dissabte, 2 d’octubre del 2021

Ara és l'hora!







Calleu, oh cels, que parlaré;
escolta, terra, el meu vaticini!
La meva doctrina caurà com la pluja,
seran com rosada les meves paraules,
com el ploviscó que rega l'herba,
com un ruixat damunt els prats.

Deuteronomi 32:1-2



I


Si rebroten els tanys de l'arbre mil·lenari
i calius adormits revifa el vendaval;
si desperten els cors dels herois llegendaris
i amb el nostre bateguen per un bé comunal.

Si enfeinats amb els fets us calen les paraules
i abocats al carrer crideu la llibertat;
si amb un pa mal llescat mateu la vostra gana
i la set de futur no sabeu com calmar.

Si les vostres arrels les roques us destrossen
adobeu altres camps, busqueu confins novells;
si la terra us han dit que ja no era vostra,
el moment ha arribat de fer camí sense ells!


Tornada


Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!



II


Remunteu el coster, que dalt hi ha la plana!
sentireu dins l'esforç el clam de llibertat
que batega amb el cor del poble que s'avança;
que el mussol i el falcó us donin voluntat!

La Paraula ha de ser el plet i la justícia,
per tothom ben igual, d'Eivissa a l'Aragó,
de la França a Maó, del Besòs fins a l'Ebre,
per cantar i per patir, per viure sense por.

Tot un món a l'abast teniu a dins les urnes
sou un poble orgullós, i no arraconat,
un estat natural, la terra catalana,
amb el dret a voler i el deure de donar!


Tornada


Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!



III


Un estat que ha de ser garant de transparència,
amb paraules i fets rodant en llibertat;
un estat de de ver, exemple de justícia,
amb paraules i fets que diguin veritats!

Llibertat per tothom, i no la dependència,
i camins ben oberts envers un nou futur;
els carrils d'un nou tren i no una via cega,
els destins del demà, aquells que van molt lluny!

De cultura, senders, doblers per la ciència,
i trencalls per l'acció, per l'art i pel saber;
i les vies del món ben franques, sense traves,
un país compromès, per joves, i per vells!



Tornada


Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!


IV


En els llibres oberts, paraules de les vostres:
les gestades al cor, nascudes dins el cap,
les paraules solars, les grogues i les roges,
les paraules banals en bòtil sense tap.

La paraula mortal, la plena d'esperances,
la paraula del mall, la tova, la innocent,
la paraula que mor, l'amor en la paraula,
la paraula del cos, de casa, fonament.

La paraula de sang, ferida mai no closa,
la paraula que cou, la veu del sentiment,
la paraula que viu al cor de la història,
la paraula dels fills, memòria d'un nou temps!


Tornada


Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!






Tabul Bosh


Ara!

 




Ara brota herba nova a l'hort abandonat,

ara frescals ventades remouen aires púdics,

ara ressonen veus per cims i per bladars,

ara un camí boirós es torna clar i lúcid.


Aixequem les quimeres per places i carrers

falquem-les amb estaques de sentit i raons;

afamats de paraules, ara volem la vida

i un present imperfet ens reclama valor.


Ara ha arribat l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!



Remuntem rius i gorgs i eixamplem tots els mars,

ara!


Sota els trons entenguem el missatge de fons,

ara!


En la foscor albirem la llum primordial,

sotgem entre les roques, guaitem les fondes valls,

ara!


Amb esguard de mussol i urpes de falcó,

ara!


Amb la Paraula nostra vers la Llum que ens inspira,

ara!


Guiem els nostres passos cap a la llibertat.

Ja! que és tard i vol ploure, ara, que hem de fer via!



Ara, ha arribat l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!


És l'hora d'adobar la terra catalana,

d'Eivissa a l'Aragó, de Maó a Mallorca

i al País del rei Jaume, d'enllà dels Pirineus

a la trona dels déus de l'Europa llunyana.


És l'hora de cridar un clam per poder ser

un poble enmig del món, i no arraconat,

un estat natural, de terra on hi neix

el dret a decidir el fruit que vol donar.


Ara, ara ja és l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!


Volem independència, i no una autonomia,

i totes les paraules, i no les repartides,

la de la gran pantalla i la de la justïcia,

la paraula dels pares, la parlada i l'escrita,

la paraula dels llibres, la paraula de l'ànima,

la paraula inventada, la paraula gestada,

la paraula solar, la paraula llunàtica,

la paraula banal, la paraula subtil.

