dilluns, 31 d’octubre del 2016

Comiat





Una tendresa de la pupil·la en la mirada
esborrava l'esguard obscè, el desig inefable.
Com una pluja de clarors insospitades,
els ulls transitaven per uns senderols de calma:
buscaven la polpa suau, carícies fruitoses.
En aquella tarda i en aquella hora,
quan el temps era paret i era aire,
i tu eres cendra de primavera,
fum d'un hivern entorn de la foguera,
en aquell oblit de mar feta pluja,
en aquella cançó mai recordada,
quan érem al pany de l'última porta,
l'efímer raig de llum d'una horabaixa,
i érem paraula i érem silenci,
i érem final que mai no acaba,
quan érem cruïlla sense trobada,
platja sense arenal, sal dessalada.
En aquell tramvia descarrilat,
en aquella vena assedegada,
en aquell cor de batecs estroncats,
com un pulmó irrespirable,
en la pupil·la d'una roca negra,
en les mans que acariciaven  el desert 
de l'hora vençuda d'aquella tarda,
en què no era viure pensar
i la vida, pensant, se'ns moria.

Ens coneixíem ja en el mirall
aquells gestos dels matins sense hores,
quan ens rentàvem les mans i la vora
del darrer instant de tu s'esmunyia     
avall, pels rierols de la pell molla,
fina pluja d'un temps vençut.
Potser ja no cal refer el somni:
ja som, en la nit, aigua fosa, 
tu i jo, enllà de la llum.



                                                                                         Antoni Taltavull

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Tot o res







Neix al matí, mor a la nit, i sempre.
És la carn i l'esperit, sense embuts.
Bocana del vell port de casa teva.
Mana amb dit inerme, és molt cabut.

És la negror dins una llum que encega,
és copa plena de buidor i delit.
Esborra roig a la sang i la crema.
Zeros i lletres al quadern, escriu.

Nit i dia, viatger, no s'atura.
El temps teixeix amb un fil sense fi.
Cap pas no vol seguir ni fets augura.

Ningú no és seu, tot el que és, morí.
Si escau, tot o res, fa plorar o riure.
Altra cosa no és, sinó el viure!






diumenge, 23 d’octubre del 2016

Dies



"Cada dia és el dia que és" (F. Pessoa)




El vers fet avui quan sigui demà 
ja no rimarà: serà un altre dia.
I tu, què faràs, home inacabat
com un vers sobrer que amb mot ja no lliga? 

Aquesta partida, qui la guanyarà,
el rei o la dama, prosa o poesia?
Les fitxes et posa damunt el tauler
l'obscur jugador que sempre fa via!

I què hi escriuràs en el teu quadern,
i com rimaràs el pas d'aquests dies?
Per on saltaràs la tanca del temps?

Que, per molt que corris a fer versos nous,
-encara que rimin, potser una mica-
mai no romandran, ni arada ni bous!








dimecres, 19 d’octubre del 2016

Agorazein



          Agorazein vol dir anar a la plaça per veure què es diu i, per tant, parlar, comprar, vendre i veure's amb els amics; però també significa sortir de casa sense una idea precisa, gandulejar al sol a l'espera que arribi l'hora del dinar; en altres paraules intalliarsi com es diu entre els italians, és a dir, retardar-se fins a formar part integrant d'un magma humà fet de gestos, mirades i sorolls. Agorazonta en particular és el participi del verb i descriu la manera de caminar d'aquell que practica l'agorazein: l'avançar lent amb les mans darrere de l'esquena i seguint un recorregut gairebé mai rectilini. L'estranger que per raons de treball o de turisme es trobés de pas per un poble grec, ja fos Corint  o Pozzuoli es quedaria molt sorprès en veure un grup tan nombrós de ciutadans caminant amunt i avall pel carrer, aturant-se cada tres passos, discutint en veu alta i tornant a caminar per tornar-se a parar de nou. Això el duria a creure que havia arribat un dia especial de festa, quan en realitat estaria assistint a una escena normal d'agorazein. Doncs bé, la filosofia grega deu molt a aquest costum peripatètic dels meridionals.

        "Estimat Fedre", diu Sócrates, "on vas i d'on véns?" 
     "Era amb Lisies, el fill de Cèfal, Sòcrates" respon Fedre "i ara me'n vaig de passeig fora de la muralla. Així, per consell del nostre comú amic Acumen faré una volta a l'aire lliure perquè, diu, enforteix més que passejar davall dels pòrtics". 
      Així comença un dels més bells diàlegs de Plató, Fedre. La veritat és que aquests atenencs no feien res de productiu: passejaven, conversaven, es preguntaven què era el Bé i el Mal; però, de treballar, de construir alguna cosa pràctica que es pogués vendre o usar ni tan sols en parlaven.



