Unt la teva pell
amb oli i sal,
l'emmotll amb els dits,
la feny com un pa.
Past el tou dels pits,
curull de desig.
El remen,
recor
els bells camins,
sadoll de ton amor,
mon aliment.
Remug, feliç,
el llarg banquet.
Rugeix, felí,
mentre et bec
la llet i el desig
a glops.
I tast l'infinit.
I em disolc
en el fondo clam
de mon crit!
Tàbul Bosh
Obres el llibre: cap fanal no s'encén
dins sa planura, cap jardí no hi verdeja.
Illes de Grècia no veuràs en son mar,
arbres salvatges, són els mots que hi floreixen.
Lletres convoques, bades llavis i ulls
per dar-los vida, plantes flors primerenques.
Sembres i esperes, fruits i arbres, perfums.
Regues la terra, brosten veus temorenques.
Àvid, en menges, són la sang del teu cor.
Déu, les envoles; són com aus que viatgen
vers l'impossible, cerquen noves clarors.
Res no entendràs, mai veuràs el seu món.
Car aquest llibre fou escrit amb la imatge
més inaudible, mots no en té, ans dolors!
Tàbul Bosh
Com una dea de poders subtils
destil·les pètals de selves gustoses.
Dins el capvespre que et dóna la llum
em fas tastar dolçors alades, llengües
de papallones meloses. Som teu.
Et posaré un altar dins el meu temple.
I el meu orgànic desig cantarà
corrandes d'amor en la teva festa.
Tàbul Bosh
Al seu lloc no hi era, n'estàs segur.
Has començat a buscar-lo per tot;
has regirat calaixos, capses, hores.
I no l'has trobat. Has recorregut
moviments, gestos i tics, i tampoc.
Has desfet camins, refet pensaments,
has obert parèntesis tancats,
has descosit ferides.
S'hauria aferrat en algun record
recent pintat?
Has anat a la fruiteria i l'has buscat
en la dolçor del raïm, en la passió
d'una figa, en el silenci dels anous.
Una dona amb un vestit desgastat,
un home vell amb barba de molts dies
i una mare que feia olor de llet,
t'han dit, a la seva manera, que no hi havia entrat.
T'has assegut a beure una mica de sol
en un parc. I tampoc.
A la biblioteca has repassat
totes les lleixes i totes les fitxes
de tots els llibres. Res. T'has acotxat
en una butaca, on t'has condormit.
Si ha vingut, que no n'estàs segur,
en el teu somni improbable,
ha tornat a marxar.
I així tots els dies.
Tàbul Bosh
Veia les imatges en un núvol blanc
com una corrua plena de sentits;
les hores viscudes, descomptat el mal,
eren pròlegs de llibres de gaudi i delit.
Tanmateix, avui m'han dit
que som un llibre avortat,
una obra prohibida.
I no m'hi veureu, al vostre costat;
no xuclaré vida ni tindré cap casa
no sabré dels llavis d'una jove amiga
ni creuaré ponts cap a altres ribes.
Era només una remor dins de la tempesta,
m'han comunicat:
una llum apagada.
No coneixeré
ni pares, ni vila, ni casa, ni amics;
no res,
només una espurna
seré en en la nit.
Tàbul Bosh
Si ja t'has pres la pastilla,
ja pots la vida enfilar,
ja et pots obrir la ferida,
curat d'espant i dolor.
Podràs sentir-les, impassible,
les mesquineses d'en Rajoy.
Riuràs amb la Santamaria,
com ase llest ploraràs.
Si vols papar-te la vida
amb pa i amb sal menjaràs.
Podràs tastar l'escudella
del brou d'un món ben malvat.
Ja t'hauràs pres la pastilla
i amb la infàmia conviuràs!
Si ja t'has pres la pastilla,
ja pots la vida enfilar.
Ja et pots obrir la ferida,
que no tindràs infecció.
Creuràs innocents les bombes
que el cel de Síria rompran.
Anar podràs de visita
a Alep sens cap entrebanc;
la mort serà dins les cases,
plorar les dones oïràs
i no tindràs cap recança,
cap infecció patiràs.
Ja t'hauràs pres la pastilla
i amb la infàmia conviuràs!
Tàbul Bosh
"Cada dia és el dia que és" (F. Pessoa)
El vers fet avui quan sigui demà
ja no rimarà: serà un altre dia.
I tu, què faràs, home inacabat
com un vers sobrer que amb mot ja no lliga?
Aquesta partida, qui la guanyarà,
el rei o la dama, prosa o poesia?
