La Falanguera

(versió 2.0, revisada, actualitzada, apòcrifa i no anònima, encara que anòmala de La BALANGUERA, himne càndid, aràcnid i tèxtil de la Comunitat de les Illes Balears, o només de Mallorca ?)

La Falanguera capritxosa,

Com una xarxa punt dos mil,

Tiba i estira amb sa ventosa,

La vostra pensa xucla endins.

Damunt sa sella us enfila

Rugint com fera camps enllà.

La Falanguera estira, estira,

La Falanguera estirarà.

Té ja envoltada sa tresquera

Entre la gent i sa ambició,

Us omple el cap de mil quimeres,

Sap com robar-vos el millor.

Sap la galdosa medecina

Que la volença us sotmetrà.

La Falanguera estira, estira,

La Falanguera estirarà.

Us aconsella moltes coses,

De tots els comptes fa els pitjors.

Us afalaga amb vi i roses,

Us fa conviure amb Talió,

Us dóna plaça a la vila

De la mentida i el fangar.

La Falanguera estira, estira,

La Falanguera estirarà.

Repara fèrtils sementeres

Entre els més càndids i plançons,

Sap com tallar de la pedrera

Totes les pedres i cantons.

Dins la profunda nit tranquil·la

Veu ja la fila que farà.

La Falanguera estira, estira,

La Falanguera estirarà.

Amb corrupcions i amb cobdícies

Tix la sendera d'un Nou Temps,

Que portarà a la immundícia,

Amb corrupteles per arreu.

Se'n veu l'empremta en cada vila

I ja pastura al teu costat.

La Falanguera estira, estira,

La Falanguera estirarà.

Tabul Bosh

Res no vals

Retens la certesa que has de morir

com qui reté un ostatge de cartró

i no en pot demanar ni un trist rescat:

ningú no paga pel que res no val.

La teua vida té aquesta condició:

només tu n'ets inútil fiador.

Tabul Bosh

Pinyols

No hi caben més paraules dins el passat.

Cal que de les vellures en fem un foc ben viu

fins que no en quedi res, ni tan sols fum.

Car tal volta hem donat excessius cops 

a l’esperança, i l'hem feta malbé,

com una fruita macada.

Potser ha arribat el temps d’altres collites,

de mossecs més mesurats.

Perquè el vernitxols afamats

ja no troben sinó pinyols lliscosos.

Tabul Bosh

Els carrers i els bars

                                                 
(De com érem nàufrags pels carrers de Ciutadella 

i provàvem de salvar-nos agafats a les taules dels bars.)

Uns carrers esventrats pels delubins,

Sant Pere d'Alcántara i Sant Isidre,

i sa Quantramurada, passatgera,

i sa plaça des Pins, i sa des Born,

i ses Voltes perdudes, ses Palmeres,

Sant Nicolau, heures, i es Castell, pedres,

i es Camí de Maó, i es Molí Vell,

i dalt sa Muradeta, marinera,

i enmig des Pla, joiós recer de festa:

els nostres vells carrers de Ciutadella!

Els bars on salvar-nos, sobre les taules,

del naufragi, rebecs, entre ginebres

i ducados, i gots de coca-cola,

i cacauets, i pipes, i cerveses,

l'Imperio, caduc, de dues portes,

i Reno, de tresillos i mampares,

davant ses Persianes, rebentades,

i es Forat, d'en  Peter, i es Balear,

sa Figuera, ses Porgueres, sa Clau

i l'Hogar del Pollo, davant Sant Pere:

els bars, les nostres aules,  el nostre cau!

Tabul Bosh

Qui

Qui ocuparà el tron de ferro dels vint-i-vuit regnes. 

Qui serà el guardià de la nit del corral del brau. 

Quin malèfic guiarà la mà del justicier del castell de la nit. 

Qui clavarà l'espasa en la roca i qui la'n desclavarà. 

Qui beurà del calze del sacrifici. 

Qui rebrà les quaranta monedes de la traïció. 

Qui es casarà amb mòmia. 

Qui ens guiarà fins el cancell de la llibertat?

