El meu carrer

divendres, 19 de setembre de 2014

       Cada dia que passa em faig la mateixa reflexió: que sorollós és el meu carrer! Supòs que això mateix ho deu poder afirmar molta gent; vivim en una ciutat amb un elevat índex de contaminació acústica. A més d'autobusos, cotxes i motos, pel meu carrer, però, hi passen dones molt ben fornides, molt belles, vull dir. I què?, deureu preguntar-vos. Que hi tenen a veure els naps amb les cols? O els ous amb els caragols? Els vehicles de dues, quatre o més rodes fan una renou molesta, de motor d'explosió en la majoria de casos. El dia, llunyà encara, que tots siguin elèctrics, ja en parlarem. De tant en tant, també, des del meu balcó d'un segon pis-punt exacte de d'on faig aquestes reflexions- se senten lladrucs de gossos que es barallen, o, si no es barallen, es repten a veure qui borda més fort. La majoria de vegades, la cosa sol acabar en empat tècnic. En termes de molèstia auditiva, tant els uns com els altres, tant motors d'explosió com matxs de cans, solen empipar bastant.

      Passem a les dones. Ja he dit que, pel meu carrer, en passen de molt guapes. No sé si és especial, el meu carrer. S'hauria d'estudiar. Allò que importa ara és que, quan passen davant de casa meua, aquestes belleses fan soroll. I tant. Ara, he de dir que és un soroll diferent, que no entra per les orelles. En aquests moments, sense anar més enfora, en passa una que m'ha entrat pel forn de la meua infáncia, m'ha omplert la casa d'olor de pa acabat de fer i, de retruc, d'una fressa de forn de llenya, com el que hi havia davant cameua, d'espetegar de branquillons que cremen, de xiulet de flames recargolant-se dins la fosca com a serps endimoniades.

      Que si en fan, d'avalot, de borinor i de cruixidera, a voltes, les dones que passen pel meu carrer! En tenc ben present d'altres que m'entraren pel soterrani, per les canyeries, per la cisterna; terratrèmol, borbolleig, bullícia d'aigües indomables! I una, la record com si fos ara: em saltà per la teulada, pel celobert: trencadissa de teules i de vidres.

     I la record, aquesta dona meravellosa i sorollosa, ai las, perquè passa cada dia! Per açò, tots els dies m'exclam: que sorollós és el meu carrer!

Tabul Bosh

Saps aquella que diu...

dimecres, 27 de maig de 2015

-Saps aquella faula que diu que hi ha un poble on d'ençà una pila d'anys hi fan unes festes molt i molt eixerides?
-Conta, conta!
-Un que es posa un be al coll i el passeja tot el dia. Però no tranquil·lament, per compayonia amb l'animal.
-Per què, doncs?
-Per entrar a la casa del bisbe, de l'alcalde, dels nobles i d'uns quants més a menjar i beure de franc!
-I el fa tot sol, aquest pillatge?
-I ara, no! El fa acompanyat de mig poble! O del poble sencer, gairebé.
-N'hi ha un que toca una flauta i tots hi van darrere, del més ric al més pelat.
-El be deu estar content!
-Imagina't! És el rei del ramat, aquell dia. Arreplega el que vol i, a més, qualcant!
-Un altre dia fan la festassa dels cavalls.
-Explica't, també van a fer pillatge amb un cavall a coll-i- be?
-Noo! Fan voltes a les places i als carrers del poble.
-Qui? Els cavalls o la gent?
-Tots junts.
-I hi caben tots?
-Depèn.
-Depèn...?
-Depèn de les navileres, de les companyies aèries, de les empreses hoteleres, del boca orella, de dalt la Sala, de l'home del sac, dels de les ulleres fosques, de Can Manolo, i, com no, de Quils Vaparir Atots!
-Collons, tu! Que em sembla que hi aniré.
-Impossible.
-Exhaurides les entrades,
-L'any que ve.
-Ja veurem.

-Sí que són eixerides, sí.

-I no és tot.

-Conta, conta!

-Les dones.

-Què passa amb les dones?

-Qualquen. Com el be.

-No fotis!

-I els tiren avellanes. I buides!

-Que trempats!

-És la tradició. Ancestral, esclar. 

-Ah! Vaaale!