Les fitxes et posa damunt el tauler
l'obscur jugador que sempre va via!
I què hi escriuràs en el teu quadern,
i com rimaràs el pas d'aquests dies?
Per on saltaràs la tanca del temps?
-encara que rimis via amb dia-
mai no romandran, ni arada ni bous!
Tabul Bosh
La dansa de les fulles confitades
La tija de les flors que s'han obert
Els pètals de les cames desitjades
La llengua que ara busca els mots incerts.
Les àvides mirades que s'enfilen
pels arbres sense fulles de l'hivern
per cuixes de mirada enamorada
La dansa de les robes dins el vent.
Paraules que em retornen les mirades
Ventada de les dones que m'invent
Paraules que caminen, tenen cames.
Paraules que es refan dins la ventada
que l'aigua de les fulles va movent
Paraules de la dona enamorades.
Tàbul Bosh
Elles són als verals de la mirada
com els carrers i els arbres de ciutat.
En el seu cos habita una deessa
que crea els fonaments de la beutat.
El gust del seu damnatge ens embriaga
dins les venes hi fem un dolç combat.
Dels seus llavis de metzina, la parca,
ens ensenya llambrecs d'eternitat.
Elles donen forma a la força amb sa tendresa.
Elles apaguen el ressò de tota mort
en l'insondable llac del nostre esperma.
Elles obren senders, les ales del seu vol
ens marquen el camí de l'insondable:
diem Elles quan diem "si Déu vol"!
Tàbul Bosh
Al blanc d’una closca com un firmament,
dins la clara fosca del rovell d’un ou,
en la pel·lícula de tot moment,
dins boca badada, cullera de brou.
El vol d'una mosca damunt el mantell,
el sabó escolant-se per entre les cames,
l’ombra d’un malson en un ganivet,
un gemec incert al si de la mare.
Tal volta una agulla sargint una història,
llustroses imatges en una corrua
sense cap sentit, com averanys cecs.
Platges negades, promiscues falòrnies
de llibres en blanc. I no ens hi veiem,
en aquesta volta, però en fem memòria.
Tabul Bosh
Elles són als verals de la mirada
com els carrers i els arbres de ciutat.
Les sento com a dees en els temples
que fan retrunyir les voltes del món.
El gust del seu solatge m'embriaga
i les venes em deixo tatuar
amb el roig dels seus llavis de metzina.
Apaguen el ressò de tota mort,
dominen tots els músculs de la vida.
Obren senders, les ales del seu vol,
en l'insondable llac del meu esperma.
Les sento bell paradís de gaubances.
Si de la vida em demano el sentit,
del diamant la més bella impuresa,
si cerco el motiu d'aquesta existència,
trobo l'essència, en el seu ésser sublim,
de la terra ancestral i sa potència!
Tabul Bosh
I
De com hi havia una illa eixorca, un temps de miratges blaus, un cor ple de mar, una llengua tendra en un puny, que era un crit. I de com en sal els mots guardàvem, per al demà.
Érem d'una illa eixorca, niu de miratges blaus,
que lliscava en un mar petit, tancat -un puny.
Amb un filet de veu cridàvem, nord enllà,
cançons de llibertat que morien, gens lluny,
com moren les llavors caigudes en rocam.
Sabíem les lliçons de gloriosos cabdills,
de pàtries salvadores hissàvem l'estendard.
Amb desig vegetal covàvem, terra endins,
cançons d'enamorats que morien en fang,
com moren les niades enduites per l'aiguat.
Esclafàvem llavors de roja joventut
entre grises parets d'una escola infernal.
Abatuts, corsecats, resàvem, vençuts,
càntics de penitència que morien, glaçats,
com moren els llimacs en un terrós gebrat.
Mars de joventut
De com solcàvem, sense bitàcola, les mars de la joventut i de com el nostre penell girava en totes les direccions.
Solcàrem, sense bitàcola, les mars de la joventut.
El nostre penell girava en totes les direccions.
Amb un paquet de celtes i un garbuix de cançons
ens fumàvem els dies i engolíem els mots.
El cor es desbocava, cavall sense genet.
La terra trepitjada s'obria en un infern;
Era un fester de roses on cremàvem de nits:
eren dones, les roses, i el foc, nostre desig.
Tabul Bosh
Sí que és un riu: té un llit , té aigua i llum
de roca el matalàs, i el cobrellit
de cossos de colors apomellats,
d'un roig intens que riu, d'un verd fastuc,
d'un groc abstret i d'un blau imaginat.
És un riu animat, no gens esquiu,
de cames rialleres, de peus proclius
al ball i la mullena, garses i trull.