Tabul Bosh

Cançó d'amor vençut (Variació d'un sonet de Gabriel Alomar)

Escrius al vent -palmell de l'esperança-

escrius al mar -palmell del teu destí-

d'amor ferit, estrofes nuvolades,

d'amor vençut, estrofes de l'oblit.

Si la cançó es perd dins la boirada

del fred hivern o del plujós brogit,

davallarà amb els rius de les teulades

una tristor vessada en l'infinit.

D'aquella flor del sol enamorada

serà lluent, encara, la mirada,

com la dels ulls que vaguen pels records.

I misterioses queixes, fondejades

en l'oceà profund de les ventades,

esquivaran el repte de llur mort. 

Tabul Bosh

Insomni

La lluna has vista, blanca, sortir amb el tall fi

somnis buscant, vida prenent, sens distingir.

Eternament distreta, nua de seny o farta,

la nit, a s'hort  d'en Toni, es cansa d'esperar-te,

i t'ha rosegat la pensa del cos, que son no vol.

Al teu voltant, la calda del mes de juliol

hi posa pits de fembres, que jauen a l'arena,

i confons l'estelada amb mugrons de sirena,

i al cel se't representen escenes de guinyol

i sensuals requestes a sobre d'un llençol.

La lluna estén els braços. Quan la mirada afues

et mostra unes petjades sobre camins de fulles.

Si dins la fosca escoltes, hi sents alens secrets.

La lluna plega els braços i veus que et fa l´ullet...

Et sobta, ran de nuca, un frec. I t'entregires.

La nit et demana el bitllet. Sospires.

Tornes al llit. Et remou un calfred

i sents un remor de rodes, un vent

que treu guspires.

La lluna has vista, blanca, sortir amb el tall fi

somnis buscant, vida prenent, sens distingir.

Eternament distreta, nua de seny o farta,

a l'hort adormit es cansa d'esperar-te,

i t'ha rosegat la pensa del cos, que no vol son.

Al teu voltant, la calda del mes de juliol

et mostra caus de dones als forats de la terra,

i confons l'estelada amb esguards de sirena,

i al cel se't representen escenes de guinyol

i sensuals requestes a sobre d'un llençol.

La lluna estén els braços. Quan la mirada afues

et mostra unes petjades sobre camins de fulles.

Si dins la fosca escoltes, hi sents alens secrets.

La lluna plega els braços i veus que et fa l´ullet...

Et sobta, ran de nuca, un frec. I t'entregires.

La nit et demana el bitllet. Sospires.

Tornes al llit. Et remou un calfred

i sents un remor de rodes, un vent

que treu guspires.

Tabul Bosh

Ser o no ser

La drecera que prens, ser o no ser,

és remorosa, i hi cau un aiguat.

Se t'hi encloten els mots en fang i paper,

per camins oberts a cops de teclat.

El solatge en la tassa de cafè,

l'engruna dolça, la menja de sal,

el mirall de l'alba, el mossec

a l'encès mugró d'un castell, l'assalt.

Les caparrudes fulles de l'ànima,

la tardoral girada, el suculent pastís

d'uns versos sense gramàtica.

que et menen a un poètic destí.

I et preguntes tothora

si et durà a veure el que mai no has vist

o al no-res d'una timba seductora.

Tabul Bosh

SONET AFÒTIC

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,

escanyaré la llum que m'afua la vida.

El pou d'aigua cremant que m'inflama la ferida

té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges

lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.

Desparaula'm i, amb sang, allunya'm de la urpada

feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!

Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!

Que retroni la lira dalt un cel de cristall!

Contra el vent que revifa les cendres del fogall

crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.

Desparaula'm! O forja'm amb foc d'un nou miratge!

Tabul Bosh

POTSER

 

I així tots els dies

Al seu lloc no hi era, n'estàs segur.

Has començat a buscar-lo per tot;

has regirat calaixos, capses, hores.

I no l'has trobat. Has recorregut

moviments, gestos i tics, i tampoc.

Has desfet camins, refet pensaments,

has obert parèntesis tancats,

has descosit ferides.

S'hauria aferrat en algun record

recent pintat?

Has anat a la fruiteria i l'has buscat

en la dolçor del raïm, en la passió

d'una figa, en el silenci dels nous.

