Vint-i-cinc anys

     Dia assolellat i fred.  A les set ha sonat com sempre el meu despertador, que és la sintonia de Catalunya Ràdio minuts abans que donin el butlletí de notícies. Un altre avió desaparegut i un incendi en un ferry. El procés sobiranista de vacances i el partit de futbol entre les seleccions d'Euskadi i Catalunya. El peu dret, quan m'aixec, em fa mal, com sempre des de fa tres anys. Guait per la finestra i veig que la terrassa necessita una escombrada, el vent l'ha deixat plena de fulles i terra. La senyera independentista que penja de la barana està rebregada i el ficus, cada vegada més alt, té les fulles polsoses. Record quan ens el van regalar al súper per un quilo de carn, ara tot just fa vint-i-cinc anys. Darrerament fa vint-i-cinc anys de moltes coses. Mentre espremo una taronja i dues mandarines viatjo a Milà. Hi fa fred, també, i sol. Fa vint-i-cinc anys hi vam passar amb un autocar de camí a Florència, crec. Quan hem acabat d'esmorzar, l'Esther i jo mirem les notícies del 3/24. El desembre sol ser un mes molt farcit de notícies importants. El mur de Berlin, desembre. El tsunami d'Indonèsia, desembre. La mort de Joe Cocker i el festeig d'Estats Units i Cuba, desembre. Ens vam casar en desembre, l'Esther i jo i, fa milers d'anys, dos, una Paraula va creuar el cel per començar la Història. En l'univers del meu cervell no sé si hi ha paraules. Només sé que, al costat d'ella, he sentit com unes quantes neurones, milers, tal vegada, prenien possessió dels meus desitjos més íntims. Li he dit que volia entrar en el seu univers. Cometa o estel. O res. És molt difícil enllaçar paraules amb desitjos. Després de vint-i-cinc anys, el sexe ens contempla, sense miraments.

Poevda

foto:ToniTaltavull

Esperit nadalenc i absències

Aquests dies són idonis per pensar en pares i  mares, en avis i àvies, en absències. Potser és el que tenen de tristes, aquestes festes: que es pensa més que mai en aquells sers estimats que ja no hi són, per primera vegada, o d'ençà més o menys temps. 

I cadascú conviu aquests dies amb els seus, de pensaments, personals i intransferibles. Pensaments plens d'imatges, de sentiments que tots guardem en el nostre àlbum particular, en qualque racó del nostre cor. Imatges que s'assemblen a moltes altres, sentiments universals, o gairebé. Però que també són diferents de la resta, nostres i només nostres. Es pot dir que, de Nadals, n'hi ha tants com persones en el món. 

Jo, per exemple, quan obr l'àlbum del meu Nadal hi veig el meu pare partint una barra de torró fort amb un ganivet i un martell (mira si ho devia ser, de fort, aquella torró) o el de ma mare fent el cuscussó, la meua menja preferida de les Festes. I en un racó del cor hi guard el moment de rebre (i donar) la besada de felicitació, de tots dos, el "molts anys"! que feia un gust especial, que et posava la pell de gallina i senties com si et volessin papallones a la panxa. En aquells temps, les besades entre pares i fills (parl per jo) es donaven només en dies assenyalats. A casa no vam tenir sofà i tele fins molt tard; els moments d'aproximació es feien esperar. Quan arribaven, era Nadal. I menjàvem un torró fortíssim i un cuscussó com mai més en menjaré. 

Nadal o és tot açò o no és res.

Esperit nadalenc i saturació de llibres

He estat a punt de comprar "La vida lenta", de Josep Pla. Però no m'he acabat de decidir. Davant una taula parada de llibres em costa molt de tirar pel dret. Sempre pens que si agaf un o altre llibre en deix un o altre de més bon llegir, més per jo. Una altra idea que sol ballar-me pel cap en aquests moments és que aquest món nostre potser ja en comença a estar saturat, de llibres, que se'n publiquen massa, vaja.
Pens que tal vegada  ja ha arribat l'hora de fer qualque cimera mundial per tal de mirar de rebaixar els nivells de llibres publicats en el nostre planeta, de la mateixa manera que es fan cimeres per mirar de rebaixar els nivells d'emissió de CO2.
És un pensament molt bèstia, em dic, tot d'una; segur que en Josep Pla ni cap escriptor que estimi escriure  no el compartiria.
A la fi, he comprar "Els últims dies dels nostres pares"  de Joël Dicker.  Espionatge i resistència a la segona guerra mundial, el secret més ben guardat dels nostres pares. Una novel·la sensacional i molt llegidora, segons Jordi Galves.

