Boig per tu

         

diumenge, 12 de gener de 2014

    Avui he esperat que plogués. Vull dir que m’he atardat, en escriure aquestes ratlles. I és que aquest capvespre hem anat amb uns amics a veure el musical “Boig per tu, el musical de Sau” que fan a l’antic Studio 54, al Paral·lel, ara convertit en teatre amb el nom de Barts, Barcelona Arts on Stage, “l’espai de les arts escèniques i de la música més plural i polièdric de la ciutat: un espai per somiar”, segons es diu al web d’aquesta sala. També hi he trobat l’escrit promocional del muntatge: “Un grup de joves es troben just acabat el curs escolar, i encaren un estiu en el qual les circumstàncies els posaran enfront d’un món nou: el pas a una certa maduresa sentimental que els marcarà el futur més immediat. 

    “Amb l’excusa d’organitzar una festa d’aniversari, el grup d’amics es troben, xerren, discuteixen, riuen i sobretot canten les seves pors i alegries, els seus desitjos i, en el fons, el seu temor a avançar cap a la maduresa. Desenganys amorosos, reafirmació de l’amistat i el retrat d’una joventut que existeix i que molt poques vegades és descrita en teatre o cinema: la joventut sana i positiva, allunyada d’alcohol i drogues; la que estudia, la que cerca un lloc en la societat, la que utilitza el sentit de l’humor com antídot de la malencolia i la tristor.”

       L'espectacle m’ha agradat per la bona feina d’un grup molt jove -i tanmateix molt professional-, per la música en directe interpretada per un grup de músics, alguns d’ells components de grup Sau, sobre el mateix escenari; i m’ha agradat, sobretot, per la frescor, la naturalitat, el bon humor i el ritme narratiu que han fet que les dues hores de l’espectacle hagin embolcallat un públic de totes les edats en una mena de teranyina de goig de viure i de riure.

       Al final, el mateix Pep Sala ha pujat a l’escenari i ens ha regalat unes quantes cançons més; una dedicada al seu amic Carles Sabater, “El tren de la mitjanit” i d’altres, totes interpretades amb una força descomunal. Quina bèstia escènica, en Pep Sala! Curt, però inoblidable. Gràcies!

Tabul Bosh

Mart

   

dissabte, 11 de gener de 2014

   Anar a Mart i no tornar: n'hi ha per guanyar-se el cel. Exactament açò. Un dels dos candidats catalans que han estat seleccionats ho ha dit: ho faig per filantropia, per fer un bé a la humanitat. Algú, després, ha insinuat que li semblava un projecte massa perillós, ara per ara. Sempre he sentit dir que, dels viatges, el més interessant i més divertit és quan en tornes i el pots explicar, amb aquell amaniment extra que sempre els fa un punt més interessant, més envejable per a qui t'escolta. Quina gràcia, anar a Mart! Però quina desgràcia no veure les cares que posen els teus amics, familiars i tot el món en ple quan expliques el que hi has viscut, les teves anades i vingudes pels deserts  cremants i per les carenes pelades del planeta roig. A jo, digueu-me que estic en dejú de moltes coses, que m'hi donin de baixa. Si un dia he d'anar al cel, que me'n deixin tornar. El meu apetit sensual cap a les dones em faria viure amb molta recança una vida marciana. Entre moltes altres coses, esclar.

      

Tabul Bosh

L'ou retorçat

divendres, 10 de gener de 2014

Es palpa els dos testicles davant el mirall. Abans, s’ha despullat completament i s’ha mirat de dalt a baix, fins a l’alçada de l’engonal. Amb el palp pot identificar que en té un més pujat que l’altre, d’ou. És com si el que es toca amb la mà dreta, l’ou dretà, no s’atrevís a caure del tot, com si no es deixés anar completament perquè alguna cosa -temença, inseguretat, malfiança- li impedeix. Potser, però, l’impediment no és psicològic -tenen psique, els testicles?- sinó fisic. L'home recorda que ara tot just fa un any es va operar d’una hèrnia inguinal; podria ser que li deixessin l’escrot dret mal fixat? Podria ser que aquell testicle conservador, reservat, no s'hagués despertat del tot dels quaranta minuts que va durar la intervenció? Va, ou, deixa't anar, llença't! No siguis poruc, li diu. Has de ser valent, com el teu germà esquerrà! La mà de l'home prova, amb molta mesura, d'ajudar l'ou indecís. L'estira, suaument; l'amanyaga amb tendresa; li fa copets encoratjadors amb els dits, amb l'índex, el cor i l'anular. I res. L'ou dret segueix tot retorçat. No vol enfadar-s'hi; no vol forçar-lo. Prudent, decideix que l'hi consultarà al metge,  i riu, murri, palpant l'ou esquerre, l'independent, lliure.

                                                      Tabul Bosh

Maniquí

dijous, 9 de gener de 2014

       Mira aparadors. No amb voluntat de comprar res. La voluntat la té llogada a la crisi i aquesta l’ha rellogada a l’atur, que al seu torn l’ha llogada a una prestació mensual esquifida. Té una voluntat ocupada, doncs. 