La paraula mortal, la paraula de sempre,

la paraula del mall, la paraula innocent,

la paraula que mata, la paraula que estima,

la paraula del cos, la paraula de casa,

la paraula que cura, la paraula que cou,

la paraula feresta, la paraula ferida,

la paraula venal, la paraula cordial,

la paraula adormida, la paraula desperta!


Ara, ha arribat l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!


Volem la Llibertat i no la dependència,

i tots els nous camins i no cap via morta,

aquells que porten lluny, els que tornen a casa,

senders a la cultura, dreceres a la ciència,

trencalls imaginables, per boscos i muntanyes,

vies de riquesa en conceptes i en actes.

La nostra llibertat, no la constituïda,

la nostra llibertat i no la seva dèria

d'Imperi caducat!


Ara ha arribat l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!


Ara oceans i terres, llibertat per fer via!

ara!

Ara viles i ciutats, llibertat per fer vida!

ara!


Ara una Terra on hi càpiga el Poble

de parla catalana.

Ara un Poble amic

de les parles amigues,

que creixi sense jou,

amb la sang ben mudada,

amb concòrdia i entesa,

un Poble per tothom,

un Poble Independent: Ara!


Ara, ha arribat l'hora, pensem en la collita,

comencem a sembrar, la terra vol llavor,

desbrossem viaranys, adobem la masia!


Tenim moltes raons, usem-les amb afany,

per fer créixer el present, per nodrir el futur,

per trobar el destí que ens prengueren antany!


Ara, ara, ara! Ara, o mai!





Tabul Bosh





Gelós

 


Tu que no saps cap mot, rosa, heura o marfull,

que de la terra vius i de l'aigua del cel;

tu, que no dius ni penses ni et vaga cap antull;

tu, que la bellor gestes i que l'aire fas mel.


Tu, que no tens cap cor, lliri, fonoll i bruc,

guardes tots els secrets, si d'amor o dolor.

Encar no tens moneda i compres el que vull;

la bellesa t'admira com un gran valedor.


Vull tenir els vostres brots, angèlica, hibisc;

voldria ser com tu, violer de Maó.

Us don els mots queixosos amb què fa tant que visc.


I els pensaments eixorcs, bescanviï, fidel,

pel silenci poètic dels vostres colors,

pel vostre món feliç, vinya, lli i xuclamel!