Menorca, IMATGES D´EN PRIMER: Ciut

Paraula de Kiwi

       

dimarts, 9 de setembre de 2014

  

     El món, no és possible entendre'l fora de les paraules. Quan aneu a comprar la fruita, mireu-vos, per exemple, els kiwis i no els vegeu com a Kiwis, sinó com a paraules. Quan n'agafeu un penseu que, a més de les lletres que té aquest fruit -la k, les dues is i la ve doble- té una personalitat que no poden explicar només la seva pell marró, la seva polpa verda esquitxada de puntets negres i el seu cor tou i blanquinós. 
    No us deixeu endur per les aparences, un kiwi és molt més que aquella baia comestible de les plantes del gènere de plantes enfiladisses anomenat científicament Actinidia. 
    Un Kiwi és, sobretot, una necessitat de ser descrit, de ser qualificat, de ser interpretat -com si d'una partitura musical es tractés- amb una orquestra de paraules. El Kiwi no és tan sols aquella fruita de forma oval, d'uns 5- 8 cm de llargada i 4,5- 5,5 cm de diàmetre. El Kiwi no té perquè sí una pela fibrosa de color marró-verdosa, no té per casualitat la polpa de color verd brillant o daurada amb fileres de llavors petites negres que també són comestibles. No. Aquest fruit no té una textura tova i un gust característic per un antull seu, o de la mare Natura, sinó perquè així ho han volgut les paraules. Ni més ni menys.  
     Actualment es cultiva en diversos països especialment a Nova Zelanda, Itàlia, Xile, Grècia i França. També es cultiva a petita escala als Països Catalans. En tots aquests llocs les paraules que el descriuen, que el qualifiquen i que l'interpreten són ben diferents. Perquè el món que coneixem no l'entendríem sense les nostres paraules.




                    Tabul Bosh

Castells

dilluns, 8 de setembre de 2014

  Amb els textos que elaboro cada dia m'exercito com qualsevol persona que ho fa en una determinada especialitat o activitat; és com donar uns passos de ball o fer uns exercicis de manteniment, per comprovar que el cos es manté en un estat de normalitat homologable, sobretot pel que fa a les articulacions, al ritme. 
    Escriure, ben mirat, no és gens difícil; es tracta, com deia Mercè Rodoreda, d'anar enllaçant paraules, una darrere de l'altra, articulant-les entre si de manera que acabin sent com un cos, amb el seu cap, les seves extremitats, etc.

   També, en certa manera, és una tasca, la de confeccionar un text, que s'assembla a carregar un castell. Un  castell té tres parts, igual que sol tenir un text: la  pinya que és la base del castell; el tronc que és la part intermèdia; i el pom de dalt que són els tres darrers pisos. El text ben estructurat també té tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió. Si les paraules són com els castellers, n'hi ha d'haver de ben diverses i s'han de complementar, s'han d'ajudar entre si.En un castell,les persones més fortes i més grans es col·loquen a baix i els més petits a dalt. El nen o nena que puja a dalt de tot es diu enxaneta. Aquesta potser seria la idea principal del text, allò que l'autor vol fer ressaltar. Com en els castells, els textos també poden carregar-se amb èxit, poden esdevenir una estructura ben equilibrada, llegida sense que el lector caigui abans d'hora,o, com passa a vegades amb els castells,poden trontollar de tal manera que acabin fent llenya, és a dir, que caiguin arrossegant cap avall l'enxaneta, és a dir,la idea principal d'aquell text.

   Bé, esper que, llegint aquest escrit - castell, ningú no hagi pres mal. 



                    Tabul Bosh

Contrapunt

          