És un llit on el somni és com un riu,
on els mals es fonen amb la calor
de l'estiu.
Sí que és un riu: té un pont, i al mes d'agost
és granat, és madur, és el Jardí
d'Epicur, un deler de pells ardents,
paraules compartides, bullents desigs
a punt de trencar l'ou, dins un temps
amb plaers marinats, sucs d'ésser viu,
vida que cou.
Moviment transparent, un riu actiu
on el temps es condorm i la matèria
es desvetlla, i l'ànima torna al batec
de la pedra, l'altar d'una deessa,
la foguera i la cendra, llunes i sols,
de fa tants milions d'anys,
quan la terra era un riu,
d'un magma inservible
una obra sense autor,
un llibre il·legible.
Sí que és un riu: té peixos i desig
de pluja, i desig de vida.
I ve de les muntanyes
i llenega en els mugrons
i pentina algues d'ibons
on les granotes fan saltirons
i les vinjolites emmirallen sos nius
en les teulades del riu
i en els ulls que miren les dones
amb esguards fugitius
com l'àguila dalt el cingle
mira al lluny la presa blanca
que vola entre dos turons.
I sí, també és un riu, l'aigua hi compon
músiques sense nom, velles històries,
que farà batre el vent contra els cimals.
És un riu que té aigua que serà pluja
o que, dins una copa, esdevindrà
refugi en la distància
d'un amor impossible.
I és tant un riu que no descansa,
és un camí i és una casa,
és un pou fondo i una arada,
1i mou tempestes infundades
d'aigua dolça, i d'aigua clara.
Sí, i tant, que és un riu,
perquè té arbres estirats
que ses branques hi vinclen
per veure-s'hi, pentinats
com cavalls que rebrinquen.
I s'hi banyen les noies,
de poc estrenades les brides
de dues tetes salvatgines.
Els bergants joves hi remullen
ses esverades javalines,
i els homes més madurs
hi reviuen gestes antigues.
Les dones de toves carns,
que ja marquen les hores i mitja,
imaginen que, si el riu les acarona,
ben rectes i esponerosos,
repicaran tal volta els quarts.
Per a totes i tots,
al riu, la vida riu,
s'esvalota, festeja amb el passat,
el futur encabrita.
I reverdeix fruites pansides,
és un riu de clarors divines,
car l'imagino una dona,
nua bellesa cristal·lina,
en un quadre dalinià.
Tabul Bosh
La vida m'envisca.
Tots els líquids em videgen:
la sang, la saliva,
la gotera i l'esperma.
La vida m'estila.
El somni, els dies,
la veritat i la mentida:
ella me'ls limita.
La vida m'empina,
m'embranca,
m'escalfa,
em sembra,
em sega,
em navega,
em cavalca,
barca i genet,
dins una mar infinita,
cavall sense brida.
La vida em dina,
em dóna una pruna,
em toca la duna,
la vida
em toca la lluna,
em tinta la plana
amb signes i amb hores,
la vida m'encima
amb dolços desitjos,
el brancam dels dies.
La vida em desdejuna.
em sopa, em berena,
em suca, em cou,
la vida em braseja
i m'escalda
i em crema
com un paper
d'estrassa,
com una torxa
en la cova
més fonda,
com una llàntia
en la cel·la
més fosca.
La vida m'estiueja,
la vida m'hiverna.
La vida em fulleja,
em fa florir l'arbre
cada primavera,
em fa córrer
la torrentera,
em fa piular l'ocell
dalt la brancada,
em fa suar la pell,
em fa xiular
l'ànima,
me l'unta
de mel,
me l'arrebossa
de vents,
me la cou
a foc lent,
me la pela
amb les ungles,
me la infla
com un globus
que puja fins al cel,
me l'explota
a la cara:
paaam!
La vida em mata,
la vida em tortura,
o em tortura i em mata,
una cosa i una altra,
la vida em dura
i també se m'acaba
la vida és u,
la vida és dos,
la vida és tres,
la vida és u, més dos, més tres,
la vida és quatre,
és un quatre per quatre,
és un dos per tres,
és un tres i no res,
la vida em suma i em resta,
la vida em fa l'arrel quadrada,
em formula i m'aïlla,
la vida és pura,
la vida sura,
la vida cura
la vida és cara,
la vida és pera,
la vida espera,
la vida escura.
La vida em guareix les ferides,
em trasbalsa els dies,
em fa la viu-viu; per ella sóc un.
La vida és l'home que sóc,
una súcube inoculatriu
que el morir m'inocula.
Tabul Bosh