Tabul Bosh

divendres, 1 d’octubre del 2021

In memoriam




                                      
Amb una baula nova, soldar velles cadenes.
En un paisatge ombrívol un sol hi he encès.
En la timba dels mots m'hi he jugat la vida.
Si he menjat una llesca, n'he paït tot el pa.
En el mercat del port la mar m´hi revenia
i els records que em tenien ara em deixen anar.
Tenc un cistell ben ple d'hores i de dies, 
fa aigua el meu rellotge, la barca sense rem,
el cor, un obelisc al bell mig de ma vida,
el cap se m'ha girat en un cap-de-cantó.
Els dies se'm fan llargs i la vida molt curta.
I sí, vull 'nar deveres, per aprendre cançons,
i si no en sé la lletra, en xiularé la musica.
Saludo en Verdaguer i en Baltasar Porcel,
n'Ausiàs March, si convé, i en Francesc Parcerisas.
Gabriel Ferrater em dona un cop de peu,
i en Salvador, aspriu, em fa una ganyota
perquè manyuclo el vers amb sorna i menyspreu.
Les muses fan desori dins el temple desert,
em diuen "què fas, Toni, açò no és poesia!"
mentre em fum una pipa i em rasc el nas.
Des del seu Macchu Picchu en Neruda em renya
si li vull copiar el seu Cant General!
No he tingut en ma vida cap trama argumental, 
els llibres que he llegit no m'han obert la gàbia;
vaig néixer en casa pobre i a casa moriré,
vaig créixer salvatgí, la lletra no m'entrava.
Em temptava el dimoni i volia ser Faust,
un capellà em cridava, i la reina de Saba.
Els Beatles em sabia, en Jagger, i en Serrat;
i el toro enamorat, una nit, de la lluna.
Ma vida, sens temàtica, sense fil conductor;
no he tingut una pàtria, ni una melodia.
M'he begut el llombrígol, i m'he vist l'enteniment.
En l'estepa de Rússia i en la cova de l'Ós,
en el pic del Canigó i a les valls de Macondo,
directors de consciències mai no m'han dirigit.
He pecat contra els déus per poder ser un home,
i n'he assumit el càstig amb un orgull humà.
M'he inventat veritats per combatre mentides,
en un duel fraticida les dues han lluitat:
si una guanya l'altra, ja s'acaba la vida, 
car és la paradoxa l'única veritat.
Prou! Nascut el desembre de l'any cinquanta-tres
-és la dada més certa d'aquesta biografia- 
vaig entendre tot d'una que no entenia res!
L'essència que té un home no pot ser mesurada
però si ho pogués ser, no ho voldria saber.
Tanmateix, si escolteu, la tindreu exposada:
entre tantes paraules, alguna em trairà.
De ben petit, jugàvem a lladres i serenos,
i jo mai no sabia quin era el meu cantó;
en cada patuleia, diversió en trobava,
en qualsevol quadrilla hi escatia un paper.
El bo no ho és del tot, i el dolent té matisos
que cal tenir presents, em deia algú dins meu.
Encara no sabia què eren "utopies":
i quan, més endavant, vaig creure-ho capir
vaig veure que encongeixen quan se les empra massa.
En les puerils ferides m'hi posava pegats,
però prest supuraven, infectades de dubtes.
M'aparegué, infinita, la crueltat del món,
no entenia el meu cos les lliçons de la vida.
Qui em posava un vel a la llum i als colors?
Qui dictava les lleis, qui tancava els calaixos?
Qui repartia cartes, qui tocava el tambor
en la gran desfilada de tots els miserables?
Prou. M'hauré de cenyir al pla encomanat,
com va fer el Creador, a aquesta gran fal·làcia.
Aferrats al misteri del fútil joc del viure
anàvem granant dies, llençant-los al femer.
Hi havia, prop de casa, una sala de cine,
un estany sense peixos i un castell esquifit,
una bruixa tronada, i un moix als terrats, borni.
Els diumenges anàvem a missa ben mudats,
i després fèiem voltes per sa Contramurada.
A cas Mèrvol compràvem regalèssia i gelats;
de xufles, n'hi havia de seques i de banyades,
i l'home les servia en ludes de paper.
En ser al Born, mos sèiem a veure passar al·lotes;
però n'hi havia tan poques que no en trèiem profit.
Amb les ludes ben buides i plenes les pilotes,
contàvem acudits, en pla i en castellà.
I rèiem, i les xufles ballaven, dins la panxa.
Se n'anava la missa i venia el desig;
i d'al·lotes n'hi havia, però eren escasses.
Hi anàvem darrera per la Contramurada,
les cridàvem pel nom que ens venia al cap;
ningú no responia: eren noms sense cara.
Si tornar a ca nostra, tocava decidir
arribats al Molí, plaça de ses Palmeres.
Així eren, i gràcies, els diumenges d'ahir.
Hauria de parlar dels capellans, aquells
homes entaforats dins una closca negra, 
aquells noms forasters, aquells ulls de falcó,
aquells fills de Maria, ombres d'un  Déu de pedra.
Soldats del vencedor, opressors dels vençuts,
minaires d'un carbó per cremar l'alegria,
missatgers del Diable, l'exèrcit de la por,
nits de llops udolant a plena llum del dia.
Però no ho faré sense el meu advocat;
mai tindré la certesa que em van prendre la vida,
però si puc dir que la van descalçar.
Aquells homes tan rectes, aquells éssers tan dignes,
cigales dins el cap, eren els seus consells:
no et toquis, que és pecat, no hi pensis en la vida.
Els colors no existien entre aquells capellans;
el blau era de Déu, el vermell del dimoni,
el rosa no era d'homes, el verd era pecat,
el groc de la bandera mai no era profanat,
el morat i el marró eren tristor, i merda.
Ells tenyien de negre la puresa del blanc.
De parlar d'inhumans, he dit que m'abstindria.
Prou. Tanmateix van ser els mestres de ma vida:
si cap mal em van fer, ja els he ben perdonat!
Vam conèixer Neruda i el seu Cant General.
La nostra soledat habità en els seus versos,
en els balcons oberts, en els seus finestrals,
i hi plantàrem desigs en parterres i testos.
Esperit i matèria, la ment, a parts iguals,
ens obrien, i el cor picava sòl i pedra
dins venes de silencis; res no era tan dur
com trobar les paraules que tinguessin la mida,
trobar el vers necessari que no fes caure el mur.
Llançàvem macs a la nit, foners sens punteria.
El cos de les al·lotes, solar desconegut,
era llibre tancat, deu en bosc amagada.
D'expressar els pensaments, renegaven els mots;
poemes erms, absurds, per descriure'l, maldaven.
Fins que vam palpar uns pits, i ho vam entendre tot!
Vam conèixer en Neruda i el seu Cant General.
Mar de constel·lacions, naufragi de paraules.
La veu entre les roques de l'aigua, el foc i el vent.
Estimàvem matèries fetes de pell i d'argila.
Fèiem fondes ferides en els nostres sentits.
Els cossos de les dones s'aixecaven com branques
d'un desig poderós en la soca d'un pi.
I vam conèixer enfonys i provàrem carícies.
Encalçàvem un rastre en un bosc infinit,
 d'un oracle incert, preteníem respostes.
Tampoc no vam saber  interpretar aquell urc
que ens pujava de baix; el goig,  era un infern.
Els vells mots renegaven del dolor que sentíem
i ens tancàvem en versos, en interrogants erms.
Fins que aquells pits galvànics dins la mà, en la fosca,
les espases ben dretes, pirates a l'assalt,
ens mostraren el Cant, dins la sala de cine.
Toquejàvem  Neruda,  soldats del General!