Una dona amb un vestit desgastat,

un home vell amb barba de molts dies 

i una mare que feia olor de llet,

t'han dit, a la seva manera, que no hi havia entrat.

T'has assegut a beure una mica de sol 

en un parc. I tampoc.

A la biblioteca has repassat

totes les lleixes i totes les fitxes 

de tots els llibres. Res. T'has acotxat

en una butaca, on t'has condormit.

Si ha vingut, que no n'estàs segur,

en el teu somni improbable, 

ha tornat a marxar. 

I així tots els dies.

Tabul Bosh

Amor o mort

Malgrat les onades i la mar vella,

avui he nedat sense defallir.

Uns nous miratges he seguit

per daurats vinyars, esplèndides eres.

He tret, retut, pedregam i llenasca

del meu camí, tan esquerp i adust.

Ostatge de vents i paraules visc

en dies absents, entre parets blanques.

He de creuar la fosca, lluna nova;

arena eixuta, eixorca de mar,

he d'esperar l'onada de l'Amor.

O el peu descalç de la Mort. 

Tabul Bosh

Ítaca

Havies ancorat el vaixell Antull

però una ventada te l'encallà

en un imprevisible escull.

(Cap grumet te n'assegurà el timó).

Balanceig concèntric, constant de dubtes

ens mareja l'orgull

i en volem fugir, de tan alta mar.

La maroma ens tiba el viatge

tot resseguint les onades del viure.

I aquella travessia que comença

amb dofins saltarins

va minvant els salts i les cabrioles.

I cap al tard encalla en ínfimes

platges, solitaris camins.

I el sol es pon, a l'oest d' Ítaca.

Tabul Bosh

Déus

De tot, hi haureu, de tot: dolor i delit,

record i oblit, pluja i vent, i sequera.

L'amor dóna amor, la mort, el morir.

De tot, hi haureu de tot: brunzir d'insectes

entre l'onejar de l'espiga, sol

i tempesta, llamps i trons, dol i festa.

De tot, hi haureu de tot: vell és l'ahir

el demà serà nou, bell, farà via.

L'amor dóna amor, la mort, el morir.

Tabul Bosh

El gran tiberi

Quan deixa en repòs les coses, la nit,

i tens aquella sensació estranya

que tots els estels ja s'han extingit

i que ets el darrer gat de la gatada.

 Quan baten les ales tots els silencis

envers aquell món fal·laç i oblidat,

llavors, algú cuina en el veïnat

un relat exquisit de sexe, un tiberi.

«En una trama viva fem l'amor.

Postures provem, perdem el senderi,

les pells enfilen fils de passió.

Amants, en fem, de tot aquest silenci,

un àpat de desig entre els llençols,

un conte mai finit, el gran tiberi!»

Tabul Bosh

Potser

Surt al matí, torna de nit i sempre.

És el gran de milions de germans,

és bocana d'un vell port sense mar.

és un cabut, mana el seu dit inerme.

És la negror dins de la nit, la lluna,

copa fosca de delit i no res.

Calma i força en la tempesta, l'esquer.

Roig a la sang, blau al blau cel, curulla.

Vida de mort, mort sense fi, augura,

res proposa, no té res a complir.

Nit i dia, indolent, no s'atura.

Res no és seu, tot el que és, morí

És tan sols tot, és de més prou, ventura:

té un nom que, potser, és el teu destí.

Tabul Bosh

CANT GENERAL

Tabul Bosh

 

Immutable exorbitància

  

Els laberíntics dies em porten cap a tu,

  refugi traïdor, felicitat extinta.

Penetro en els teus dominis

per trobar-me perdut. 

Rugeixo dins la  selva 

de verinosa alquímia

perquè tot te m'empassis, 

en cos i ànima.

I perquè plantem fort,  

fullats els cossos,

dins un bosc d'immutable exorbitància.

Tabul Bosh

Nunània

A Numânia no hi ha temps; no existeix

cap més memòrie que la del nom propi.

A Nunânia no s'hi entra amb caretes

ni amb agulles sota l'aire del silenci.

A Nunânda és el nom propi, no el carrer, 

el que porta al caminant cap al mar. 