L’encís de Nadal (Salvador Cardús)

L’encís de Nadal (Salvador Cardús)

Esperit nadalenc i l'home de la cua

Ja no somnio a les nits. Ara ho faig despert. Avui, per exemple, he somniat un polític pentinat amb una llarga cua que parlava davant molts micròfons i moltes càmeres i deia que ell creia en un país sense senyeres en els edificis on es castigui més els més rics que defraudin que no pas els més pobres, ja que a aquests, els més pobres, no se'ls ha de castigar tant, si defrauden un poquet, perquè no és el mateix que defraudi molt un que té moltíssim que que defraudi una miqueta aquell que no té gaire. Només faltaria! 

Un país amb bandera blanca en els edificis i amb carta blanca per als pobres-pobres, perquè defraudin, ni que sigui una miqueta! 

Sort que a les nits no somnio. No podria, amb tantes rareses. Perquè que un polític digui que ell no farà mai promeses i que no abraçarà mai un altre polític, mireu que n'és de rar! Perquè què és, la política, si no l'art de prometre coses i d'abraçar idees, encara que no les compleixis o no hi combreguis?

El que he dit: sort que ve la nit i, amb ella, uns angelets sense cua; i abraçadors a tort i a dret! 

Bon Nadal! I feliços somnis!

Esperit nadalenc i consum

     

Es veu que això de consumir per consumir s'està acabant. No voldria fer un acudit fàcil dient que s'està consumint, com el ble d'una espelma. Perquè no res, després de la crisi, no serà com abans. Ens ho repeteixen dia sí, dia també. A partir d'ara, més val que ens anem avesant: haurem de consumir amb més seny, el consum innecessari i excessiu aviat serà una història "del passat". Cada vegada més el reciclatge, l'intercanvi, l'economia col·laborativa, el do it yourself i els mercats de segona mà seran algunes de les formes velles i noves que guanyaran adeptes. 
A mi això no em ve de nou ni em fa cap por: la primera bicicleta que vaig tenir i que em van dur els Reis Mags era una velo vella que el meu germà gran va arreglar i repintar. Així, a canostra van matar dos pardals d'un tret; primer, em van fer entendre que els Mags d'Orient no ho eren tant, de mags, i segon, em van posar damunt dues rodes, per tal que pogués anar a fer els enviats amb més celeritat, tant els de la família com, més tard, els del mestre de la casa on vaig entrar a treballar.
L'esperit nadalenc, en el seu vessant consumista, també l'haurem de revisar, idò.
Bones Festes! I bon consum.

                                                                                                

Leo Browuer

Al conservatori del Liceu hem assistit a un concert homenatge a Leo Brouwer, un compositor, guitarrista i director d'orquestra cubà que acaba de complir 75 anys i la trajectòria del qual compta amb el reconeixement més alt dins el món de la música, tant en la vessant d'intèrpret com en la de compositor. 

Aquest concert ha tingut un format força divers, ja que una bella mostra de la música composada per Leo Brouwer ha estat interpretada al llarg de l'acte per formacions d'instruments diferents, des de la composta per una sola guitarra fins a tot una orquestra de 28 guitarres, passant per combinacions de celo, guitarra i flauta, guitarra i veu i, finalment, piano i guitarra. El comú denominador ha estat el virtuosisme de tots els intèrprets que han intervingut en el concert, la majoria d'ells molt joves. 

Hem gaudit durant dues hores d'una música amb una textura sonora poc habitual que sorprèn per un desplegament meravellós de registres i matisos que aporta a l'oïda. Diàleg de cordes que fan quelcom més que vibrar i d'aires que, en passar per la màgia d'una flauta, es transformen en pura poesia.