Tabul Bosh











Bajans!




La llengua se'ls  perd per tasts de licors imperials, 

per illots groguencs sense port.

Quan volen posar grans adjectius a la unitat 

i al destí universal, 

se'ls acaben els sucs i, enmig del no res, 

riuen, riuen, sense saber de què i per què.

Bajans! Qualque moment, esdevindran fum.


La llengua se'ls perd per tombants 

de licors sense gust, per illots de fars sense port.

 Quan volen posar rumb a la nuesa, a la sang i a destins 

malaguanyats no troben ja cap nord i,  

enmig d'una mar riuen, riuen... 

sense saber de  què i per què. 

Bajants! Si després, tots sotsobraran


La llengua se'ls perd per tasts  de licors

verinosos,

per illots de fars sense llum.

Quan volen posar adjectius als lleons,

a les zebres i als trapezistes,

se'ls acaba la música

i, enmig del buit on es gronxen,

riuen,

riuen

sens saber de què i per què.


Bajans! No saben que, a la fi,

no hi haurà circ,

ni tramoistes!




Tabul Bosh



On vas?




On vas sense batalles, 

on, sense la pau del vençut, 

on vas sense caigudes per aixecar-te amb més urc. 

On vas escudat de dubtes, 

on, mudat de veritats heretades sense lluites. 

Aprèn a seguir les rutes paral·leles de la foscor. 

On vas sense una tassa fumejant al teu davant, 

sense nits bevent preguntes que mai no respondrà l'albada, 

on vas, orat ignorant. 

On vas sense un viatge que obri 

un solc adobat on sembrar el teu destí 

-flor, arbre o bosc- i regar-lo en caminat. 

On vas sense ferides que et facin sagnar el cor, 

on vas sense una esquerda clavada en el taló, 

on vas amb una vida sense estreps ni punxons. 

On vas sense set vides viscudes en set mons, 

sense passat ni pervindre de set estels extingits 

en l'univers del teu nom. On vas sense unes pedres 

per esberlar el cristall de fanals i finestres, 

per fondre falsos déus i deixondir noves deesses. 

On vas sense una cova, estatge d'un vell drac, 

per clavar-hi l'espasa i apagar flamarades 

a la gropa d'un cavall. On vas, on vas, 

on, orat poeta, vell i fat?



Tabul Bosh



Rars




Els poetes som uns diables rars
que, en aquest món, hi feim belles estades;
sucs i grumolls dels pensaments xuclam
a aquells que visiten nostres contrades.

Els feim reviure perduts paradisos
on , amb innocència, gaudien l’amor,
guiam els seus cossos nus de matisos
pintam la seva ànima de tots els colors.

Els estrafem unes rítmiques còpules,
per a ells, un panteix luxuriós,
un canut ple i ben llatí, per a elles,
per als dos, belles estrofes d'amor.

Els feim ballar ritmes de les estrelles,
ales als peus, els posam, i en els cors,
els peixam amb desig i mel d'abelles,
i els entabanam, amb fum sense foc.

Els poetes sabem fer meravelles,
dels homes i dones ens ha plagut
posar llenya al cos i encendre'ls les brases.
Per ço jo esdevenguí, com ells, un cabut.

Va ser, però, per caparruteria:
ai las, amb ells vaig fer comunió
per saber, d'un cop, què és poesia!



Tabul Bosh





Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...