I aquest nom propi és el dia, el dia

que neix amb llum pròpia, 

amb llum de muntanya i de riu fidel 

com un ventre matern, 

com una pregone esperança engendrada 

en una flor, conquistada amb l'esguard. 

I tu,vianant, camines sota l'ombra 

amb els ulls plens

 i amb el farcell de l'oblit obscur sargit 

amb noves albades.

I tanmateix l'oblit ets tu, viatger, 

i els teus passos fidels et condueixen 

al mar, on el teu cansament trobară l'aigua 

i el nom cansat de la teva ànima trobarà

el seu horitzó vastíssim,

                                     el seu nom propi.

Perquè a Nunànía no hi ha temps,

                                    ni viatges,

                                    ni guerres.

A Nunània no hi som ni tu ni jo. 

A Nunània el sol desperta la terra irrepetible 

i es fa una altra llum. Creix un nou dia

            amb nom propi de vida,

                                de passos

                                i de lluites.

A Nunània les flors saben que són flors 

I els homes creixen d'aquesta pura llavor d'existència.

No hi ha temps, sols llavor de nom propi, a Nunània

Tabul Bosh

(Poema escrit a finals dels 70)

LA NOIA BLANCA

La noia blanca, al capvespre de la platja

de Nunània. La noia suau.

Jo li volia demanar perquè fas callar les estrelles?

Però restava en silenci de sirena violada.

I els ulls eren d'un cementiri. 

Un cop de campana dins la pau.

L'arena era teba. Ens confondrem amb les ones.

Juguem una estona llarga aqui, amor.

El teu cos crida desigs. Et pren el vestit

la tramuntanada de les meves mans.

I restes nua.

Dos ocells baten ales com fletxes, entre xarxes oloroses.

Tabul Bosh

(poema escrit a finals dels 70)

MENTEIXES TARONGES...

Aquí,vol el temps que li parli de tu. 

L'hora és suau: hi ha ulls ben a prop.

Matins ben cansats dibuixen campanes. 

L'hora és suau, cabells i el teu nom

menteixen taronges,menteixen mirades.

Vindràs amb la nit, amiga del temps?

Car hi ha un bes que llavis no tế.

Seràs prop de mi, a l'alba furtede?

Car hi ha un bes,i mots que també

menteixen taronges, menteixen mirades.

Cau de bells silencis, amor delicat.

És sol el meu cant, la teva mirada

se'm fa instrument d'un cor imposat:

menteixen taronges, menteixen mirades.

Tabul Bosh

(poema escrit a finals dels 70)

Escolta'm

Escolta'm, no frisis; 

La nit acaba d'ésser; 

tens el rostre humit de les darreres llàgrimes.

El teu plor és una vergonya per a mi.

Però no et puc girar l'esquena.

Em vols escoltar?

O hem  de deixar que el silenci sigui com la nit i que ens 

ofegui el somni de les ones sota els vaixells?

Escolta'm, escolta'm,

I junts farem que aquest poema sigui tan senzill 

que ens el podrem dir 

amb els ulls.

Tabul Bosh

(Poema escrit a finals dels 70)

Som un home

Som un home, som un home i la fosca em fer. 

I és fonda la vida, i potser hi som presoner. 

A les nits no dorm, perquè no sé on som.

Som un home. Som un home, només.

I puc dir que açò que sent és com arrossegar 

un gemec, una tristesa de granit.

Som un home, només. O un batec

d'esperança llunyana. Som un home.

I ara deman: no em delatis, oh dona, 

la conspitació que fa el meu desig

en aquella encesa flama del teu cos. 

Ho faig, tanmateix, amb la certesa de ser 

un home, res més. Aquest és el meu crim.

Tabul Bosh

(poema escrit al finals dels anys 70)

Cartes als meus morts

Te'n vas anar aquella nit de març

Sense esperar la primavera.

Vas abrigar-te; a l'altre costat

L'inclement hivern de la mort

T'esperava.

Com un ca fidel

Que guarda l'os d'un destí

Que només et pertany a tu.

Em vas mirar abans que te n'anessis

Per sempre.

Llavors ho vaig entendre:

Els teus ulls eren dues bales de vidre 

Com les que vaig perdre un dia 

En un polsegós i fred carrer de la infància.