Leo Brouwer - Paisaje cubano con lluvia

Esperit nadalenc i colesterol

Quan parlem d'esperit nadalenc ens referim a això de les reunions familiars, al menjar més car i menys saludable de l'habitual, al beure pels descosits, als regals que van i vénen, a la gresca...? 

Vaig llegir una vegada que, de plaers, n'hi ha de bons i de dolents, igual que el colesterol. Els bons diuen que suposen l'alegria constant (no només en unes dates determinades!), l'absència de disgust, la pau de l'ànima, la serenitat i l'esperit alegre. 

Quant als plaers dolents, sembla que augmenten la pena, incrementen els desigs i alimenten les necessitats. Els plaers bons vindrien a ser, doncs, aquells plaers subtils, senzills, que no tenen data, ni de fabricació ni de caducitat; els plaers dolents, en canvi, serien aquells deliquis trivials com ara córrer darrere els diners, cobejar les distincions, frisar per les reputacions, esperar tenir anomenades, freqüentar gent del poder o personatges influents, la recerca de falsos valors...
Cristovao Ferreira, l'any 1636, l'any que Descartes preparava el Discurs del mètode, va escriure un opuscle explosiu i radical,  La Supercherie dévoilée, on afirma: Déu no ha creat el món; de fet, el món mai no va ser creat; l'ànima és mortal; no existeix infern, ni paradís, ni predestinació; el cristianisme és una invenció; els Deu Manaments, una estupidesa impracticable; la virginitat de Maria, els Reis Mags, unes altres ximpleries; la resurrecció, un conte irracional; els sagraments, bajanades; l'eucaristia, una metàfora; el judici final, un deliri increïble...
Cristovao Ferreira, missioner jesuïta portuguès que es va fer conegut per haver comès apostasia després d'haver estat torturat durant la persecució anticristiana catòlica del Japó, no diu res de l'esperit nadalenc. És clar que tampoc esmenta la independència de Catalunya! N'haurem de seguir parlant, idò. Ara, relaxem-nos i passem unes bones festes. Però, si us plau, vigilem el colesterol!

Esperit nadalenc i acord

Avui he ornamentat l'arbre de Nadal. Ho he fet perquè el meu fill Eduard m'ha demanat que què passava aquest any amb l'esperit nadalenc, que no havia entrat encara a casa. Es veu que, sense l'arbre de Nadal, amb les seves llumenetes de colors, les seves boletes de vidre platejades, daurades o roges, amb les figuretes aquelles que, fetes amb una delicada estructura de fil de vímet, representen angelets alats, campanetes, cors i estrelles, a més de capricioses cristal·litzacions de gel i la neu que no és neu sinó encenalls de poliuretà, sense tot aquest virolat desplegament que converteix un simple avet en arbre de Nadal, sense tot això, no es pot dir que hagi entrat en una casa el famós esperit nadalenc.

Bé, doncs, ja tenim l'esperit nadalenc a casanostra!. I ara que me'l miro, amb tots els llumenets multicolors encesos fent aquelles seqüències, a estones de ritme sincopat, després vibrant, adesiara lànguid i fonedís, que no pots fer per menys de mirar, com si t'hipnotitzessin, penso que tal vegada això de l'esperit nadalenc no és altra cosa que una mena d'hipnosi social que ens afecta a tots. El focus hipnotitzador, però, no es troba en la llumenària dels arbres de Nadal. Ni tampoc no va encendre's, ara fa uns dos mil anys i escaig, en el cel de Betlem. 

Quan i on va néixer, idò, l'esperit nadalenc?

És complicat; gairebé tant com que en Mas i en Junqueres trobin un acord. N'haurem de seguir parlant.

