els moments contenen regal.


Grata veritats, esporga mentides,

escriu-te poemes, dels déus, un aval.

Les dones i els dies, et daran la rima!




Antoni Taltavull
Poemes

(In Memoriam Gabriel Ferrater)


divendres, 14 de setembre del 2018

Homenatge


                           Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.
El pou d'aigua cremant que inflama la ferida
té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges
lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.
Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada
feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!
Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!
Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall
crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.
Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.





 Antoni Taltavull




Aplatanament

  Aquest temps de pleonasmes, replets de platós i cineastes, de plàtans espellats i de fantasmes, de plets generals a dins d'un plasma, ...