[Luciano de Crescenzo, Història de la filosofia grega]

dimarts, 18 d’octubre del 2016

No








No sabia de paraules, 
sinó de trinxeres.
No s'amagava de revolucions,
sinó de les granades incendiàries
de les busques del rellotge.
No feia sexe a l'engròs, sinó al detall. 
No es furgava el nas per pensar en titis, 
sinó per crear una filosofia-religió 
d'alliberament nasal. 
No creia ésser un poeta, 
sinó un versòfag. 
No somniava a volar, 
sinó a fer tombarelles. 
No escrivia catifes de palau, 
sinó renecs de pedra!















dissabte, 15 d’octubre del 2016

Catatímia





Pel badall de mil portes delerós guaitaria,
per veure si veuria allò més amagat;
en el vent hostatjat, la falda bufaria
a les dones boniques del tot el veïnat.

Belles flors creuaria, latents i remoroses,
tastaria les roses, la dolçor de la fel;
no en trauria cap guany, sols poemes, i proses,
gruaria empaitar papallones al cel.

Esclafits i embats el cor m'enfortirien,
atzavara rosada, olivera, olivó,
algun crostó diví, afamat tastaria.

Pel tirany de mil nits estels encalçaria,
mars curulles de cel, i terres en saó:

catatímia tenc, i me'n faig poesia!


Tabul Bosh

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Immutable




Els laberíntics dies et senyalen
cancell, final o orígen, un nou ser;
els fets, no les paraules, et delaten,
traïdora, fal·laç i remugant.

Els mots més delicats no et digereixen,
et burles de les nostres intencions;
t'endinses dins la vida, verinosa,
sempre a punt per clavar-nos els ullals.

Rugeixes en el bosc, brutal alquímia.
Te'ns empasses el cos i l'esperit
d'una sola tacada, inclement.

Hivernem junts, oh sort, menjant la vida,
jo som el teu amic i tu em vols;
amb tu vull viure sempre, i em mates!






Antoni Taltavull

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Codi desbarrat




Els dies són barres d’un codi
que mai del món no entendràs,

corrues d'insectes muts,
rius cap a un mar impossible.

Al punt t'hi donen la volta,
quan creus que ja tot ho saps,

deus ser un escarràs ingent,
si els dies pretens entendre.

Inútil, la feina a atendre
si vols saber el que saps,

car allò que escriu el temps
no ho saben ni déus, ni clergues.

Els dies són fills d’un pare
damnat, sol i impotent!



Sonet afòtic


      

       

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.


Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.


Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.


Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.


Toni Taltavull

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Metro




T'acostes a aquells pits, que mires a mans plenes,
que acaricies, llosc, més enllà dels sentits,
dins l'embat de tants cossos que sempre es repel·leixen
en una xarxa presos, de túnels de desigs.

Els dies




Ahir, una mà,
demà, quatre dits.
Ahir, un manat,
demà, un pessic.
Fa temps, una mar,
molt prest, un gotellim.
Tot s'ho empassen els dies:
darrere el dolor, ve el delit,
al record l'encalça l'oblit,
a la pluja, la sequera,
a la ventada tenebrosa,
l'ínfim brunzir d'un insecte
entre els pètals d'una rosa.

Ahir no és avui
i demà serà tot nou.
De la mà vindran,
de la mà se n'aniran,
i tot s'ho empassaran -rondaires revenits-
els dies.




El camí




El camí és dins nosaltres,
ara s'estén, ara s'arronsa,
amb revolts
oberts a l'esperança,
als paranys
de la paraula.

A cada passa, els arbres
brosten sang de rosa,
els ocells
diuen mentides
refilant entre el fullatge.

El camí és dins nosaltres,
ara se'ns obre, ara se'ns tanca,
ens mou el cor
cap a la vida,
ens clou el cap
dins una rasa.

El camí és dins nosaltres,
ara ens fa lliures, ara ens domina,
ens traça horitzons,
ens aïlla,
ens dóna raons,
ens humilia.

El camí és dins nosaltres,
el camí és la vida.





dissabte, 8 d’octubre del 2016

Nu





Quan amanyag el teu cos nu
t'hi dibuix dreceres secretes.

I amb els arcs dels meus ulls t'hi clav
mirades que són com estrelles!




Antoni Taltavull












divendres, 7 d’octubre del 2016

El vici de viure




Per viure, ningú no m'ha de convèncer.

Acataré les raons que em doneu

i tot argument em semblarà bo.

Em sé arrossegat per una riuada

i, tanmateix, em trec llustre, encara,

a les sabates i al cuir del desig.

Com si acabessin de ser imaginades

per un déu d'esplèndida voluntat

admiro les dones, obstinadament.

Duc, ficades a l'ull, un feix de busques

-fets i tendències d'aquest món absurd-

que em molesten, em punxen, em dessagnen.

La floridura té molta audiència:

furgar la ferida, rematar el mort,

disfressar el tòpic, plomar la decència.

El temps es compra en caixers automàtics,

un temps veloç, com un depredador;

un temps fatu, com una flamarada.

Tot són novetats, tot és tan efímer

que les ones es mengen el sorral,

que la imatge devora el dibuixant.

I una guerra ja no és cap notícia,

ans una crònica, un suplement:

l'enquadrament d’un cercle viciós

de la condició humana.




Antoni Taltavull



Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...