Registre Civil i serial telefònic

L'altre dia vaig anar al Registre Civil de Barcelona a fer un tràmit. Mentre esperava que sortís el meu número a la pantalleta em vaig asseure en una de les cadires que, disposades en tres fileres, hi havia a la sala. Darrere meu, una veu em feia arribar a l'oïda unes paraules que a dreta llei no anaven dirigides a mi, però que el meu cervell, ociós en aquells moments d'espera, recollia i descodificava, car aquesta és una funció que té assignada, entre moltes altres, esclar.  Encara sort que, ell, el meu cervell, ja sabia que d'aquells impulsos que li arribaven no n'havia de fer gairebé res. Allò no anava per ell; només li calia enregistrar-ho, prendre-s'ho com una variant més dels innombrables sons que provenen del món exterior; així com en el camp pots escoltar el  bel de les ovelles o el mugit de les vaques, en una sala d'espera pots escoltar serials telefònics. 

En aquesta disposició tenia, doncs, el meu cervell, pel que fa a les paraules que provenien de la dona que ocupava un seient darrere meu i que eren pronunciades frec a frec d'un telèfon mòbil. Tals paraules anaven dirigides, sens dubte, a un home amb qui la jove devia mantenir una relació prou íntima. Si el meu cervell hagués estat el d'aquell home segurament hauria reaccionat d'una manera molt diferent a la que ho feia en discriminar que ell no era el cervell destinatari d'aquelles entrades auditives. No era el destinatari de paraules com ara: "què més m'expliques?", "què t'has pres?", "ui, ui, ui, ja notava jo, que anaves una mica content!" I coses així. És impressionant, vaig pensar mentre escoltava la dona de darrere, la capacitat de filtratge i discerniment del cervell humà! El meu, de cervell, sap perfectament a qui van de pet aquelles paraules; la seva ductilitat fa que no es senti condicionat per allò que sent; i sap que jo, el seu amo, no tenc res que explicar a aquella pesada, i molt menys encara ni li he de rendir comptes de si he o no he pres res, o si, a conseqüència d'això, estic més o menys content!

Uf, quina sort! Quina sort de tenir un cervell tan funcional i "intel·ligent"; i quina  sort de veure a la pantalleta de la sala d'espera que ja ens tocava. A la fi, faríem allò que havíem anat a fer, un tràmit administratiu. I no escoltar serials telefònics.

Lletra lligada

Jo no sé escriure amb lletra lligada. I no és perquè a les escoles on vaig anar de petit -es Born, ca's Padres-, no n'ensenyessin. Estic segur que n'ensenyaven, però jo no vaig aconseguir aprendre'n. O, si en vaig aprendre, en algun moment en devia desaprendre. És curiós. Jo no he estat mai molt ràpid, escrivint a mà. Suposo que això deu estar relacionat amb el fet que mai no vaig saber lligar bé, amb prou eficàcia i rapidesa, les lletres. Curiositats de la vida. Quan vaig entrar a la Facultat de Filologia, doncs, vaig tenir un problema: no podia prendre apunts amb les mínimes garanties d'una correcta transcripció d'allò que, massa de veres, recitava el professor o professora de torn. I jo, com que no sabia fer la lletra lligada, no enfilava els signes amb prou prestància per tal que en resultessin paraules intel·ligibles.

A les classes, per tant, no ho passava gaire bé. Per més inri, una vegada, una companya em va demanar que li passés els apunts de l'endemà, ja que ella no podria assistir a una classe, ara no recordo de quina matèria; que era una que era dictada molt ràpid pel professor, segur. Quina feinada, per desxifrar el que jo mateix havia escrit! Per una hora de classe, me n'hi vaig passar quatre o cinc provant de trobar un sentit a uns apunts que ni jo no entenia. Amb aquelles referències, aquella noia em devia esborrar de la seva agenda de proveïdors. Llàstima, perquè no estava malament!

També recordo que, en una altra ocasió, una companya de taula -érem en una aula i sèiem al voltant d'unes taules quadrades-, em va etzibar: "sisplau, no escriguis tan fort, que fas moure la taula!" Pobre de mi!, eren els nervis, que em feien tremolar, a jo i, de retruc, a la taula!

Preguntes

   Com connecta la política amb els nostres desitjos? De cap manera. La política és massa lenta, per satisfer desitjos. L'única cosa que podem demanar a la política són aspiracions. I esperar que, algun dia, obrin la porta als nostres desitjos. 