Tabul Bosh

El riu

Sí que és un riu: té un llit , té aigua i llum

de roca el matalàs, i el cobrellit

de cossos de colors apomellats,

d'un roig intens que riu, d'un verd fastuc,

d'un groc abstret i d'un blau imaginat.

És un riu animat, no gens esquiu,

de cames rialleres, de peus proclius

al ball i la mullena, garses i trull.

És un llit on el somni és com un riu,

on els mals es fonen amb la calor

de l'estiu.

Sí que és un riu: té un pont, i al mes d'agost

és granat, és madur, és el Jardí

d'Epicur, un deler de pells ardents,

paraules compartides, bullents desigs

a punt de trencar l'ou, dins un temps

amb plaers marinats, sucs d'ésser viu,

vida que cou.

Moviment transparent, un riu actiu

on el temps es condorm i la matèria

es desvetlla, i l'ànima torna al batec

de la pedra, l'altar d'una deessa,

la foguera i la cendra, llunes i sols,

de fa tants milions d'anys,

quan la terra era un riu,

d'un magma inservible

una obra sense autor,

un llibre il·legible.

Sí que és un riu: té peixos i desig

de pluja, i desig de vida.

I ve de les muntanyes

i llenega en els mugrons

i pentina algues d'ibons

on les granotes fan saltirons

i les vinjolites emmirallen sos nius

en les teulades del riu

i en els ulls que miren les dones

amb esguards fugitius

com l'àguila dalt el cingle

mira al lluny la presa blanca

que vola entre dos turons.

I sí, també és un riu, l'aigua hi compon

músiques sense nom, velles històries,

que farà batre el vent contra els cimals.

És un riu que té aigua que serà pluja

o que, dins una copa, esdevindrà

refugi en la distància

d'un amor impossible.

I és tant un riu que no descansa,

és un camí i és una casa,

és un pou fondo i una arada,

i mou tempestes infundades

d'aigua dolça, i d'aigua clara.

Sí, i tant, que és un riu,

perquè té arbres estirats

que ses branques hi vinclen

per veure-s'hi, pentinats

com cavalls que rebrinquen.

I s'hi banyen les noies,

de poc estrenades les brides

de dues tetes salvatgines.

Els bergants joves hi remullen

ses esverades javalines,

i els homes més madurs

hi reviuen gestes antigues.

Les dones de toves carns,

que ja marquen les hores i mitja,

imaginen que, si el riu les acarona,

ben rectes i esponerosos,

repicaran tal volta els quarts.

Per a totes i tots,

al riu, la vida riu,

s'esvalota, festeja amb el passat,

el futur encabrita.

I reverdeix fruites pansides,

és un riu de clarors divines,

car l'imagino una dona,

nua bellesa cristal·lina,

en un quadre dalinià.

Sí, és un riu. I tant, que ho és!

Un riu de paper, higiènic i mundà!

Tabul Bosh

Tots els dies

Al seu lloc no hi és, i n'estàs ben cert.

Ho has sabut avui, o potser de sempre.

has obert calaixos, els plens, i els buits:

no hi havia res, ni record, ni petja.

T'has trencat el cap, i tampoc l'has vist.

Has desfet camins, has pensat sens pressa.

has burxat raons, has tancat guions

t'has fregat els cops, descosit ferides.

I davall la pell has mirat si el temps,

mentider, l'havia amagat, un dia.

En el noms també l'has buscat, frisós,

i en totes les fulles pel temps marcides.

L'has tastat en la polpa de la figa,

en la llum del raïm, al sol del migdia,

l'has imaginat

dins el vestit ajustat d'una dona.

L'has cercat en el ressò dels anous,

en l'home vell amb barba de molts dies

en la mare que feia olor de llet;

t'han dit que l'havien vist que fugia.

T'has assegut a beure una mica de sol

en un parc. I tampoc.

A la biblioteca has repassat

totes les lleixes i totes les fitxes

de tots els llibres. Res. T'has acotxat

en una butaca, on t'has condormit.

Si ha vingut, que no n'estàs segur,

en el teu somni improbable,

ha tornat a marxar.

I així tots els dies.

Tabul Bosh