dijous, 24 d’abril de 2014

      He baixat a comprar una rosa. No era l'únic que havia tingut la mateixa idea perquè el carrer anava ple de vianants amb rosa i de vianants sense rosa però que es veia d'una hora lluny que tenien intenció de comprar-la, només era qüestió de temps. Llavors he pensat que la rosa que jo volia comprar m'estaria esperant, com qui espera una cosa molt previsible, com ara la poca volada d'una gallina o la fatxenderia del Mourinho. I m'he dit, no siguis gallina ni fatxenda, noi. Que esperi, la meva Rosa! Quan dic la meva Rosa, no em refereixo a cap rosa, que contra les flors no tinc res, sinó que vull dir la dona que estimo, que contra ella sí que tinc algunes coses. I amb algunes coses no vull dir malvolences ni rancúnies ni desavinences, no. Contra la meva estimada només tinc que bones paraules, i no diguem els pensaments que tinc contra ella. Hi ha coses que no es poden explicar en horari de floristeria, però us asseguro que, de pensament, no puc estar més en contra de la Rosa, la meva estimada. Aniria en contra dels meus principis bàsics si us ho expliqués, el que penso de pensament, de la meva Rosa. Seria un contrasentit, un contratemps, un contrapèl.
I encara us diré més, estic tan en contra de la meva dona que, quan ens estimem, sempre ho fem des de postures encontrades.


                            Tabul Bosh

Levitació

           

dilluns, 17 de febrer de 2014

           Una nit d'estiu, a Macarella, ens havíem fumat un parell de porrets i jo vaig veure que podia estar fora del meu cos. Vaig adonar-me que levitava tranquil·lament per sobre dels nostres caps, que formaven una rotllana al mig de la platja, al voltant d'una foguera. Bé. Sempre que ho explic, s'esbossen somriures condescendents, mirades que barregen acolliment i cordialitat  amb malfiança i incredulitat. Clar. Deuen pensar que aquella meua experiència de translació-elevació corporal va ser una conseqüència, un efecte -no gaire corrent, tal vegada, però perfectament possible- dels porros. Però jo no ho vaig viure així. I, en aquests casos, crec que el que compta és l'experiència en primera persona. Perquè, a més, jo ho vaig trobar del tot natural, que els meus amics no s'espantessin gens que el meu altre jo els observés des d'allà dalt, a uns sis o set metres per damunt dels nostres caps. Una altra cosa hagués estat que haguessin començat a al·lucinar i a cridar que baixés, el meu altre jo, o que, fins i tot haguessin intentat fer escaleta per provar d'agafar-lo pel camal dels pantalons i fer-lo tornar. Però res de tot açò no va succeir. Jo (l'altre jo meu, vull dir) vaig estar-me una bona estona allà dalt, contemplant el paisatge -meravellós, per cert- i, quan vaig creure que tocava baixar d'aquella prerrogativa que m'havia concedit la vida -o la natura, o ves a saber qui-, i per no abusar de la paciència dels meus amics i de jo mateix (de l'altre jo que em mirava des de baix), quan vaig creure, deia, que ja estava bé, que ja havia levitat prou, vaig incorporar-me al rotlo dels amics.

     I ara ve quan algú diu, com l'Escobar, "noi, o canvies de medicació, o de camell."

Potser és el que pensen també a Madrid, quan els catalans els diem que ens veiem, cada vegada més, fora d'Espanya?

                                Tabul Bosh

Bisons sobre la neu.

divendres, 14 de febrer de 2014

Les posicions es van definint cada cop més. Cada vegada és més fàcil veure el pplomall a la gent. Cada dia que passa els contrastos es fan més evidents. Sembla que el diàleg ha deixat de tenir una entrada en el diccionari. En el seu lloc, hi ha un gran forat negre que tot s'ho empassa. Els intents de restablir el concepte "diàleg" en el manual de relacions bàsiques entre les persones semblen del tot inútils. Ara ja comença a passar allò de "tot s'hi val", per tal de fer agenollar el contrari, tingui raó o no en tingui, això no importa. No importa que els lingüistes diguin que el valencià i el català, científicament, són dues varietats d'una mateixa llengua. No importa. Com que ara ja tot s'hi val, es passen pel forro la ciència, la manipulen amb les seves manasses inflades de majoria absoluta, perquè això és la democràcia: la dictadura dels polítics corruptes, sense escrúpols a l'hora d'escudar-se darrere milions de vots de gent que els ha votat amb bona fe, per fer tota mena de trapelleries i maleses que no emanen en cap cas de la gent que els ha votat (o almenys de la majoria) sinó de la seva ideologia política més reaccionària.

      Les posicions cada cop estan més clares. Com diu aquell, són "de una claridad meridiana". Gràcies a això, i a molt més, cada vegada és més fàcil comptar independentistes i unionistes; igual de fàcil que comptar bisons sobre la neu.

                                                                          Tabul Bosh