 Com es comuniquen les paraules amb els pensaments? D'una manera recíproca, ja que parlem perquè pensem i pensem perquè parlem. 

 Per què volem allò que no sabem com és? De la mateixa manera que volem néixer, tot i que no sabem com ens anirà. Per què temem morir si no hem mort mai? El temor a la mort és una malaltia que es cura, no cal patir. 

 La felicitat és una escombra o un pinzell? Depèn de si entens la vida com una preocupació, o com una oportunitat.  Fer-se preguntes a què respon? Al mateix que la respiració, pura mecànica. Buscar respostes es el mateix que preguntar? Buscar bolets és el mateix que collir pomes? 

 El llenguatge ens fa més lliures o més esclaus? No ho sabrem mai; per tant...

Atònit - (c) - Antoni Taltavull Bosch

Aigua cau, pluja segura

    El professor Serrano diu que la pluja ens alegra els gens. Al cap i a la fi, estem fets, en gran part, d'aigua. Quan no volem fer cas d'alguna cosa solem dir, però, que sentim ploure. El govern espanyol ha sentit ploure sempre, en relació a Catalunya, no té cap interès a escoltar. Així ha vingut el passat cap de setmana, en plena llevantada, a sentir ploure; des de la confortabilitat que dóna un hotel de cinc estrelles i a l'escalf d'una congregació d'acòlits o persones que et serveixen i t'aplaudeixen i et lloen  i et donen suport sense cap mena de reflexió i esperit crític. Una algarabia, vaja. Quasi una orgia espiritual. Aquesta és la manera que té Rajoy de venir a explicar-se a Catalunya. 

   Aquell refrany que diu que "a tot arreu hi ha fang quan plou", no deu fer per don Mariano, que ell ja se'n ben guarda d'enfangar-se, darrere plasmes, lleis, querelles i marbres d'hotel de cinc estels.

   A més, ja se sap, "aigua de pluja, els uns els baixa i els altres els puja. Però també diu la saviesa popular que "allà on sembla que no hi plou, no s'hi pot estar de goteres", i al Partit Popular no és que hi hagi goteres, sinó que tot ell és una gran gotera!

   Tot Espanya és una enorme i vella gotera franquista que no va voler tapar la " Bien Atada  Transición" i que la PPPSOE Unidad dentro de la Diversidad ara s'entossudeix, no ja a adobar, sinó a destapar del tot. 

   Sort que nosaltres anem moltes pantalles per endavant, a tocar ja de la definitiva. Adéu-siau! que és tard i vol ploure i la burra no es vol moure!

Demòstenes

     Per què el llenguatge ha creat la ironia? Fins on es remunta aquesta manera de parlar o d'escriure que hem etiquetat com a figura retòrica? Qui devia ser el primer irònic? Hi ha unes llengües més fetes a la ironia que d'altres? La ironia és universal? Hi ha ètnies que se situïn per sobre o per sota d'un hipotètic meridià irònic? És símptoma d'intel·ligència? De manca de seriositat? És una perfecció, una tara? L'avantsala, la porta de darrere, el fi, el mitjà? 

      Caldria un estudi, un treball de recerca per provar de respondre a totes aquestes preguntes. Ho deixo dit, per si a algú li interessa. Jo només volia fer constar que la ironia és molt important, i que, si no existís, l'hauríem d'inventar. L'art de parlar, la retòrica, estaria ben coix, sense la pota de la ironia. La retòrica està enfocada, des dels grecs, en la persuasió en els contextos públics i polítics i es va desenvolupar en societats obertes i democràtiques. 

       És per això que en el Partit Popular, partit democràtic per excel·lència, són uns veritables mestres en retòrica i, per extensió, en ironia. I, si no, mireu el gran discurs que va fer el seu líder, Mariano Rajoy, el dissabte, amb motiu de la seva visita a Catalunya: Retòrica i Ironia en estat pur. 

    Lloat sigui, Don Mariano, el Demòstenes de la nostra democràcia!

Floranya

foto: ToniTaltavull