      Per això, quan surt al carrer a passejar i s’atura davant algun aparador, és una persona sense voluntat. Mira amb la mateixa mirada que els maniquís que la miren a ella des de l’altre costat de vidre. Ella mateixa és un maniquí, un tros de plàstic, una persona sense carn ni ossos, pura superficialitat. I, per uns instants, se sent bé, en el seu paper de maniquí. Perquè, com a maniquí, no té res que amagar, no té res de què avergonyir-se. Ara és un clon de si mateixa, un alter ego envoltat d’atrezzo impúdic i insolència.

      Fins que, no sap com, sent que també aquells éssers alberguen una ànima de víctima i de testimoni de les nostres desnonades voluntats i del nostre extraviament existencial. La dona que mira l’aparador comprèn que els maniquís sucumbeixen també al pas del temps. I arriba un dia que ocupen el seu mostrador altres persones sense voluntat de comprar res.

      No sé per què he volgut que la dona que mirava aparadors aquest matí al Bulevard Rosa fos la protagonista d’aquestes ratlles d’avui. Tal vegada perquè, per uns moments, aquella dona traspuava l’elegància, el posat, la bellesa inaccessible i artificial d’un maniquí. O potser perquè els seus ulls, quan han topat amb els meus, han expressat tristesa, una fonda tristesa. 

                                Tabul Bosh

         

     

Esquizotímia

dimecres, 8 de gener de 2014

Hi ha temperaments que són donats a una intensa vida interior i un deslligament aparent de la realitat exterior. La majoria de vegades són atribuïts a persones que tenen determinades aptituds artístiques, sigui de la branca de l’art que sigui. “Deixa’l, és un artista, i els artistes, ja se sap, van a la seva”. També se sol assignar un temperament d’aquest tipus als genis, del camp que sigui. “En tal o tal es pot permetre el que sigui, és un geni”. Però hi ha casos d’intensitat de vida interior que no tenen res a veure ni amb l’art ni amb cap mena de genialitat. Em referesc a l’esquizotímia col·lectiva.

Quan la tendència a una vida interior no es dóna en individus sinó en col·lectius d’individus, parlem d’esquizotímia col·lectiva. Els representants més importants d’aquest tipus de tarannà corporatiu, sense cap mena de dubte són alguns partits polítics, bàsicament aquells que tenen una tendència malaltissa a posar el focus dels seus interessos en el propi partit, en la conceptualitat de la seva ideologia política, en el nivell més abstracte del seu programa, en el càlcul formulatori dels seus encegats interessos electorals, en la fredor de les paraules buides d’acció i de sentiments.

Els partits polítics que pateixen aquest mal no saben veure, no saben escoltar. Només es contemplen, només s’ausculten ells mateixos. Deu ser per açò que tenen una por ancestral a l’exercici més bàsic de la democràcia com és una consulta. Tenen  una por esquizotímica a no poder suportar altres batecs que no siguin els seus.

    

                                    Tabul Bosh

Esquírria

dimarts, 7 de gener de 2014

Sentir malvolença envers algú, és el significat que trobes al diccionari del mot esquírria. També es pot dir tírria. A alguns personatges que surten molt sovint a la palestra aquests dies els en tenc prou, d’esquírria; o de tírria. No sé si és molt democràtic, aquest sentiment meu. Entenc que tothom ha de defensar les seves idees i els arguments amb què ho faci són tan vàlids com qualsevol. Però hi ha arguments que, de tant  ser esgrimits, en comptes de fer pensar, fan oi, maregen. Fan nyic-nyic, grinyolen com les frontisses rovellades d’una porta vella. 

I el personatge que els fa servir, aquests arguments nocius, dia rere dia, sense modificar-los, sense posar-hi ni un bri de lubricant que els faci anar més llatins, arriba un moment que se’t fa antipàtic, quan tal volta és una persona simpatiquíssima (com diuen que ho és l’Alícia Sánchez-Camacho), arriba el moment inevitable que li agafes  una tírria-esquírria monumental, quan, tal vegada, com a persona no et faria res compartir-hi taula o fins i tot establir-hi una amistat enriquidora i fructífera. 

De més verdes n’han madurades.   

Tabul Bosh

L’empresa real

diumenge, 5 de gener de 2014

La nit de Reis. Quatre paraules que n’arrosseguen un gavadal, vida avall. T’has fet gran tu, s’han fet grans els teus fills. Al teu voltant, una empresa que es dedica a aixecar murs de realitat t’ha tapat les vistes que tenies abans. Però no protestis, que aquesta empresa constructora de realitat està autoritzada, no fa res d’il·legal. Fa el que toca. No és culpa seva, que ara visquis en aquesta part de l’existència. Ara, el nen que vas ser, s’ha fet un home, un home gran. Ara també els teus fills han deixat de ser nens, són homes joves. Per açò, ara tens, davant de casa teva, una nova realitat i aquesta nova realitat no et deixa veure les coses tal com les veies abans. I no és ni bo ni dolent, que sigui així. Només que deixa un regust de nostàlgies. Els dies que ara tens davant són refotudament massa reals. I l’empresa que els fabrica, ai las! mai no  plegarà.

Tabul Bosh